Crític Cerca
Opinió
Milena Duch

Milena Duch

Politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i membre del col·lectiu 'Suport i Autonomia Lesbofeminista' (La SAL)

El sistema Pride i la privatització dels drets LGTB

El capitalisme rosa ha trobat un nínxol de mercat en les necessitats del col·lectiu, i és a través d’aquest marc que se'ns prometen drets bàsics que no arriben a materialitzar-se mai

03/09/2021 | 06:00

La imatge corporativa de Pride! Barcelona/ Foto: IMANOL OLITE – ACN

És probable que qualsevol persona que senti a parlar del Pride Barcelona pensi, simplement, en la festa i les carrosses que surten el 28 de juny per celebrar l’orgull o en algun local “d’ambient” a la capital catalana. Però el Pride, el sistema Pride, és una mica més complex i, sobretot, problemàtic i contradictori per la majoria de les dissidències sexuals i de gènere. Problemàtic i contradictori… per què?

Resumidament –en la mesura que es pot resumir un entramat com aquest–, Barcelona és una de les ciutats amb més rellevància de l’Estat espanyol inscrites dins de l’European Pride Organisers Association, que podríem traduir com l’entitat econòmica (o la macroempresa internacional) que sosté la marca Pride arreu d’Europa. L’Europride és una convocatòria gestionada des del 1992 per l’Associació Europea d’Organització de l’Orgull (EPOA, en la sigla anglesa) que reuneix diverses delegacions –grups empresarials i associacions– de pràcticament tots els països europeus, a més d’Austràlia i de col·laboracions estretes amb Israel. Entre els grups empresarials que formen els Pride de cada país trobem l’AEGAL, l’associació espanyola d’empresaris LGTB, i l’ACEGAL, l’associació catalana d’empreses LGTB (que recentment ha canviat el seu nom pel d’Associació Cambra de Comerç LGTB, com no podia ser d’una altra manera).

Entre els socis de la Cambra de Comerç rosa hi trobem també immobiliàries, hotels o agències de viatges

L’ACEGAL, o la Cambra de Comerç rosa, és la impulsora de tots els esdeveniments que tenen a veure amb les empreses del mercat rosa, així com de l’eix comercial del Gaixample. Defineix la seva tasca principal com a “dinamitzadora de la vida comercial del sector”, fet que comporta grans beneficis derivats de l’organització de festes, l’esponsorització de grans marques i la contractació d’operadors turístics. Entre els seus socis, a banda de tota mena de discoteques i de clubs de nit, hi trobem també immobiliàries, hotels, agències de viatges i altres empreses. Ens podem imaginar, doncs, la quantitat de diners i d’interessos comercials que mou una “dinamització de la vida comercial del sector” com el Pride, particularment durant els esdeveniments que s’acostumen a celebrar al mes de juny i que aquest any s’organitzen a principis de setembre.

No és cap secret que, en els estats capitalistes i amb l’ajuda de la dreta política, se’ns ha oprimit, qüestionat i perseguit com a dissidents sexuals i/o de gènere. Però a Occident, a partir dels anys vuitanta (l’any 1981 es publica el primer anunci d’una marca amb temàtica gai als Estats Units), això passa d’una manera diferent. Sota l’emblema dels drets humans, es materialitza una llibertat basada únicament a esdevenir consumidores, fet que quasi ens atorga categoria de persones, sempre que complim una sèrie de requisits.

Ho resumia molt bé Shangay Lily al seu llibre Adiós, Chueca. Memorias del gaypitalismo: la creación de la “marca gay“: “Als gais no calia respectar-nos, sinó explotar-nos, deia si fa no fa el concepte gaypitalista. Era aquesta la igualtat del capitalisme, del gaypitalisme; érem iguals com a consumidors explotats en tant que poguéssim pagar aquesta igualtat”. Dit d’una altra manera: el capitalisme rosa, o el gaypitalisme, ha trobat un nínxol de mercat en les necessitats del col·lectiu, i és a través d’aquest marc que se’ns prometen drets bàsics que no arriben a materialitzar-se mai. En el fons, la finalitat del sistema capitalista és reproduir-se tenint en compte que una emancipació real del col·lectiu en tots els seus aspectes i diversitat no és rendible. 

Les dones i les persones racialitzades queden fora de qualsevol representació bàsica, publicitat o polèmica

El terme gaypitalisme que planteja Shangay Lily és interessant perquè relata un context al qual cal sumar-hi el procés d’homogeneïtzació que ha dut a terme el capitalisme respecte al col·lectiu: s’ha universalitzat la imatge de l’home gai, blanc i de classe alta, mentre que les dones i les persones racialitzades, especialment, queden fora de qualsevol representació bàsica, publicitat o polèmica. Així doncs, quan es parla de la igualtat de possibilitats del col·lectiu dintre del capitalisme, ni tan sols s’està parlant de ningú que no s’apropi a la concepció d’aquest subjecte universal. Es parla de col·lectiu LGTB pensant en aquest subjecte universal, fet que genera que, fins i tot dintre d’aquesta suposada dissidència, hi hagi una centralitat (la G) i uns marges (la resta).

Com s’explica a la campanya del 28-J Autònom “Florint al marge”, el sistema Pride és aquell que es dirigeix a un subjecte universal únic del col·lectiu LGTB i el fa lliure comprador sota un miratge de drets humans. Mentre això passa, el mateix sistema Pride privatitza els drets de les persones LGTB, normalitza com un dret la gestació subrogada i col·labora, a través d’esponsorització, amb aerolínies que deporten persones sense papers. Alhora, també explota laboralment el gai, la lesbiana o la trans que necessita treballar en els seus bars de nit perquè no troba un altre lloc on ser contractada, col·labora amb línies hoteleres i també amb immobiliàries que gentrifiquen els barris, especulen i generen que, en un mateix carrer, facin fora de casa la lesbiana precària que no pot pagar el lloguer mentre obren un hotel gay friendly de quatre estrelles.

S’han venut els plantejaments més revolucionaris del moviment a canvi d’una il·lusió de millora patrocinada

Paral·lelament, hem anat vivint un procés d’atomització, d’aïllament i de liberalització del nostre caràcter polític col·lectiu. La lluita LGTB va començar sent de naturalesa revolucionària i crítica amb el sistema capitalista, patriarcal i colonial; però, en aquest procés de despolitització, s’han venut els plantejaments més revolucionaris i transformadors del moviment a canvi d’una il·lusió de millora patrocinada. En el nostre context, això s’ha traduït en l’assimilació de les entitats històriques de la lluita LGTB de Catalunya dins del Pride, així com en la generació d’espais públics teòricament dirigits al col·lectiu, però a la pràctica privatitzats i cooptats també per aquest sistema.

Hauríem d’analitzar la pau social que han contractat des de l’Administració pública amb el Pride i les entitats històriques que han lluitat pels drets LGTB com una derrota i un repte a la vegada. D’una banda, han absorbit el contrapoder històric que representàvem; però, de l’altra, caldrà generar-ne de nou si no volem abandonar la millora de la realitat de vida que tenim la majoria de les persones LGTB.

Amb 18 anys o abans –i des d’aquí, una salutació als porters de discoteca violents i enganyats a parts iguals– jo també vaig començar a sortir per locals d’ambient de Barcelona, perquè eren els únics espais que coneixia per trobar-me gent amb qui reconèixer-me i poder-me sentir còmoda i segura. Anys més tard vaig conèixer el feminisme, el seu moviment i la seva gent, i ja no vaig necessitar més el capitalisme rosa. I, com jo, tantes d’altres. El mercat rosa ha triomfat perquè durant molts anys ha estat l’únic amb referencialitat i poder que oferia espais de socialització i de reconeixement per al col·lectiu LGTB, i això també és un problema. Seria irresponsable plantejar una crítica sense exposar també una autocrítica.

L’esquerra no pot caure en el fet d’universalitzar l’experiència dels homes heterosexuals a la resta de la majoria social real, que és diversa, i, per tant, plantejar la crítica a la mercantilització dels espais LGTB des d’aquí. En un món homòfob, lesbofòbic, transmissògin i, en definitiva, cisheteronormatiu i violent per a moltes, ens falten espais de reconeixement, de socialització, d’estima, de centralitat i de desenvolupament de la vida dins de l’alternativa al capitalisme. No podem abandonar aquesta necessitat i regalar-la. Per deixar d’estar aïllades i per deixar de ser les altres, hem de començar a ser un nosaltres.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies