Crític Cerca
Opinió
Mariona Lladonosa

Mariona Lladonosa

Politòloga i doctora en sociologia

Xarneguisme i catalanitat: no reduïm les identitats a un debat etnificador

Cal defensar la via catalana d'integració que el catalanisme ha promogut: un model que ha apostat per la incorporació voluntària de les persones a la Nació.

08/04/2019 | 19:05

He llegit amb interès l’article de Brigitte Vasallo ‘Allò popular, allò divers, allò charnego’ i he pensat que seria interessant obrir un fil reflexiu des d’una perspectiva que ofereixi mirar la identitat nacional des d’un altre lloc. De l’article de Vasallo m’ha quedat un regust de certa acusació a l’experiència de construcció nacional de Catalunya en relació a la immigració i la qüestió identitària que em sembla injust per simplificador. Crec que hem d’assumir col·lectivament que les identitats nacionals formen part de la nostra experiència social com a individus, perquè vivim i ens desenvolupem com a persones i com a societat en llocs concrets que no són neutrals ni indeterminats territorialment.

També les pràctiques i les identitats socials dissidents, com les subalternes, es conformen en espais concrets que les determinen d’una manera o altra. Que els col·lectius nacionals necessitin imaginar-se com a poble no és cap novetat. Per entendre el perquè i el mecanisme d’aquesta operació, és extremadament aclaridor el llibre de Benedict Anderson ‘Comunitats imaginades’ (1983) que ens ajuda a entendre la importància de la imaginació en les comunitats nacionals modernes. D’acord amb la idea que la nació esdevé real quan es pot imaginar, implica que les persones que hi viuen s’imaginen com a membres d’aquesta comunitat i poden comprendre’s a sí mateixos i als altres com a part d’aquesta. Qualsevol experiència de grup social, demana d’aquesta imaginació necessària per a la cohesió.

El control del discurs no és res més que la pugna per l’hegemonia i el poder

En els últims anys s’ha posat sobre la taula de manera recurrent –tant en el llenguatge polític i d’anàlisi política– la importància dels relats i el seu control. El control del discurs no és res més que la pugna per l’hegemonia i el poder. La importància del llenguatge en els temps presents sembla ser més clara que mai però no és un fenomen nou (en parla Foucault quan explica les relacions de poder i la producció de la veritat, i en parla Barthes quan ens explica com funciona la construcció del mite, per posar-ne dos exemples significatius). Però una cosa és que sociòlegs, antropòlegs o politòlegs s’ocupin d’explicar aquestes experiències socials i comprendre l’operativitat del mite, i altra, pretendre que com a societat no tinguem la necessitat d’imaginar-nos.

Perquè l’experiència simbòlica forma part de la nostra vida com a societat, forma part de la manera que tenim de comprendre el món i fer-lo més abastable al nostre dia a dia, i ens estalvia que la transcendència de la pròpia existència ens aclapari. Aquesta és la funció de tota pràctica de cohesió social que intenta naturalitzar-se, com ho són, entre d’altres, les religions, la moral i els valors socials, les ideologies, la nació com a construcció social, i també les identitats. Com que som éssers emotius i irracionals, necessitem del món simbòlic per explicar-nos a nosaltres mateixos. El que és realment important de tot plegat però és que existeix una estreta relació entre la imaginació, la presència de la nació en el llenguatge i les pràctiques socials quotidianes, i la identitat. La identitat com a forma de reconeixement dels individus i els grups.

Però compte perquè ni la imaginació, ni la nació ni les identitats són caixes buides. Els seus “continguts” venen marcats per relacions de poder i relacions dialèctiques que es viuen, per l’experiència històrica i la seva memòria, pels canvis i transformacions diverses constants… que no són innocents. Les identitats nacionals, per tant, funcionen també com a mecanismes de producció i reproducció de les cosmovisions d’ordre ideològic i, per tant, són dispositius de poder que ens permeten situar-nos i ordenar el nostre món de sentit, sempre d’acord amb unes determinades coordenades en un moment, lloc i espai concret.

Si continuem obcecats en establir qui és o no és català, o en definir qui és o no és xarnego, continuem reduint la qüestió a un debat etnificador de les identitats

La definició que puguem fer de la catalanitat i de qui (i qui no) és català, no té una resposta arbitrària. La catalanitat es pot explicar pel seu valor ideològic i per la seva funció de reconeixement social d’unes determinades maneres de veure el món. Pierre Vilar definia la nació en aquest sentit com “un marc i un instrument successivament utilitzats per diverses classes socials per assentar una dominació política efectiva, o, si més no, per reclamar-la”. El que em sembla important de dir, és que si continuem obcecats en establir qui és o no és català, de la mateixa manera que si volem definir qui és o no és xarnego, continuem reduint la qüestió a un debat etnificador de les identitats. El que és vertaderament important és saber quina funció fan aquestes identitats en termes socials i polítics. Com es converteixen en eines d’exclusió o de reconeixement.

Que l’independentisme converteixi la noció de poble en un imaginari social, en un mantra si voleu, té a veure amb aquestes experiències cohesionadores com a grup. Té sentit perquè el que evoca és la representativitat del moviment, el seu dret de reconeixement. Històricament, el socialisme ha utilitzat la noció de poble en termes que operaven de la mateixa manera, amb vocació de representativitat hegemònica de classe. En definitiva, un mecanisme de legitimació del nostre (o nostres) espais ideològics.

Però compte perquè l’independentisme és divers ideològicament i acabarem fent un anàlisi absolutament superficial si reduïm les seves formes de representació i imaginació a una sola forma. La catalanitat, senyors i senyores, s’ha definit de diverses maneres segons l’espai ideològic que l’ha imaginada, oh sorpresa. El catalanisme de tradició catòlica ho fa fet d’una manera, i el catalanisme socialista, comunista, republicà o independentista, d’altres. I totes elles han canviat al llarg del temps i, significativament, en els últims deu anys. Em sembla que és fer trampeta dir que a Catalunya només es consideren catalans els d’una mena perquè la diversitat de representació de la catalanitat ha estat important. De la mateixa manera que la fractura social en termes nacionals, per més que s’invoqui, queda per demostrar en termes concrets. I perquè la construcció nacional present s’ha fet gràcies a la fonamental aportació de les persones que un dia van arribar a Catalunya.

La construcció nacional present s’ha fet gràcies a la fonamental aportació de les persones que un dia van arribar a Catalunya

Altra cosa, molt diferent, és insistir en la necessitat de recordar la immigració com a lloc de memòria del propi catalanisme. I no hi ha dubte que ho hem de fer des de l’esquerra perquè el catalanisme antifranquista, els moviments socials, polítics i sindicals d’aquest país van viure, estendre’s i desenvolupar-se gràcies a la trajectòria política dels seus membres, molts d’ells, immigrants. PSUC, Comissions Obreres o les associacions de veïns, per posar-ne tres exemples paradigmàtics, són una experiència històrica fonamental per a la recuperació democràtica forjada gràcies aquestes trajectòries.

La transformació de pobles i ciutats, l’evolució dels seus barris, la concreció dels Plans d’Ordenació Urbana està estretament lligada a la nova realitat social del país i la participació social i política de la immigració. No és cert que la immigració només s’hagi utilitzat en termes de mà d’obra o només s’hagi projectat com aquells que fan un viatge. Això és una falsedat, primer perquè la classe treballadora –obrers però també jornalers del camp– d’aquest país també tenien (i tenim) orígens catalans (n’ha fet recerca històrica prou reconeguda Josep Fontana o Josep Termes). I segon, perquè mai s’ha negat, tot el contrari, el fet que la immigració va participar en forjar l’estructura sociopolítica del país.

I sigui com sigui, em sembla que cal continuar defensant allò de la terra d’acollida, o què és català qui viu i treballa a Catalunya i en vol ser, com a estructura imaginària, perquè encara que sabem que en termes materials això resulta així a mitges –de la mateixa manera que passa amb els drets socials, civils i polítics– és un valor polític fort que tenim, continuar imaginant la catalanitat des d’aquest lloc de voluntat. Perquè la seva funció és la de forçar-nos cap a la materialització d’aquest imaginari. Per continuar avançant del llenguatge a les pràctiques socials. De la mateixa manera que passa amb l’imaginari d’un sol poble, que actua amb vocació de reforçar la dimensió comunitària, però lligat a més a més a un projecte polític interclassista construït al voltant d’alguns consensos bàsics: acceptar socialment la diversitat d’orígens de la població catalana, la defensa dels drets socials i polítics, i la defensa democràtica.

Em sembla que és un bon moment per reforçar aquesta via de fer prevaldre la funció de la identitat per sobre de la seva definició, d’una banda, per què el context de les societats de modernitat tardana en les que estem avocats ens arrosseguen inevitablement a nous marcs de referència personal i col·lectiva. La societat en aquests moments és tan summament diversa en identitats socials i estructures d’oportunitat i desigualtat que les definicions monolítiques dels que s’havien dit els continguts de la catalanitat, han quedat desfasats.

Si a més a més tenim en compte que la diversitat d’orígens ja és un fet estructural a Catalunya (ja als anys vuitanta Anna Cabré assenyalava que el 60 % de la població catalana era fruit directe o indirecte de la immigració, imaginem-nos ara) intentar determinar què és la catalanitat és per parar bojos. Per tant, allò d’agafar el què trobem i barrejar-ho, no és una exclusiva d’uns grups socials determinats, forma part de l’essència de construcció i reinterpretació de tota tradició (en això val la pena llegir la gent dels Estudis Culturals com Raymond Williams). I la catalanitat no n’és una excepció: no deixa de ser reinterpretada, adaptada i modificada de forma continuada. Mireu si no la llengua, com d’element absolutament central en la definició nacional, va perdent la seva centralitat en termes d’identificador, mentre es manté la demanda del seu reconeixement en termes socials i polítics.

Cal defensar la via catalana d’integració que el catalanisme ha promogut: un model que ha apostat per la incorporació voluntària de les persones a la Nació

Em costa molt pensar en la cultura catalana com una cultura hegemònica en termes nacionals perquè l’experiència històrica –com l’actual– contradiu aquesta posició de poder. No cal dir en quin moment de feblesa en termes d’estructures de poder i de recursos materials ens hem trobat a Catalunya. I perquè com dèiem, la cultura catalana com a tal, no ha estat monolítica. La cultura catalana, com a sistema de comunicació, i com a espai que no escapa al seu temps i a la cultura de masses, ha incorporat experiències diverses i dialèctiques com la vida mateixa. Manuel Delgado ha escrit abastament sobre aquest tema i posa com exemple el paper del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Com ell mateix explica, el CPCPTC treballa en l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya que avarca des del costumari català a les aportacions culturals de la immigració més recent.

Jo personalment sóc del parer que cal defensar la via catalana d’integració que el catalanisme ha promogut i que el país ha anat assumint, perquè, lluny de ser perfecta, ha estat predominantment un model, en base a uns discursos, que ha apostat per la incorporació voluntària de les persones a la Nació. I això, en perspectiva general, si mirem el que passa quan vas pel món i vols formar part d’una societat i que te’n reconeguin com a membre, no resulta tant senzill. No almenys quan vols penetrar en les estructures de relació més personals i profundes. I seria fantàstic sentir algunes veus que expliquin com han viscut això aquí i en d’altres llocs.

Si del que es tracta és de visibilitzar que les identitats nacionals són així, dialèctiques i diverses, em sembla que en això estem d’acord. I em sembla interessant recuperar el discurs de Salvador Cardús a l’IEC que proposa tot un replantejament conceptual en relació amb la imaginació de la identitat i, per tant, de les formes de pensar la societat catalana i la seva relació amb la immigració, en base a tres metàfores revisades: la reconversió de la metàfora de les arrels per explicar el futur col·lectiu en lloc del passat; la dissolució de la condició d’immigrant per entendre la immigració com a lloc de memòria, i la substitució de noció d’identitat com a quelcom essencialista, per la idea de la identitat com a pell, com a objecte social de reconeixement i de relació amb els altres.

Sens dubte hem de treballar en tot això per què queda camí per recórrer. Però com deia a l’inici, el regust d’acusació del que partia em preocupa perquè em sembla que els reduccionismes sobre la suposada ceguesa independentista i les seves definicions identitàries acaben construint un subjecte a mida que abona el terreny a la dreta i les seves estratègies discursives de dominació.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació