Crític Cerca
Opinió
Mariona Borrull

Mariona Borrull

Crítiqui de cinema

‘Gabi, dels 8 als 13 anys’: la solitud és la pitjor mestra

El documental recorre cinc anys de la vida d'una infància trans en un petit poble de Suècia

07/12/2022 | 06:00

* ‘Gabi, dels 8 als 13 anys‘ és el títol del documental dirigit per la sueca Engeli Broberg. Premiat en diversos festivals europeus, el film ressegueix el creixement de Gabi en pantalla al llarg de cinc anys, posant en dubte les idees preconcebudes sobre el gènere, la norma i el dret a ser qui vulgui ser. El llargmetratge forma part del Pack Màgic Fòrum.

Pel seu tretzè aniversari, a Gabi li regalen gomina i una dessuadora ampla. Ho rep amb una alegria exuberant i l’emoció a flor de pell. Fa temps que els seus pares ja han parat d’insistir-li que vesteixi faldilles en ocasions formals i, ara, fins i tot semblen estar d’acord que porti uns quants flocs de cabells rapats, emulant el tall estilitzat dels seus jugadors de futbol preferits. Si rebre gomina és poder tenir l’última paraula sobre la teva imatge, també és prendre les regnes del teu propi projecte. I Gabi és un projecte, és clar, en tant que dia rere dia s’examina i es retoca, tractant d’endevinar com s’hauria de planxar els cabells o quina roba hauria de portar per sentir-se una mica menys fora de lloc. Del malestar al somieig i del dit al fet. L’adolescent s’aferra a la gorra que sent i que sap que li queda bé, braços encreuats dins de les jaquetes amples, que dissimulen aquella cintura que aviat la convertirà en “nena” als ulls dels altres.

Qui sap si Gabi es viu com un projecte, algú sempre “a punt de”… Sempre arribant però mai on toca. Quan hi penso, no deixen de rondar-me les paraules de Kae Tempest a “I Saw Light”: “I want to be is, but I’m isn’t” (“Vull ser ‘és’, però soc ‘no és'”). Em són versos propers, posen paraules a la por que encara cada dia tinc de no ser res més que el que no soc; per començar, ni home ni dona. Espai negatiu, una antipersona. Aquesta inquietud de no existir més enllà de la meva pròpia negació, de només veure clar per on no vull caminar, em retorna als anys de primària, quan m’engominava i em feia dir Mario i entenia des del fons de l’estómac que, malgrat les batzegades, aquella era l’única forma d’acostar-me als contorns borrosos d’una imatge on sí que em veia reflectidi de veritat.

La càmera enregistra les negociacions que Gabi ha de mantenir amb l’enorme pressió social que l’escola exerceix

Si des de la literatura podem posar paraules per temptejar el malestar pesat i sense nom de Gabi o meu, el cinema ens dona eines per fer una cosa encara millor: sostenir-li la mirada, reconèixer la persona que és, completa i definida en totes les seves contradiccions, pors i desitjos més íntims. Podem donar entitat a qui se la qüestiona, i potser pel camí també aconseguim veure’ns del tot, reconeixent-nos amb els nostres fantasmes a la motxilla però plens, amb sentit. Sé del cert que, si hagués vist aquesta pel·lícula quan tenia vuit o deu anys, hauria patit menys.

Perquè Gabi no està sol: l’acompanya una càmera que li fa d’interlocutor quan ho necessita i que l’ajuda a deslligar els manyocs d’allò que viu, gairebé com ho faria un psicòleg. Més important encara, la directora del documental, Engeli Broberg, s’encarrega d’enregistrar sense embuts les pujades i baixades internes de li neni, entre les negociacions que ha de mantenir cada dia amb els marges cantelluts de la dissidència de gènere i l’enorme pressió social que l’escola exerceix. Sí, resulta frustrant contemplar com es doblega davant el que sap que el sistema espera d’elli (com quan va a la perruqueria i ha d’improvisar un pentinat acceptable), mentre som testimonis de com la resta dels companys de l’escola li donen l’esquena igualment.

Broberg no té pèls a la llengua, encara que tampoc no es recrea en el patiment. Acompanyarem els episodis d’inseguretat i de dolor pels quals passa la criatura des de lluny, fent l’únic que rere una càmera podríem fer: assegurant-nos d’enregistrar que el tràngol que Gabi viu és real i justificat, però alhora més complex del que el recordarà, sovint intercedit també per episodis lluminosos. Documentar aquest període, que la memòria de Gabi aviat esborrarà; aquest és el regal més gran de la cineasta cap al seu personatge. Que ens mirin i que ens recordin, en un món que encara ha de fer les paus amb l’arxiu i la memòria trans, em sembla un gest senzill i bonic, la millor ofrena que el cinema podia donar-nos.

El film es distancia dels processos d’aquells nens i nenes perfectament normatius que arriben a la preadolescència

A Mariona adolescent que durant anys va desitjar que ningú no recordés la seva “època dolenta”, quan rebutjava ser una nena, i a Mariona jove, que va decidir esborrar totes les seves fotografies d’adolescent, mirar als ulls Gabi (ser-hi al costat, per un moment), li sembla un regal, un autèntic privilegi. I més perquè la pel·lícula no dubta a distanciar-se amb una pàtina d’ironia dels processos d’aquells nens i nenes perfectament normatius que arriben a la preadolescència i, de cop i volta, sembla que girin el seu propi mitjó mental i retornin a un estat de salvatgeria prehumana. Elles s’aferren físicament a les seves be-efe-efes (perdoneu l’argot desfasat per best friend forever) mentre comencen a entrenar els tanins dolços del menyspreu. Mentrestant, ells xisclen improperis sense pair, alhora que boten i s’esbraonen a base de bé. De peque, a la meva classe es van posar de moda els concursos de trencar tapes de calculadora amb el front…

Gabi als nou anys, en un fotograma del documental / PACK MÀGIC FÒRUM
Gabi als 13 anys, en un fotograma del documental / PACK MÀGIC FÒRUM
Anterior Següent

Per sort, aquesta no és una pel·lícula sobre “la qüestió trans” (llegiu-ho com si portéssiu guants), sinó un retrat honest d’un infant que creix i que, per tant, tard o d’hora s’hauria d’enfrontar als fantasmes del gènere, com ho fan també els nens i les nenes que sí que transiten per les vies de la “normalitat” més dura. Trans o no, Gabi, dels 8 als 13 anys dibuixa perfectament que madurar, en definitiva, és reconèixer que el terra que trepitgem serà sempre massa dur per descansar-hi. Gabi haurà d’aprendre a viure amb el que hi ha, construint-se amb l’ajuda de les mans que té a prop i alhora deixant anar les que no hi són: una renúncia dolorosa és la del pare, aquella personeta desconeguda sobre la qual es projectaven totes les seves fantasies i malsons infantils.

Qui sí que hi era, era Thomas, un padrastre que s’equivoca, però que accepta quedar-se malgrat tot. Algú que viu aprenent a còpia de sostenir les patates calentes que la dissidència caòtica de Gabi planteja. Algú més lliure que la mare, que s’espanta menys davant del canvi, algú que hi serà quan calgui i que ho demostra. En l’apropament honest a la família com a aliada, Gabi, dels 8 als 13 anys parla amb la resta de cinema trans que avui val la pena veure. Amb Hacia mi nombre, de Nicolò Bassetti, i amb la filmografia d’Adrian Silvestre (Sedimentos, Mi vacío y yo) comparteix el retrat proper i naturalista dels processos juvenils trans i no binaris, i com són els lligams afectius que s’hi forgen al voltant. Des de la tranquil·litat, dialoga amb la família de Something You Said Last Night, de Luis De Filippis, també disfuncional i erràtica, que, tanmateix, ja ha après que els genitals de la seva filla no haurien de ser un tema.

La directora Engeli Broberg deixa que sigui Gabi qui parli i utilitza el cinema per celebrar les seves conquestes

Aquesta amalgama de pel·lícules subratllen, l’una rere l’altra, que les persones dissidents són abans que res “persones”, igual que Gabi és, abans de tot, una criatura. Actuen de contrapès davant d’un cinema cec i carronyaire, que ha trobat en el drama trans una font inesgotable d’emoció, d’impacte. En aquest sentit, hauríem de ser tan crítics amb el terrorisme cis-nematogràfic de Lukas Dhont a Girl (d’altra banda, increïblement aclamada) com amb el sentimentalisme essencialista de Sébastien Lifshitz, un retratista honest a Adolescentes (2019), que a Una niña cau en la temptadora mania de posar-nos el dit a l’ull amb l’arquet d’un violí trist. Ja n’hi ha prou.

Discreta, Engeli Broberg deixa que sigui Gabi qui parli. I sí, utilitza el cinema per celebrar les seves conquestes (la pel·lícula no renuncia a l’emoció), però posa al davant de tot el fet de donar veu a qui encara no l’ha tingut mai, escoltar atentament, acompanyar en un procés tremendament solitari. Ens regala un retrat de gènere complex, en una fotografia sense conclusions ni moralismes: perquè qui en té, de veritats absolutes? És clar que volem saber què perviurà de li Gabi d’avui en li Gabi de demà… Tanmateix, potser fora més útil que cuidéssim les criatures del nostre entorn perquè no pateixin tant, que la vida és prou dura. Per mi, per sobre de tot i ara per ara, el que roman és l’alegria alleugerida d’un adolescent que comença a tenir les eines per governar sobre la seva pròpia vida.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies