Crític Cerca
Opinió
Milena Duch

Milena Duch

Politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i membre del col·lectiu 'Suport i Autonomia Lesbofeminista' (La SAL)

La memòria lesbofeminista: perquè hi van ser, hi som

La importància de la memòria històrica de la dissidència sexual i de gènere és que pot tenir una relació directa a reduir els problemes derivats de la LGTBI-fòbia i de l’aïllament social

28/06/2021 | 06:00

Manifestació feminista del 25-N de 2019 a Barcelona/ Foto: IVAN GIMÉNEZ

* Quan parlo de lesbianes, em refereixo tota l’estona tant a lesbianes cis com a lesbianes trans.

Una de les pitjors situacions que es poden donar en el si de qualsevol moviment col·lectiu que pretengui transformar la realitat és el fet de no recordar la seva pròpia història. Però és encara pitjor voler-la recordar i que no estigui recollida enlloc. Com si res d’anterior no hagués passat, com si nosaltres fóssim les primeres de la història a fer el que fem, com si cada generació de la dissidència sexual i de gènere estigués sola i intentant organitzar-se per primera vegada sense cap precedent, o com si tot el que es construeix fos fet per primer cop.

Aquesta ha estat la història col·lectiva de les dones, però més concretament la de les lesbianes. Quan arriba el mes de juny i en molts espais sorgeix la idea de plantejar activitats, xerrades, exposicions, cinefòrums o debats entorn del que, hegemònicament, s’ha acabat coneixent per “col·lectiu LGTB”, ens trobem amb la realitat que la gran majoria dels treballs històrics i polítics que hi ha són exclusivament sobre la història del moviment gai.

Qualsevol que llegeixi els pocs reculls històrics que hi ha sobre la qüestió pot arribar a pensar que el moviment lèsbic dels darrers 50 anys a Catalunya ha estat inexistent. Inexistent o, podran pensar alguns, que qui l’ha intentat conformar han estat reductes de persones que quedaven diluïdes en aquella frontera incòmoda que es creu que separa el moviment per l’alliberament sexual i de gènere i el moviment feminista. És el paper que dona el guió de la pel·lícula Pride a les lesbianes que van solidaritzar-se amb la vaga de miners del 1984 a Anglaterra, i ningú no se’n recorda o són l’eterna segona i tercera fila. Res més lluny de la realitat.

El paper de les dones organitzades en el lesbofeminisme, tant en la història del feminisme com en la de la lluita per l’alliberament sexual i de gènere del nostre país, és només un exemple pràctic que explica com la falta de memòria històrica dintre d’aquests dos moviments ha acabat generant concepcions poc aterrades d’alguns dels debats clau que s’estan tenint avui. Així doncs, en aquest text intento explicar com aquesta falta de memòria històrica col·lectiva afecta directament tant els marcs teòrics com les concepcions d’alguns discursos actuals en l’àmbit feminista i “LGTB”, així com donar la rellevància que es mereix a la tasca de memòria històrica que s’està fent des d’espais com el Centre de Documentació de Ca la Dona.

Imagineu-vos que la vostra condició de vida no estigués representada enlloc, que només la citen per explicar-vos que sou un tabú, un equívoc

Imagineu-vos per un moment que la vostra condició de vida no estigués representada enlloc. Ni a la tele, ni al cinema, ni als llibres, ni al carrer, ni a la política, ni a l’escola, ni a la història, ni a la ciència. Encara més: imagineu-vos que només us citen la condició molt de tant en tant per explicar-vos que esteu malament, que sou un tabú, un equívoc en el bon funcionament de l’ordre i la pau social familiar. Cada lesbiana, en algun moment de la seva vida, ha pensat que estava sola al món, i aquesta sensació és desoladora. La memòria de les dones en la dissidència sexual i de gènere està completament marcada  per la concepció social que les dones no tenim sexualitat. Si, a més, es tracta d’una sexualitat que no té res a veure amb els homes, de la qual en som propietàries i compartim amb les nostres iguals, encara es torna més una sexualitat perillosa a criminalitzar.

És a través d’aquests escenaris quan apareix el que Adrienne Rich va conceptualitzar com a “heterosexualitat obligatòria”, referint-se a l’heterosexualitat assumida i forçada, principalment en el cas de les dones, atès que al llarg del temps s’ha entès l’heterosexualitat com a natural i qualsevol que en difereixi serà concebut com un desviat o com una abominació.

Visibilitat perquè les que vinguin després no sentin que estan soles

Quan a les manifestacions es cridava –i es crida– “Detrás de las ventanas, también hay lesbianas” o la seva versió en català “Darrere les persianes també hi ha lesbianes”, es feia un reclam a la visibilitat, a la vegada que s’explicava que les lesbianes, com les dones, estan condemnades a existir exclusivament en l’espai privat, a l’ombra. En algunes ocasions s’ha entès força malament l’èmfasi posat a l’hora de parlar de visibilitat. La visibilitat no és un paradigma amb finalitats subjectives individuals de “jo soc així”; no estem parlant de reafirmar-nos a nosaltres mateixes una vegada i una altra de manera individual.

El que està en joc realment és el fet de poder identificar-nos amb les experiències de vida –i amb l’organització col·lectiva– d’altres lesbianes. Són l’única referència que el que som, el que sentim, com ens veu el món, les violències que patim pel fet de ser dones i lesbianes i, sobretot, que el fet d’entendre el feminisme que estem construint contra l’heterosexualitat obligatòria, és possible i és real. Perquè les que vinguin després de nosaltres no hagin de sentir que són la primera lesbiana, o la primera persona trans de la història, i que estan soles al món.

Per aquest mateix fet cal remarcar la importància de la intergeneracionalitat en el feminisme, perquè el poc que sabem, la poca genealogia que tenim, la gran majoria dels noms i de les accions polítiques de les quals hem pogut sentir a parlar, són gràcies als testimonis orals i a les aliances fetes amb qui ens ha precedit.

La història oficial, construïda sobre un sistema patriarcal, capitalista i colonial, ha esborrat les lesbianes i les trans

Per fer-nos una idea, en el marc de la història de les dones, no és fins als anys setanta que Robin Morgan introdueix el terme “herstory” en el seu llibre Sisterhood is powerful per reivindicar la història escrita des d’una perspectiva feminista, que subverteixi la manera com s’han documentat oficialment els fets històrics fins avui. És aquesta mateixa forma de generar els relats en la història oficial, construïda sobre un sistema de dominació patriarcal, capitalista i colonial, que ha neutralitzat altres categories, que ha esborrat de la història les lesbianes i les trans com a subjecte polític, amb genealogia pròpia i amb posicions materials concretes en relació amb la família, el treball, la salut sexual, la violència rebuda o la repressió, per esmentar-ne només uns quants exemples.

D’aquesta manera, quan el referent històric principal d’un moviment polític sencer al nostre país torna a ser nord-americà, es fa molt evident la necessitat d’un exercici de memòria situat i amb agència. És un senyal clar, una alarma que ens hauria de fer pensar i que té una simptomatologia tal com falsos debats, falses dicotomies i falses polaritzacions fonamentades en la demagògia, com ara els discursos sobre “l’esborrat de les dones” versus les formes més extremes i liberals d’una mala interpretació de la teoria queer. Debats importats, prefabricats i imposats des de despatxos que poc tenen a veure amb el recorregut feminista del nostre context.

La història del lesbofeminisme és la història del feminisme

En contraposició, a Catalunya mateix tenim un gran historial de col·lectius on les lesbianes han tingut tot o una gran part del protagonisme. Des de l’Eix Violeta fins al Grup de Lesbianes Feministes, passant pels grups de feministes independents, la Red de Amazonas, el col·lectiu de lesbianes dintre del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya), Lesbos (de la coordinadora de Gais i Lesbianes de Catalunya), Les Noies del Casal (Casal Lambda), QueroSeno. Cultures i identitats lesbianes. O no?, Les Atakás / kafeta de la Revol, o Comando LFRO: Lesbo Feministes Radicalment Orteres (Les Ortos), per esmentar només uns exemples de l’organització feminista i lesbiana dels darrers 35 anys.

També tenen història pròpia les dones trans, protagonistes principals de la primera manifestació de l’Orgull del 26 de juny de 1977. Tampoc no ens podem oblidar que tenim història pròpia quant a locals d’ambient, com el bar Daniel’s, un dels primers locals de lesbianes de l’Estat espanyol, que va obrir les portes el 1975 i on la policia va executar múltiples batudes. Per aquest motiu, el bar tenia un sistema de seguretat, amb un llum vermell a la porta que alertava quan venia la policia, i així totes les dones deixaven de fer el que estiguessin fent. Fins i tot es canviaven de roba i actuaven amb “normalitat”. O La Nostra Illa, que encara resisteix.

No podem entendre de cap manera el feminisme i la lluita per l’alliberament sexual i de gènere avui sense tots aquests col·lectius i totes les accions dutes a terme al llarg dels últims 50 anys. Per aquest motiu, la tasca que duu a terme el Centre de Documentació de Ca la Dona, on s’arxiven, es guarden, es cuiden i es divulguen milers de documents valuosíssims, testimonis clau de la construcció del moviment feminista de Catalunya, és imprescindible. Malauradament, no està prou reconeguda, ni prou acompanyada, tenint en compte la importància col·lectiva que té aquest arxiu i fons documental per a la història dels moviments polítics del nostre país. Calen més recursos, més reconeixement, més valor i més divulgació de la història del moviment feminista a Catalunya, del paper de les lesbianes i de les trans, per no acabar sent noms i actes perduts en caixes.

Que cap nena no es pensi que és la primera lesbiana o dona trans del planeta seria una victòria col·lectiva

La importància material de la memòria històrica de la dissidència sexual i de gènere és que pot arribar a tenir una relació directa a reduir els problemes derivats de la LGTBI-fòbia i de l’aïllament social que pateixen la gran majoria de les persones amb sexualitats i gèneres dissidents. Que cap nena més no es pensi que és la primera lesbiana del planeta, o la primera dona trans, seria una victòria col·lectiva. Per a les joves, els referents històrics els poden explicar, per exemple, que poden ser dones trans i organitzar-se col·lectivament per tenir accés a un treball digne. Els poden explicar que poden ser lesbianes i tenir una vida feliç i plena sense violència. La memòria, en aquest sentit, també pot ajudar a identificar a temps l’assetjament escolar o els acomiadaments improcedents per la condició pròpia. Si l’aïllament i l’alienació són un dels problemes principals de les persones LGTB, cal memòria i referents col·lectius.

Col·lectivitzar la memòria històrica lesbiana i de la dissidència sexual i de gènere per no seguir-nos aïllant, a la vegada que contribuirem a fer entendre que el feminisme no ha estat mai una suma d’individualitats. La història del lesbofeminisme és la història del mateix feminisme. No existeix l’un sense l’altre. D’una banda, perquè el lesbofeminisme no és només una manera d’entendre el feminisme per part de les lesbianes, sinó que és un corrent que ha marcat la manera d’entendre el feminisme en l’entorn català: radical (no pas transexcloent), arreladament anticapitalista, profundament vinculat (encara que s’expliqui poc) a l’alliberament sexual i de gènere, contra tota mena d’odi, també contra l’odi transmisògin.

D’altra banda, per una qüestió de solidaritat: les lesbianes vam lluitar pel divorci quan no ens podíem casar, vam lluitar per l’avortament quan no teníem dret a la salut sexual ni reproductiva, vam lluitar contra l’estigma del VIH quan no se’ns reconeixia una sexualitat pròpia, i hi som sempre quan cal denunciar la violència masclista més crua, que nosaltres no patim en l’àmbit privat. Ajudem-nos a recordar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies