Crític Cerca
Opinió

01/11/2015 | 07:00

camp de concentració de la dictadura portuguesa a Tarrafal
Un camp de concentració de la dictadura portuguesa de Salazar, encara es conserva a Tarrafal, Cap Verd / Miquel Carrillo

Exactament dos minuts després que comencés el bombardeig de petards i la barra “culé” fes cap a Canaletes, els carrers s’omplen de samarretes vermelles i vuvuzelas celebrant el triomf del Benfica. La capital es converteix en menys d’una hora en una festa popular, amb milers de persones ocupant uns carrers on els cotxes, molts d’ells tunejats amb bufandes, àguiles i declaracions d’amor etern al club de Lisboa als parabrises, amb prou feines poden fer quelcom més que tocar la botzina: els benfiquistes de soca-arrels, feliços com anissos, i el seguidors del Porto i el Sporting, intentant passar desapercebuts. ‘O Glorioso’ acaba de guanyar la seva trenta-quatrena lliga i els bars que llueixen els seus color són plens a vessar, mentre que als de color blau o verd paeixen la insuportable derrota.

Tot normal, si no fos perquè l’escena té lloc a Praia, capital de Cap Verd, l’antiga ex-colònia de Portugal que encara no concep la vida sense el campionat de lliga lusità. Aquest novembre, per ser exactes, fa 40 anys que Angola, la darrera de les colònies del país veí, es va alliberar, desmuntant finalment l’antic imperi portugués (el Benfica té tres ‘Copas do Império’, que consti). Un s’imagina el president d’aquell govern sorgit de la Revolució dels Clavells del 74, viatjant aquell estiu i aquella tardor per una Àfrica encara en blanc i negre i plena de salacots, missioners i aspirants a bolxevics no aliniats, la darrera fornada de llibertadors de llegenda, estrenyent mans, sentint himnes encarregats a corre-cuita i enlairant noves banderes, normalment amb un aire de samarreta de Bob Marley, que per si no ho sabeu, començava a sonar molt fort arreu en aquell moment. “Get up, stand up, stand up for your rights!”, al transistor i la il·lusió de tenir tot un país al davant per fer, devien pensar a Bissau, Praia, Luanda o Maputo.

40 anys passen volant. Aquells joves capverdians van rebre tot el suport de la comunitat internacional, com no podia ser de cap altra manera, van estudiar a París o a la mateixa Lisboa, van tornar, van ser ministres amb vint-i-tants anys, i es van posar mans a l’obra per fer d’aquelles pedres al mig de l’oceà, un país digne, el seu país. Fins i tot algú a l’ONU va gosar demanar-los si tenia massa sentit ésser un país independent, si no seria millor tenir un règim autonòmic especial dins del Portugal que una dècada després entraria a la Unió Europea. La típica conversa de sobretaula, inevitable tenint les Illes Canàries a dues hores de vol regular.

Suposo que la reconciliació no va ser possible, tot i que la guerra la van veure per la televisió, afortunadament. Ells, que van ser els capatassos de l’Imperi, enviats a fer treballar qualsevol “fazenda” a les profunditats del mató al continent, o a fer de les “roces” de Sao Tomé les més grans productores de cacau del món. Qui havia de ser sinó ells, qui millor parlava portugués al sud de Madeira? Encara avui qualsevol acte oficial és en la llengua de Camões, fins i tots aquells on només hi participen els i les capverdianes, com ara les sessions de l’Assemblea. No hi ha ni un sol mitjà de difusió massiva en ‘kriolo’, ni la televisió pública li dóna pràcticament suport, havent de suportar la competència de l’omnipresent canal internacional de la televisió portuguesa i la graella per cable de les televisions brasileres. Tot per estar connectats a l’antic imperi, fa sentit, tinguem seny. Potser encara no s’ensenya com tocaria a les escoles, però quan es treuen la corbata o baixen del faristol, tothom torna al seu ‘kriolo’, que defenen amb tot l’orgull del món davant qualsevol portugués que gosi dir-los que parlin en cristià.

clauer amb l'escut del Benfica
Un clauer amb l’escut del Benfica, com el que porten molts ciutadans de Cap Verd / Miquel Carrillo

Perquè la culpa sempre serà de Portugal, esclar. Cinc segles de colonialisme donen per buscar responsabilitats ancestrals de rabiosa actualitat. Qui ha de donar lliçons a ells, els més fidels servidors menystinguts, que es van desempallegar de l’espoli i la dominació feudal peninsular, tot i considerar-se ells mateixos com el darrer resquill de la balsa de pedra d’en Saramago? Mentrestant, esperen que els xinesos aquest any sí es decideixen a fer el gran casino-resort que projecten a l’antic llatzeret del port de Praia. Una gran inversió internacional en turisme, el motor o l’opi dels pobles, segons es miri. Dos-cents milions de dòlars, el 15% del PIB del país, pels que paga la pena besar els peus de qui sigui, sobre tot per eixugar un deute extern que enguany ja arriba al 114% del PIB. Independents de qui, déieu?

Hi ha colònies fabuloses que al final troben a faltar les seves miserables metròpolis, que guanyi el Benfica o el Porto, fins i tot el Sporting si és per animar la lliga de tant en tant. Tot s’assembla i tot és diferent, no hi ha dos destins iguals, però sempre podrem aprendre d’uns i d’altres, no trobeu?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació