27/08/2020 | 06:00
Diuen les males llengües que l’actual consellera de Presidència i portaveu del govern català, Meritxell Budó, no va agafar amb entusiasme la presidència del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Era l’any 2011, i el pitjor de la crisi econòmica havia d’arribar. Ni brots verds ni punyetes, la llum al final del túnel era un tren que venia de cara. Amb aquell panorama, encapçalar la ventafocs de les polítiques municipals, la cooperació internacional, semblava una pèrdua de temps. Un Fons que fou el primer ens públic a l’Estat fundat per gestionar la solidaritat des de l’Administració pública, per uns ajuntaments que havien de canalitzar la complicitat d’una ciutadania interpel·lada per les lluites d’alliberament a l’Amèrica Central o el Sàhara.
Al principi van ser brigadistes, metges i docents per apuntalar revolucions llunyanes. Comitès de solidaritat que pintaven escoles a l’estiu, i omplien contenidors amb el poc que sobrava d’una societat que lluitava contra la crisi. La tendresa dels pobles feta viatge iniciàtic i buidatge de fons d’armari és un model que avui perviu, una manera d’entendre la seva versió més genuïna. La ciutadania no va dubtar a fer amb els campaments de refugiats de Grècia, quan van aparèixer a la tele, el mateix que una generació abans havia fet a Cuba o a Tindouf.
Donar un parell de vambes velles pot semblar més impactant que tots els Objectius del Mil·lenni i els milions d’euros destinats per governs i ONG als països del Sud. En algun moment dels anys noranta, a ritme de “We are the world” i d’acampades pro 0,7%, aquells comitès deixaren pas a les ONG i a una professionalització sospitosa d’interposar els interessos corporatius. ONG és cooperació i viceversa, si més no a Catalunya, on les administracions els han confiat la meitat dels recursos.
L’Estat va haver d’acceptar que també en això Espanya era diferent, i l’acció exterior no seria patrimoni dels ambaixadors. Hi va haver una febrada d’agermanaments entre municipis catalans i d’arreu del món, dels quals avui amb prou feines en resten els cartells a l’entrada dels pobles.
Cooperació i redistribució de la riquesa
Amb la bonança de finals del segle XX, va arribar l’emigració i la pregunta de si no havien de fer de la cooperació un mecanisme de redistribució de riquesa amb els seus països d’origen. Els experts en van dir codesenvolupament, i el mapa de les nostres fidelitats es va fer més africà. Aleshores, la Generalitat es va decidir a acompanyar el municipalisme, creant una agència que donava una perspectiva més àmplia a la cooperació catalana. Els recursos addicionals van afavorir la consolidació del teixit d’entitats, i alhora d’un sistema institucional fragmentat a cops de colze.
El 2015, la crisi havia jivaritzat unes entitats, que maldaven per fondre’s amb els moviments socials, i la prometedora Agència Catalana de Cooperació, tot i que aquesta es transmutés en el paladí del feminisme internacionalista low cost. Diuen les males llengües que només la crisi dels refugiats va salvar el Fons Català de Cooperació i va fer que aquella consellera acceptés un nou mandat, a l’escalf de les càmeres. La cooperació és encara minúscula. Aquells agermanaments amb lletres rovellades han deixat pas a una mirada municipalista, que reivindica l’experiència del món local per fer ciutats sostenibles arreu.
Barcelona lidera la coherència de polítiques per fer de les ciutats actors polítics de primer ordre. La Diputació de Barcelona dona un suport imprescindible pel que fa a recursos tècnics i adaptació a l’agenda internacional. I la Generalitat segurament acaba d’entendre el seu potencial i la seva responsabilitat en tot aquest gran entrellat. No feu cas de les males llengües; pagava la pena continuar per arribar aquí.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
