Crític Cerca
Opinió
Marina Sureda

Marina Sureda

Portaveu de la sectorial d'Educació de la Intersindical-CSC

Per què defensem que hi hagi un Salari Mínim Català

Necessitem un SMI català de 1.300€ per afavorir els col·lectius més vulnerables, per les dones i per decència, justícia i equitat. I si ha de ser diferenciat de la resta de l’Estat, que ho sigui. No valen excuses

09/03/2020 | 19:10

Una de les conseqüències de la crisi econòmica del 2008 ha estat l’augment del número de treballadors pobres, és a dir, d’aquelles persones que, tot i tenir una feina remunerada, no tenen la capacitat de mantenir una vida amb les necessitats bàsiques cobertes. Tot i que aquest concepte es veia com una exclusivitat d’aquells Estats Units de capitalisme salvatge, veiem com dia a dia es va imposant al nostre país, tot i tenir instruments que haurien de regular les relacions laborals per tal que fossin justes i equitatives, com ara la fixació d’un SMI. De fet, ara mateix a Catalunya hi ha un 30% de la població en risc d’exclusió social. La lògica fa pensar que si existeix un SMI és per mantenir unes garanties mínimes a la ciutadania que l’ha de cobrar i, per tant, que hauria d’anar fixat en relació al cost de la vida. L’actual SMI de 950€, o fins i tot el que proposa la Cambra de Comerç de 1000€, encara és insuficient per tal que els col·lectius més vulnerables quedin per sobre del llindar de la pobresa, que és el 60% de la mediana salarial.

Amb tot, aquesta situació no afecta a tothom de la mateixa manera. Si obrim el focus per veure quins són els col·lectius socials més afectats per aquestes mancances a casa nostra, veiem que, precisament ara que som als voltants del 8 de Març, els col·lectius més feminitzats solen ser a la vegada els més precaritzats, com ara les treballadores de la llar o de les tasques de cures. Un altre exemple el podem trobar en les famílies monoparentals: amb la mare o el pare cobrant l’SMI actual, quedaria molt per sota d’aquest llindar. Fixar un SMI català en 1300€ faria que aquests i d’altres col·lectius més vulnerables fossin els més beneficiats, i poguessin equiparar el seu salari a la mida del preu de la vida i fer disminuir així, també, la bretxa salarial.

Tal com s’ha comentat, la fórmula que s’hauria de fer servir per calcular quina quantitat es fixa com a mínima per a qualsevol nòmina és la que recomanen institucions internacionals com el Parlament Europeu: un 60% del salari mitjà, uns 1.320€ bruts en 14 pagues, en el cas de Catalunya. Usar com a referència el salari mitjà i no la mediana, que és més baixa i que defensen altres actors com ara la Cambra de Comerç, permetria que la mesura servís també per reduir les desigualtats socials (la mitjana és precisament més elevada que la mediana perquè els salaris més elevats la tiben cap amunt), i garantiria que cap treballador quedés per sota del llindar de pobresa, un escenari probable amb l’altra opció, sobretot amb les famílies monoparentals. Aquest augment (dels 950€ actuals fins als 1300€) s’hauria de fer de manera progressiva per limitar l’impacte en l’economia i, sobretot, per deixar temps perquè es noti l’efecte positiu d’aquesta mesura en forma de major consum intern i de més incentius per a la formació dels treballadors. Un cop s’hagués assolit l’objectiu dels 1300€, s’hauria de tornar a recalcular un nou horitzó salarial fent servir la mateixa fórmula.

Tindria lògica que es fixés un SMI per a Barcelona, on el cost de l’habitatge ofega molt més que a d’altres zones

La manca de competències de l’autonomia catalana per tal de poder fixar un SMI propi, a causa de la inexistència d’un marc de relacions laborals català, fa que per aconseguir aquesta mesura sigui necessari que s’apliqui un SMI diferenciat territorialment dins de l’Estat Espanyol. Fer-ho no seria cap raresa, atès que molts estats tenen SMI diferenciats, com ara Canadà, Xina, EUA,  Brasil, Rússia, Japó o Indonèsia. En alguns casos són SMI regionalitzats d’entrada i, en d’altres, n’hi ha un d’estatal i es permet a les regions establir-ne de propis. O fins i tot a les grans ciutats, on el cost de la vida i els salaris també acostumen a ser superiors. Tindria lògica, de fet, que se’n fixés també un per a Barcelona, on el cost de l’habitatge ofega molt més que a d’altres zones del país.

I és que ens trobem que, contràriament al que pregonen els acèrrims defensors de l’Espanya centralista, tractar igual a societats amb problemàtiques diferents no és just ni equitatiu. Segons l’únic estudi sobre paritat de poder adquisitiu entre comunitats autònomes, el cost de la vida a Catalunya és 8,5 punts superior a la mitjana estatal, però quasi 30 punts superior a Extremadura i tan sols lleugerament per sota de la Comunitat de Madrid i Navarra.

De la mateixa manera que no tindria sentit que Espanya tingués el mateix SMI que França o Alemanya, tampoc no el té que el tinguin Catalunya i Extremadura. No perquè uns mereixin ser més rics que els altres, sinó precisament per evitar-ho, perquè aquells que viuen en territoris amb un cost de la vida superior i cobren el mateix no tinguin pitjor qualitat de vida. L’OIT i altres organismes internacionals, de fet, recomanen regionalitzar els SMI per adaptar-ho a les diverses realitats econòmiques.

Un SMI diferenciat per territoris no només no seria estrany al món sinó que fins i tot el govern espanyol de Mariano Rajoy, abans del canvi de tornes al govern, li havia obert la porta, sempre que sorgís d’un acord entre patronal i sindicats. El canvi de govern i l’actitud reticent dels sindicats del règim del 78 van fer que aquella porta que s’havia obert es tornés a tancar.

L’SMI igual condemna a la pobresa els treballadors precaris dels territoris on el cost de la vida és més elevat

Així doncs, l’SMI igual a tot l’Estat condemna a la pobresa els treballadors precaris dels territoris on el cost de la vida és més elevat, i, a més a més, suposa una visió clarament centralista i uniformitzadora de l’Estat. Mentre no tinguem les eines d’estat que calen per poder prendre aquest tipus de mesures, cal aplaudir que, per fi, el Govern es faci seva la proposta d’un SMI català (per ara, només de referència, per la manca de competències). Però encara caldria més ambició per aplicar-ho dins els seus marges, com per exemple, aplicar-ho al sector públic o exigir-lo pel personal de les empreses que duen a terme serveis públics de gestió externalitzada.

Per ara, el projecte de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per aquest any 2020 només preveu impulsar durant aquest any un estudi dels costos que tindria aplicar aquest salari al sector públic i en la contractació pública. Però seria necessari un calendari per aplicar-lo en un període breu, per tal que aquest assumpte tan fonamental per la vida de milers de catalanes i catalans no quedi de nou en un calaix. Des del sindicalisme independentista i de classe, durem a terme tota la batalla necessària per tal que s’apliqui al més aviat possible. Per dignitat i per justícia social.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (previst per al novembre de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies