06/04/2017 | 19:47
La contractació pública se situa entorn del 18% del PIB, tant a l’Estat com en tota la Unió Europea, fet que representa una part importantíssima del pastís de la nostra economia. Per tal que us situeu davant la magnitud de les xifres, només els departaments de la Generalitat es van gastar el 2015 2.529 milions d’euros. En conjunt, són molts diners i al mateix temps molta capacitat per influir en com són i de quina manera es presten els béns i els serveis contractats per totes les administracions públiques, i de retruc els que adquireix la resta dels consumidors privats. Tan sols els grans consumidors, com són aquestes, tenen força per influir en l’oferta i la demanda i marcar tendències.
El pobre Josep Sazatornil, perdó, en Jaume Canivell, industrial català, intentava vendre porters automàtics als tecnòcrates del Règim participants de la cacera de ‘La escopeta nacional’, tot prometent-los dividends insospitats gràcies al ‘boom’ immobiliari del ‘desarrollismo’ si l’ajudaven amb algun decret ajustat als seus productes. La democràcia també era tenir procediments clars i regles per a tothom, i avui en dia probablement és infinitament més difícil organitzar aquella batuda amb èxit (comercial).
Si la contractació pública va servir fins fa no tants anys per consolidar moltes de les grans fortunes que controlen aquest país, a hores d’ara les administracions, de tots els colors, s’han adonat del poder de transformació que pot tenir en un, almenys teòric, marc de lliure competència. Fer de la compra pública un instrument més de les polítiques públiques per millorar el benestar general de la població o avançar en la sostenibilitat ambiental no és cap excentricitat revolucionària. La mateixa UE, poc sospitosa de vel·leïtats antisistema, ha desenvolupat una iniciativa respecte a això, que el Govern català ha traduït en l’objectiu que almenys l’1% de les seves compres segueixin els criteris d’innovació marcats per Brussel·les a partir del 2018. També la Diputació de Barcelona i molts ajuntaments de tot l’Estat, esperonats per la societat civil, desenvolupen des de fa anys una ingent tasca per introduir criteris ètics per determinar com es gasten els nostres impostos: evitar el treball infantil i els paradisos fiscals o afavorir la inclusió dels col·lectius més desafavorits és més fàcil d’aconseguir amb clàusules socials en les licitacions d’ajuntaments i de diputacions. El nostre consum condiciona el món, efectivament, i com a consumidors conscienciats sempre podrem triar allò que trobem més just. Però passar d’iniciatives marginals a moviments que modifiquin el mercat necessita aquest posicionament actiu de l’Administració. No són les competències: són els pressupostos!
L’enllumenat públic de Barcelona
Certament, aquest procés ha anat avançant a poc a poc mentre es tractava de proveir de roba la brigada de jardineria o de comprar el cafè de comerç just per a les màquines de ‘vending’. Durant aquests dies, però, s’ha tocat el moll de l’os: dos grans tiradors d’aquelles caceres d’altres temps han impugnat el concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona per proveir-se de l’enllumenat públic durant els dos pròxims anys. Els 65 milions en joc no fan ni pessigolles als comptes de Gas Natural i d’Endesa, dues empreses que han decidit no signar cap conveni de col·laboració amb les administracions públiques per posar solució a la pobresa energètica, tal com obliga la Llei 25/2015. La Caixa, principal accionista de la gasística, prefereix gastar-se vuit vegades aquesta quantitat en la seva Fundació i fer-nos creure que és socialment responsable, abans de canviar el seu model de negoci, en el qual preval repartir beneficis entre el seu accionariat abans que atendre al servei públic i l’interès general, en un sector, l’elèctric, que en la pràctica constitueix un oligopoli al nostre país.
Quan el consistori barceloní ha decidit utilitzar la palanca de la compra pública per forçar un canvi d’actitud en ambdues, no solament han desistit de concórrer al concurs, sinó que l’han denunciat i n’han aconseguit la suspensió, a la fi, per part del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic. Des de la plaça de Sant Jaume han donat un cop de puny sobre la taula i han accelerat la constitució d’una comercialitzadora energètica municipal per guanyar la guerra dels titulars. Però tampoc cal remunicipalitzar-ho tot: és impossible i té poc sentit si no és per salvaguardar l’interès públic en sectors sense competència real.
El que sí que té tot el sentit del món és que avancem amb tots els ressorts al nostre abast perquè les empreses adaptin els seus negocis als límits del planeta i a la dignitat i els drets de les persones. El problema és voler mantenir l’economia en el seu vedat, lluny del món real, i pensar que aquest canvi de mentalitat és una utopia, quan ha esdevingut una necessitat elemental i urgent. Fins i tot el senyor Canivell ho entendria i ens faria uns intèrfons adaptats als nous temps.
