Les penes i les glòries dels Oscars 2026

Les pel·lícules mai no guanyen perquè són bones, i prou. Entre piulades d’odi i protocols d’intimitat dubtosos, el circ mediàtic originat arran de l’última cursa cap als Oscars va demostrar la rellevància dels processos i dels equips rere qualsevol de les candidates als guardons de l’Acadèmia. Per això, tot i que enguany no avancem enlluernats d’escàndol, val la pena començar a considerar també quins valors es premiaran la nit del 15 de març més enllà d’allò estrictament estètic o narratiu. Què hi guanyem, o hi perdem, si Una batalla tras otra es fa amb l’estatueta del cavaller daurat?

És clar que, com a públic, objectivament només hi perdem hores de son, si seguim la gala en directe. Però, a llarg termini, sí que importarà quines idees legitimen o perpetuen els titulars del matí de l’endemà. Donem un bon cop d’ull a cadascuna de les cinc nominades principals.

‘Els pecadors’ (‘Sinners’), 16 nominacions

• Direcció: Ryan Coogler.
• Nacionalitat: Estats Units.
• Disponibilitat: visionament en línia (Movistar+), lloguer / venda d’arxius digitals (Apple TV).

És el film més nominat de la història dels premis. D’una banda, sorprèn que aquest thriller musical sobre una invasió vampírica hagi acaparat un consens tan ampli entre el cos de votants per ser nominada en gairebé totes les 18 categories de llargmetratge de ficció. De l’altra, no costa veure en la de Ryan Coogler les costures de Qualitat i Rellevància que tant agraden a l’Acadèmia estatunidenca, que ja ha premiat èpiques sobre casos d’èxit en temps d’injustícia diluïda com 12 anys d’esclavitud o Green Book. El “gamberrisme” de gènere de Quentin Tarantino tampoc no ha estat mai un estrany a les cerimònies dels Oscars.

Si guanya, hi guanyem: 10 de les 16 persones negres nominades als premis d’enguany han treballat a Els pecadors, la qual cosa evidencia la poca presència a la resta dels films participants, però fa encara més necessari el triomf de la pel·lícula sobre vampirs. Fa una dècada exacta de la cerimònia dels #OscarSoWhite; sembla que encara hi ha molta feina a fer.

Deixeu d’aplaudir: Els pecadors ha rebentat totes les taquilles dels Estats Units, fins a arribar als 279 milions de dòlars. És l’opció popular en un any marcat per candidatures més arriscades en tots els sentits: en termes d’abast, pot equiparar-se a una CODA amb ullals i capa. Si els premis serveixen d’alguna cosa, és per no reconèixer pel·lícules com aquesta.

‘Una batalla tras otra’ (‘One Battle After Another’), 13 nominacions

• Direcció: Paul Thomas Anderson.
• Nacionalitat: Estats Units.
• Disponibilitat: visionament en línia (Movistar+), lloguer / venda d’arxius digitals (Filmin, Apple TV).

El cinema de Paul Thomas Anderson, de Pous d’ambició a Licorice Pizza, havia estat nominat fins a 11 vegades als premis de l’Acadèmia, però ell no ha pujat ni un cop a l’escenari, així que la seva victòria rutllaria per ajustar comptes amb una figura canònica encara per revalidar. Ara potser hauríem de qüestionar-nos si una estatueta s’hauria d’atorgar per insistència: cal premiar més una pel·lícula que ha rebut l’aplaudiment unànime de la crítica, ha estat un superèxit de taquilla i que, segons IMDb, a febrer del 2026 ha estat nominada fins a 472 vegades en gales d’arreu?

Si guanya, hi guanyem: No sabíem quant necessitàvem de l’oxigen que insufla Paul Thomas Anderson en la seva distopia optimista. Una batalla tras otra ens assegura que tothom, fins i tot el perdedor més rotund, hi pot tenir a dir en la lluita contra Sean Penn o el poder tirànic de l’Estat, igual de patètic, però sense cap escrúpol. Que encara no han guanyat.

Deixeu d’aplaudir: Escriu Roger Koza que el film, tot i ser molt concret en l’amenaça contra les persones migrants, mai sembla interessat a definir bé quina és la proposta del grup revolucionari d’esquerres al qual pertany Leonardo DiCaprio. El gest de farsa sobre els Estats Units es llegeix amb claredat, però ni en tres hores de metratge la seva alternativa mai no es perfila del tot. Potser hem de demanar més a la pel·lícula.

‘Marty Supreme’, 9 nominacions

• Direcció: Josh Safdie.
• Nacionalitat: Estats Units.
• Disponibilitat: Sales de cinema.

La picaresca rere Marty Supreme, un relat que no dubta sobre el patetisme del seu “home fet a si mateix”, pot interpretar-se com a autòpsia d’un país forjat a força d’enganyifes i de negligències. Ara, el seu verisme “de carrer” no és en absolut incompatible amb els acabats lluents de l’èpica dels vividors guapos d’El cop, obra d’estudi i estrelles. De fet, la productora A24 fa anys que és només indie i maleducada en aparença, el Bar Bocata del cine de Hollywood. L’únic Oscar que se n’espera és el de Millor Actor per a Timothée Chalamet, gest de disculpa de part d’una Acadèmia que fa anys que li arrufa el nas davant de la falta d’humilitat que s’ha llegit en les ambicions de grandesa d’aquest ídol de masses.

Si guanya, hi guanyem: Hollywood és realment poc procliu a l’ambigüitat. Ni en clau postmoderna, irònica i metafòrica, trobem tants parèntesis demarcats a consciència per a la interpretació particular (és a dir, per al debat polític). Però l’arc de Marty Mauser fins a la paternitat resulta tan obertament productiu com el que proposa Los domingos al nostre país, en un final que tant augura una expiació autopercebuda com l’inici d’un malson de debò, el que viurà Penèlope quan el seu Ulisses cul-del-Jaumet es vegi obligat a tancar-se a casa.

Deixeu d’aplaudir: Sembla que l’èxit de Marty Supreme hagi redimit Josh Safdie de donar explicacions per intentar silenciar la denúncia per violència sexual a una menor en el set de Good Times, una de les causes de la separació amb Benny Safdie (que, per cert, ha tingut un any pèssim amb la seva primera pel·lícula en solitari, la més que notable The Smashing Machine).

‘Frankenstein’, 9 nominacions

• Direcció: Guillermo del Toro.
• Nacionalitat: Estats Units, Mèxic.
• Disponibilitat: visionament en línia (Netflix).

Resulta del tot improbable que Frankenstein aterri qualsevol de les nominacions a categories “principals”, tot i que se n’espera el triomf en l’apartat tècnic. L’amplitud de les seves nominacions obeeix a la mateixa dinàmica que ha deixat fora del top 5 d’aspirants Hamnet, amb una rebuda més calorosa entre crítica i taquilla. Això és, que als Oscars es nomina allò que menys desagrada. Hollywood es té per la gran fàbrica de somnis, així que Guillermo del Toro, que treballa de fa temps només en projectes personals, és encara avui dia fill predilecte de la seva Acadèmia.

Si guanya, hi guanyem: Sens dubte, aquesta il·lustració cinematogràfica del conte de Shelley s’ha parit de manera artesanal en temps convulsos per a la fabricació de fantasia. Guillermo del Toro és, d’altra banda, una de les veus actives en la indústria que s’ha posicionat (sense despentinar-se) contra el règim de Trump. En una gala que s’augura activament “apolítica”, acabarem aplaudint qualsevol discurs a la contra.

Deixeu d’aplaudir: El monstre de Frankenstein de Jacob Elordi, de pell perfecta i cul escultòric, representa una perpetuació flagrant de la norma dels cossos bells al cànon estatunidenc. Es justifiqui com es vulgui en termes narratius, però on podria haver actuat algú físicament divers s’ha triat l’home de mandíbula perfecta.

‘Valor sentimental’ (‘Sentimental Value‘), 9 nominacions

• Direcció: Joachim Trier.
• Nacionalitat: Noruega, França, Dinamarca, Alemanya, Regne Unit.
• Disponibilitat: Sales de cinema.

L’Acadèmia es congratula erigint una proposta validada al Festival de Canes, de prestigi europeu. L’extensa nominació de Valor sentimental ha sorprès, però és perfectament explicable. D’entrada, la seva progressió emocional es munta com un moble d’Ikea (entre els subratllats sentimentals i les escenes “molt de debò”). A més, la totpoderosa agència de vendes Neon no ha escatimat en recursos en col·locar-la com l’alternativa polida i educada en una carrera a qui no convé patir per les barrabassades de l’any passat.

Si guanya, hi guanyem: El cinema adult, de dramatúrgia seriosa i pressupost mitjà, ha estat poc produït i menys premiat en una cartellera dividida entre projectes diminuts i dinosaures de crispeta. Tot triomf per a Joachim Trier suposa donar suport a un guió original, una pel·lícula amb subtítols i una història en femení… Quan només Chloé Zhao, l’única dona nominada a Direcció, sembla poder falcar la porta tancada de les nominacions “principals”.

Deixeu d’aplaudir: Valor sentimental pot semblar excepcional, però no desafia de cap manera el circuit d’intercanvi de capitals econòmics i simbòlics que mou la indústria, i que ha convertit qualsevol festival en un aparador dels grans players per als premis estatunidencs; un monopoli que perpetua la invisibilitat de l’altre cine. De fet, fa sis anys que la Palma d’Or va per a un títol del catàleg de Neon.