Menys futbol femení i més futbol feminista

Divendres passat a la tarda no va parar de sonar-me el mòbil. Es veu que el Camp Nou va tornar a batre un nou rècord d’assistència en un partit de futbol femení i les meves amistats, que saben que m’he passat la vida jugant a futbol, han pensat en mi. Fins aquí, tot fantàstic. Si no fos, és clar, que no recordo haver vist abans cap d’aquestes persones en una grada d’un partit de futbol (del femení; de l’altre, sí).

He jugat a futbol durant més de 20 anys. Vaig començar a les categories inferiors del Barça i he passat per clubs com el Sant Andreu, el Son Sardina i el Martinenc. Fa dos anys, una lesió al genoll em va obligar a retirar-me; una lesió, per cert, que fa estralls entre jugadores (per la propensió genètica que tenim a patir-la) mentre molts clubs segueixen sense contractar personal mèdic per als seus equips femenins. Imaginareu, doncs, que les imatges del partit de divendres m’emocionen. Després de tants anys vivint l’ostracisme i la precarietat del futbol femení, veure antigues companyes celebrant la fita és impagable. S’ho mereixen. Totes aquestes emocions, però, no ens poden distreure del deure de pensar críticament en tot el que amaguen els 91.648 espectadors que divendres van omplir les grades del Camp Nou.

Per què esclata ara el futbol femení?

Fa més de 50 anys que les dones juguen a futbol a Barcelona i des de fa un bon grapat d’anys les lligues femenines són competitives i atractives. Per què és ara que vivim aquest esclat del futbol femení?

L’equip femení del Barça no ha jugat al Camp Nou fins que ells no han considerat que n’era digne

L’any 2016, la Federació Espanyola de Futbol anunciava un acord amb Iberdrola. És el primer gran salt del futbol femení i el patrocini amb l’empresa elèctrica prometia inversions i les primeres retransmissions televisives. Dos anys més tard, el 2018, la Federació Catalana de Futbol llançava la campanya “Orgullosa”, que donava visibilitat al futbol femení i ajudes econòmiques als clubs. Les jugadores que en aquell moment estàvem federades vam haver-nos de cosir (sic!) un escut a la màniga de les nostres samarretes. Sortíem, cada diumenge, ensenyant una pancarta amb el lema de la campanya i, us ho asseguro, res d’això era ben rebut pels vestidors de tot Catalunya que, entre tanta pompa, continuaven rebent les mateixes misèries de sempre (on anaven a parar els diners que la Federació donava a alguns clubs és un misteri encara per resoldre). El 2019, el Reial Madrid, que no havia mostrat mai cap intenció de tenir un equip femení, comprava la plaça al CD Tacón i accedia a la màxima categoria per la via ràpida.

Sembla prou evident que les més de 90.000 entrades venudes divendres al Camp Nou responen a una aposta ferma de promoció del futbol femení. No és pas, que quedi clar, que no es pugui atribuir aquest mèrit a les jugadores (i a altres persones amb rols diversos), però és que l’equip femení del Barça no ha jugat al Camp Nou fins que ells no ho han volgut, fins que ells (torno a dir-ho) no han considerat que l’equip femení n’era digne. Us sona familiar, noies, del pati de l’escola? Les dones no hem conquerit el Camp Nou: ens hi han deixat entrar.

A qui beneficia aquest esclat?

El capitalisme, el coneixem bé, és un monstre capaç de reinventar-se constantment: no consolida mercats: els conquereix, i el futbol masculí no oferia més terreny d’expansió. Quants nens coneixeu que no hagin seguit el manament social de practicar aquest esport des de ben petits? Les federacions de futbol no tenien més remei que convèncer nenes i noies perquè demanessin a les seves famílies ser apuntades a futbol (sí, tot així de binari; em sap greu). A la festa s’hi han apuntat empreses d’entreteniment àvides de nous formats, grans corporacions necessitades d’un bon rentat d’imatge, empreses esportives buscant nous públics i un llarg etcètera. Hi ha pastís per a tothom!

El capitalisme conquereix mercats, i el futbol masculí no oferia més terreny d’expansió

L’esquema és clar: han buscat un producte no conegut pel gran públic, se n’han assegurat els drets d’explotació amb contractes a llarg termini i han orquestrat una sèrie d’accions que garanteixin la creació d’un públic que, amb el temps, estarà disposat a pagar el que ells demanin per consumir el producte. Quant trigaran les entrades venudes divendres a cinc euros a ser inaccessibles per al públic popular? Si hi ha negoci, fantàstic, però quedem-nos-el nosaltres i posem-hi les regles. El futbol, com la terra, per a qui el treballa.

Quines conseqüències té aquest esclat?

Estan construint un futbol femení capitalista, i això no és una bona notícia per als cossos i per a les subjectivitats que el practiquen. Per a les que vam començar a jugar fa anys, el futbol ha estat una escola de col·lectivitat, de sororitat. Últimament, però, les noies comencen a tenir mànagers, a rebre ofertes i contraofertes: els diners han entrat al futbol femení; l’individualisme, també. Als vestidors, que abans eren refugi, avui s’hi pateixen els mals de la competitivitat.

Per a moltes generacions i durant molt de temps, els equips de futbol han estat espais de llibertat. En aquests espais hi han habitat feminitats no normatives i dissidències de gènere i han estat mons on explorar la sexualitat i el desig sense normes imposades. Per a moltes, el futbol ha estat una salvació, un espai segur des d’on protegir-se del rebuig de famílies, d’amics i de la societat. No ens enganyem, el futbol capitalista no permetrà que les coses continuïn igual: quants jugadors professionals coneixeu que hagin fet pública la seva homosexualitat?

El futbol ha estat una salvació, un espai segur des d’on protegir-se del rebuig de famílies, d’amics i de la societat

El futbol femení no s’ha inventat ara que molts potser el descobriu: fa temps que existeix als marges. En els marges hi fa fred, sí, però tenen un avantatge: hi fas el que vols. Teníem a les nostres mans rebutjar el seu futbol, però entre reclams d’igualtat ens l’hem deixat robar, ens hem deixat robar la pilota i ara ja hi posen ells les regles (recordo que les jugadores que divendres van omplir el Camp Nou venen de convocar diverses vagues per reclamar un conveni col·lectiu just). Hauríem d’haver resistit, hauríem d’haver dit que les dones no jugaríem al futbol dels homes, al futbol que només sap fer diners, que ho converteix tot en producte i espectacle. L’error històric ha estat no dir que no quan a la companya li n’oferien cinc i a mi vuit, no dir que no quan m’enviaven a fer-me una foto vestida de curt i rodejada d’homenots encorbatats d’Iberdrola. L’error històric ha estat seguir jugant als seus clubs, a les seves federacions.

Menys futbol femení i més futbol feminista. Que no ens robin (també) el futbol: jugueu-hi, jugueu-hi molt perquè és un esport preciós. Jugueu-hi amb amigues a les places i als carrers. Jugueu-hi lluny de les seves urpes. I recordeu-ho: o hi juguem totes o punxem la pilota!