Crític Cerca
Opinió
Marina Gispert

Marina Gispert

Portaveu d'Arran

Incapacitat o manca de voluntat?

Amb el canvi de Govern, la lògica és la mateixa: pacificar el conflicte i pactar un reencaix amb l’Estat; tancar un cicle de mobilització i deixar l’independentisme com una qüestió merament simbòlica

29/06/2021 | 06:00

Els presos sortint de Lledoners/ Foto: NIA ESCOLÀ – ACN

Aquesta és la pregunta imprescindible que tot aquell que es pretengui independentista s’ha de fer. I més encara després de les declaracions descarades que han anat sortint aquests dies. A què juguen Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya? Són capaços de portar el conflicte nacional amb l’Estat fins a les seves últimes conseqüències? O més greu encara: tenen la intenció de fer-ho? Són independentistes? Ho han estat mai, realment?

I, si no són independentistes –podríem preguntar-nos–, com s’explica que, fins ara, hagi estat l’espai convergent el que ha dirigit el Procés Sobiranista? Cal tenir en compte en quin context es dona l’esclat del Procés. CiU, partit històricament regionalista, un dels artífexs del règim del 78 i garant de l’estabilitat del règim durant els seus anys d’or (amb el pacte del Majestic com a exemple paradigmàtic), es troba tacat per les retallades i la repressió exercida sobre el moviment del 15-M. També es troba amb un esclat mobilitzador arran de la retallada del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

En un context de crisi, davant del perill que el descontentament social i nacional articulessin una lluita unitària, i aprofitant-ho per fer-se un rentat de cara, Artur Mas, que mai no havia estat independentista, decideix encapçalar el descontentament nacional. El posterior trencament d’Unió amb Convergència parla per si sol: l’acceptació de la independència feia entrar en contradicció la dreta catalana, els hereus de la Lliga dels anys trenta, els representants d’una burgesia que, si bé pot ser catalana en l’aspecte cultural, sempre s’ha trobat còmoda en l’Estat espanyol.

L’ala més dretana del partit, és a dir, Unió, no podia acceptar la independència i es desintegra. Una part dels seus dirigents transita cap a les formacions que veritablement defensen els seus interessos: les espanyoles. Com a clar exemple d’això tenim l’entrada de Ramon Espadaler al PSC. Així i tot, encara queda un sector encapçalat per Artur Mas que pensa que Convergència pot pacificar l’esclat mobilitzador amb una negociació amb l’Estat per treure més competències autonòmiques.

Però aquest sector també és progressivament desarticulat gràcies, en part, a la pressió de l’Esquerra Independentista per enviar el seu líder a “la paperera de la història”. La vella Convergència es troba en una cruïlla històrica, i al capdavant s’hi posa un sector més independentista, liderat per Carles Puigdemont. O, més que independentista, podríem parlar d’un sector “vacil·lant”.

Amb el viratge pseudoindependentista de JxCat, els seus interessos són cada cop més similars als d’ERC

Amb el viratge pseudoindependentista de l’ara ja anomenat JxCat –i, per tant, amb la desvinculació parcial dels interessos de la burgesia culturalment catalana però políticament espanyola–, els interessos que representa aquesta formació són cada cop més similars als d’ERC, cosa que explica (entre altres raons) que la tensió entre els dos partits s’hagi anat accentuant a mesura que es disputaven l’espai independentista.

Però anem a la qüestió que veritablement ens interessa en aquest article: tot i la seva retòrica independentista, JxCat i ERC poden dirigir el Procés i fer efectiva la independència? Des d’Arran creiem que, tant l’arrel històrica de tots dos partits com els lamentables moviments que hem estat veient aquests dies, demostren que no. No estem dient que no siguin independentistes; aquí no es tracta de repartir carnets. Però sí que podem dir que ser independentista, contra el que volen alguns, no és només una qüestió de retòrica, sinó de fets.

Siguin o no independentistes, el que podem afirmar és que són completament incapaços de liderar el moviment de ruptura amb l’Estat. En aquesta última dècada de lideratge convergent, hem vist grans crides a la mobilització massiva (i, sobretot, simbòlica), sempre dins d’unes lògiques molt concretes: les de no llençar ni un paper a terra. Però, quan el poble els comença a passar pel damunt, sempre es fan enrere. I, tenint en compte l’esperpèntic fracàs de l’estratègia “de la llei a la llei”, amb data 27/10/2017, malament anem si el poble no els passa per damunt.

El 2017 pensaven que podrien fer de l’1-O un altre 9-N (com han confirmat les darreres paraules de Jordi Sànchez), però gràcies a la intervenció de l’Esquerra Independentista a través de la pressió de la CUP a les institucions, i a l’autoorganització popular dels CDR al carrer, això no va ser així. Encara que van haver d’enviar directament els Mossos a moltes escoles per endur-se les urnes. Havien creat un monstre que ja no podien controlar. El 2019, quan la mobilització va superar els marcs que proposava el Tsunami Democràtic, van ser els primers a condemnar la insurrecció popular. Condemnar-la, evidentment, fins que en van sortir prou escaldats: recordem que a principis d’aquella setmana Gabriel Rufián parlava de “piròmans”, però que la setmana següent deia no sé què dels joves i del nostre futur.

Amb un canvi de Govern, la lògica és la mateixa: pacificar el conflicte i pactar un reencaix amb l’Estat

Dos anys, una pandèmia i un canvi de Govern després, la lògica és la mateixa, tot i que ara encapçalada per Junqueras i Aragonès: pacificar el conflicte i pactar un reencaix amb l’Estat; tancar un cicle de mobilització per obrir-ne un de calma i tranquil·litat, de prosperitat i reconstrucció econòmica (per a les seves empreses, és clar) i, mentrestant, anar deixant l’independentisme com una qüestió merament simbòlica que cal mantenir per no perdre votants, però que d’aquí a uns quants anys no serà res més que un record folklòric de joventut.

I, tot això, adobat amb els indults com a moneda de canvi: uns indults que divideixen entre independentistes de primera i els més de 3.000 independentistes de segona, entre uns suposats líders amb una estructura de partit darrere i tot de joves que ho hem donat tot i que tenim uns recursos antirepressius molt més limitats. Uns indults que, a més, només serviran per accentuar encara més la repressió (cap a les que no renunciem a la independència, és clar), ja que demanar perdó en un acte d’obediència i de submissió legitima l’Estat i el deixa en una posició de força. No negarem que la presó és una situació dura i indesitjable; la militància de l’Esquerra Independentista portem des dels anys setanta omplint les presons de l’Estat i ho sabem bé, això. Tampoc no venim a competir per qui ha patit més repressió, sinó a recordar que el capità sempre és l’últim a abandonar el vaixell. I qui no estigui disposat a fer-ho, clar i català: no pot fer de capità.

Junqueras vol que l’1 d’Octubre sigui simplement un conte que els avis explicaran als seus néts. Pensa que calen 50 anys a ritme de formigueta perquè en siguem moltes més. I això no deixa de ser cert, però també és cert allò que deia un vell revolucionari rus, que “hi ha dècades en què no passa res i setmanes en què passen dècades”. Junqueras, que és historiador, deu saber que això és veritat. És en aquestes setmanes en què passen dècades, com les dels octubres del 2017 i del 2019 (i del febrer del 2020), que han crescut més els independentistes, perquè l’independentisme no avançarà a base de diàleg i de bona voluntat (que també), però no a través d’”alleugerir el conflicte”, sinó tot al contrari: amb la seva accentuació.

L’única solució del conflicte amb l’Estat és més conflicte: només així podrem posar sobre la taula una amnistia

Perquè no pot haver-hi resolució d’un conflicte on no existeix un punt mitjà, on les dues parts no es poden posar d’acord i sortir totes guanyant: és la independència o l’opressió nacional. L’única solució del conflicte amb l’Estat és més conflicte: només així tindrem la capacitat de posar sobre la taula una amnistia, única proposta vertaderament alliberadora per a les represaliades, perquè no fa distincions i assenta el precedent que allò que s’ha fet no és motiu de penediment.

Però sembla que alguns, davant d’un nou embat contra l’Estat i totes les classes dirigents que el sustenten, es tornaran a fer enrere. Així doncs, en termes generals, tot allò que alimenti el conflicte amb l’Estat ens deixa a l’Esquerra Independentista en una millor posició per disputar a ERC i JxCat la direcció de l’independentisme, una direcció que només podem dur a terme les que no tenim res a perdre, només les cadenes.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies