Crític Cerca
Opinió
Miquel Carrillo

Miquel Carrillo

Consultor en cooperació internacional.

Bolívia i el nom de les coses

Assenyalar amb la paraula 'cop' els fets sembla invalidar una sèrie de conquestes irrefutables. Obviar-la, amenaça de blanquejar una deriva autocràtica, que és a l'arrel d'una crisi de final imprevisible

19/11/2019 | 19:00

Aquests dies, mentre observem als telenotícies els esdeveniments a Bolívia, s’ha desfermat una altra batalla per construir el relat de tot el que estava passant a l’altra banda del plasma. Els i les expertes debatien sobre la conveniència d’anomenar a allò que estava tenint lloc als carrers i les casernes de Cochabamba, La Paz i d’altres ciutats ‘cop d’estat’ o no. Les entitats de cooperació consultàvem a les nostres sòcies a terreny per veure si realment ho era o no, i valoràvem quines conseqüències comportaria triar unes o d’altres paraules.

En allò en què tothom coincideix és que l’era dels putsch tradicionals, entrant a cavall en seu parlamentària, s’han superat definitivament. Ara bé, passen coses que encara no sabem com s’anomenen, però que s’assemblen molt a aquells pronunciaments decimonònics, amb bigotis i sabres, darrere dels quals s’instal·laven governs que restablien l’ordre natural de les coses, o s’iniciaven guerres que duraven fins a la fi dels temps. Com escrivia Gabo a Cien Años de Soledad, en aquest món nou caldrà posar-li nom a les coses.

Dir-li cop o no, no és gratuït: els moviments socials que han contribuït a derrocar a Evo Morales amb la seva mobilització, veuen en l’expressió una deslegitimació de la seva lluita per restablir un sistema democràtic que, efectivament, el president aymara havia posat en entredit seriosament els darrers anys. La voràgine de notícies i la nostra escassa memòria potser ens ha fet oblidar el referèndum perdut el 2016, que l’impedia optar a una nova reelecció. Dos anys després, un Tribunal Electoral a les seves ordres el va tornar a habilitar com a presidenciable, apel·lant al seu dret humà a presentar-se a les eleccions de la tardor de 2019. Unes eleccions irregulars (pel que sembla, ni més ni menys que el que és habitual a Bolívia), que han estat la gota que ha fet vessar el got..

ONG al punt de mira

Són les 6 del matí i el Javier compareix a una reunió d’urgència, al Ministeri de l’Interior a La Paz. Un funcionari d’alt rang obre una carpeta plena de retalls de premsa i fotografies, un dossier sencer confeccionat per la policia per demostrar que formen part de la conspiració internacional per avortar els èxits del govern indigenista bolivià. Les ONG com la seva són al punt de mira, i com d’altres, són seriosament amenaçades de ser expulsades del país si no abandonen les seves activitats contrarevolucionàries. Activitats tan perilloses com promoure la sobirania alimentària o l’apoderament de les dones, que haurien d’estar al credo d’un govern que es vanta de defensar la Pacha Mama i l’amor universal, però que al final del dia ha signat el mateix pacte que la resta de l’esquerra llatinoamericana, amb la classe que controla l’economia del país des de la seva ‘independència’.

Més extractivisme a canvi de poder repartir una part dels beneficis entre una població històricament oprimida

Més extractivisme a canvi de poder repartir una part dels beneficis entre una població històricament oprimida. No estava malament, hi havia molt de marge, les incoherències són assumibles i les fites assolides pel tàndem Morales-Linera en aquests anys no són gens menyspreables. L’extrema pobresa ha passat del 38% al 15% de la població durant el seu mandat, i no és difícil trobar-li un substantiu proper a èxit o justícia a aquest fet.

Marco m’explica que organitzacions (bolivianes) com la seva, que ni tan sols la dictadura de Banzer va gosar il·legalitzar durant els 80, van estar amenaçades des que van començar a denunciar la fórmula miraculosa de la reducció de la pobresa. Potser tampoc ho podem anomenar autoritarisme o repressió, però com el cop també s’hi assembla molt. Tot pels pobres, passant per sobre de qui sigui, amb episodis emblemàtics com l’apertura de la carretera del Tipnis i la profanació de santuaris indígenes i reserves naturals per extreure gas i royalties. Senten aquella cançó de Krahe? “Hombre blanco hablar con lengua de serpiente”. Suposo que la traïció de classe és tan dura com la cultural o nacional, trobeu vosaltres les paraules, siusplau.

Assenyalar amb la paraula ‘cop’ els fets, sembla invalidar tota una sèrie de conquestes irrefutables, per molts peus de fang que tinguin. Obviar-la, amenaça de blanquejar una deriva autocràtica prou evident, que sembla estar a l’arrel d’una crisi de final imprevisible i que, a hores d’ara, porta més d’una vintena de morts i centenars de persones ferides. Una autoproclamada presidenta, profundament racista, entrant amb una bíblia gegantina al Congrés i proclamant la immunitat penal de les forces policials i militars, ens ajuda a situar-nos, en tot cas. Potser no era un cop el fet que l’Estat Major de l’Exèrcit convidés a pujar a l’avió a Morales cap a Mèxic, suposadament per evitar més sang, però cada vegada tot plegat encaixa més amb la definició clàssica. El relat d’una revolta polièdrica, a diferència de Xile o l’Equador aquestes setmanes, és difícil de construir, i n’esdevé una part més del conflicte, és clar, però denunciar la intervenció militar, reclamar la continuïtat democràtica i les conquestes assolides, no haurien de ser incompatibles.

La lluita entre classes, entre ocupants i colonitzats, potser té un nom desgastat, però continua més vigent que mai

Del que no hi ha cap mena de dubte és que la classe benestant no ha desaprofitat aquest episodi. La lluita entre classes, entre ocupants i colonitzats, entre rics i desposseïdes, potser té un nom desgastat i démodé, però continua més vigent que mai, camaleònica com sempre, avui a Bolívia i demà a tot arreu.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies