Justícia climàtica: com les ciutats poden lluitar pel clima enmig de l’hiperconsumisme

Enguany, a tot el món, un potent moviment global de joves, Fridays for Future, ha estat capaç de posar sobre la taula política la situació d’emergència amb la qual ens trobem en la crisi climàtica. En aquest article analitzem quina ha estat la seva aportació al debat de justícia climàtica i com el nou enfocament, conjuntament amb les noves dades de consum, suposen un repte difícil d’afrontar per a les ciutats i en particular per a Barcelona.

La injustícia llunyana

Fa dècades que ONG i moviments socials coincideixen que, en l’àmbit del canvi climàtic, el problema principal és la “injustícia climàtica”, no “el canvi en el clima”. Una injustícia que engloba els efectes distributius de tres cares de la mateixa moneda: qui perd amb el canvi climàtic i quina responsabilitat tenen els perdedors en la generació de la problemàtica?; qui s’està beneficiant de les condicions que permeten que es generi el canvi climàtic, i quins mecanismes s’utilitzen per fer possible que les condicions es perpetuïn, i qui pagarà la transició, tant si decidim modificar el nostre model de vida per disminuir aquest canvi com si no ho fem?

Per mostrar aquestes injustícies, sistemàticament han documentat com ja ara centenars de milers de coetanis —tot sovint pobres i responsables de ben poques emissions de gasos d’efecte d’hivernacle— moren, s’arruïnen i són forçats a desplaçar-se a tot el món pel canvi climàtic cada any. I també que en les pròximes dècades seran milions els que tindran la mateixa sort a causa de la nostra inacció en el passat, i la situació anirà a pitjor si no actuem immediatament. És la injustícia climàtica dels pobres.

Igualment han denunciat la injustícia climàtica dels poderosos. La que es genera quan alguns actors s’enriqueixen amb negocis intensius en carboni aprofitant-se del seu poder enfront de qui té menys recursos. Denuncien, per exemple, la injustícia que suposa que milers de persones morin a les zones properes a l’extracció de carbó, de petroli i de gas, on en massa ocasions no es garanteixen els seus drets a un medi ambient en condicions i a la salut. El mateix que passa als entorns de fàbriques de producció energètica, cimenteres o indústries químiques intensives en carboni que operen on no haurien de fer-ho, o no ho fan en condicions adients. Això passa cada dia en centenars de llocs del planeta; només cal veure, per exemple, els centenars de casos documentats al ‘Mapa de Justícia Ambiental‘, elaborat des de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB). També han anat documentant àmpliament un altre vessant de la injustícia climàtica dels poderosos, la que es genera quan condicionen les lleis, o manipulen amplis espectres de la població mitjançant mecanismes legals o il·legals. Les ‘portes giratòries’, la corrupció, els pagaments d’estudis científics parcials, les campanyes de publicitat massives, les campanyes de descrèdit, són alguns exemples, sempre buscant el manteniment o l’increment dels seus beneficis a costa d’incrementar el problema climàtic.

La denúncia de les injustícies climàtiques ha estat extremament útil per canviar cada vegada més el marc conceptual de la problemàtica del canvi climàtic. A diferència de fa algunes dècades, cada vegada més el problema ja no es percep com a prioritàriament tècnic —això no vol dir que no hi hagi reptes tècnics a afrontar, però en molts sentits ja existeixen tecnologies suficients— ni ambiental; es percep principalment com un problema social.

Però també és cert que l’argumentació en termes de justícia ambiental fins ara no ha estat prou forta per aconseguir els canvis necessaris per aturar la crisi a què ens aboquem, i, si bé ha evidenciat els problemes a evitar, no ha analitzat amb prou detall com portar a terme la transició que cal abordar.

La injustícia propera

L’enfocament sobre la problemàtica de la justícia climàtica que ha aportat Fridays for Future ha suposat en part una sacsejada en positiu a l’enfocament amb què tant ONG com moviments socials havien treballat els darrers anys. Durant dècades, els moviments ecologistes havien posat sobre la taula una “injustícia llunyana”, un discurs que a grans trets es caracteritzava pel fet de documentar una sèrie de problemes que ja es començaven a evidenciar i que es patirien amb molta més intensitat en un futur a unes quantes dècades vista, i on molts dels que patirien més eren pobres i vivien lluny.

Fridays for Future ha aportat un nou focus, ha aportat proximitat, la “injustícia propera”, la “injustícia a casa”. Plantegen per sobre de tot un diàleg de fills a pares/mares. Per què m’esteu robant el futur si ho podríeu evitar? (sí, perquè ells s’autoproclamen com els perjudicats; no són ningú llunyà i futur, estan aquí, ja). No és injust que em poseu difícil el meu futur només perquè vosaltres voleu viure per sobre de les vostres capacitats? No és això robar-me el futur? On s’ha quedat l’obligació ancestral que tenen tots els pares/mares de buscar el millor per als seus fills?

Fridays for Future ens han posat la injustícia climàtica molt a prop, temporalment i físicament, a casa i ara, i això ha sacsejat la societat. No hi ha novetats conceptuals, sinó que la novetat és el focus. Aquesta nova mirada d’”injustícia propera” està forçant a fer un exercici d’introspecció tant personal i social com institucional. En aconseguir, mitjançant grans manifestacions al carrer, que moltes administracions adoptin “declaracions d’emergència climàtica”, han obert un espai d’oportunitat polític.

La declaració d’emergència —si es vol evitar un posicionament totalment hipòcrita— obliga a avaluar la coherència entre el discurs adoptat i les polítiques públiques fins ara executades, i això no és fàcil sobretot si fa una anàlisi honesta. Els ajuntaments, entre les administracions públiques, estan essent els primers a experimentar com reaccionar en aquesta nova pulsió ciutadana pel canvi, i també els primers a trobar-se amb els reptes que això suposa.

Barcelona, per exemple, com a mínim parteix d’una bona anàlisi socioterritorial de la distribució de l’impacte climàtic a la ciutat. El Pla Clima 2018-2030 és un dels pocs a escala mundial on s’estudia la distribució desigual de l’impacte del canvi climàtic dins la mateixa ciutat. Així, deixa clar que l’impacte del canvi climàtic afectarà tothom, però ho farà de manera desigual. No solament els infants i les persones grans seran els més afectats. Ho seran especialment si tenen menys recursos (pel mal aïllament dels edificis), i/o si tenen algun tipus de malaltia mental (per la dificultat d’adaptar-se a les condicions meteorològiques extremes). També s’identifiquen alguns col·lectius laborals especialment vulnerables, com, per exemple, els treballadors de carrer (construcció, infraestructures de la via pública, neteja, etc.).

Encara més: en encreuar les variables físiques (temperatures, verd, etc.) amb les variables socioeconòmiques, s’obté un mapa de vulnerabilitat climàtic a Barcelona, que, tal com es pot observar a la il·lustració 1, mostra com la vulnerabilitat és més alta en bona part dels barris amb menys recursos de la ciutat (il·lustració 2). Una aproximació per barris que permet justificar a l’actuació municipal mesures específiques climàtiques amb base territorial.

Anterior Següent

Il·lustració 1: Mapa de vulnerabilitat climàtica. Font: Pla Clima de Barcelona 2018-2030. Ajuntament de Barcelona / Il·lustració 2: Renda familiar bruta per càpita. Any 2017. Font: Distribució territorial de la Renda Familiar Disponible per Càpita a Barcelona (2017). Ajuntament de Barcelona

La identificació de desigualtats socials associades amb el canvi climàtic evidencia la necessitat d’adreçar polítiques específiques per a aquests col·lectius per facilitar la seva adaptació, tal com reconeix el mateix Pla. Algunes mesures, com les polítiques de creació de punts d’assessorament energètic, es pot interpretar que van en aquest sentit i, per tant, són passes en un sentit coherent amb una aproximació de justícia climàtica de proximitat. En canvi, potser en les polítiques de rehabilitació energètica a les zones amb menys recursos no estan essent prou exitoses i ràpides per afrontar la problemàtica a la velocitat que ho requereix.

Però on es planteja el repte principal a les ciutats des del punt de vista de justícia climàtica de proximitat és en com accelerar la descarbonització de les activitats emissores que tenen lloc a la ciutat, i molt especialment en les activitats de les quals depèn per al seu funcionament, però que generen les emissions fora de les seves fronteres quan es produeixen, és a dir, de quasi tots els productes que es consumeixen.

Tradicionalment, en el millor dels casos, les polítiques municipals de descarbonització de canvi climàtic s’han basat, a grans trets, en l’increment de la producció d’energies renovables, la promoció de la mobilitat menys contaminant, la millora en l’eficiència energètica dels edificis i l’adopció d’un urbanisme dens i mixt. Totes aquestes mesures són necessàries, sense cap dubte, però són suficients? Un nou estudi, publicat recentment al ‘Journal of Cleaner Production’, ens indica que no, que, sense afrontar el problema del consum, la ciutat no aconseguirà reduir la seva responsabilitat en la crisi climàtica.

En l’article esmentat anteriorment es presenta per primera vegada en una revista científica el càlcul de les emissions tenint en compte la ciutat com a consumidora de productes. Ho fa per a 10 ciutats, entre les quals Barcelona, i calcula les emissions tant en l’actualitat com en dos escenaris futurs. Els resultats són força rellevants (il·lustració 3).

Il·lustració 3: Emissions només considerant les emissions dins de les fronteres territorials (verd) i considerant les emissions generades als productes que consumim (negre).

Si ens fixem en la situació actual, s’hi pot observar que, mentre els nivells utilitzats en la comptabilitat oficial —emissions territorials— ens diuen que a Barcelona emetem al voltant de dues tones per persona i any —2,16 tones CO2eq/any, l’any 2016—, si hi comptem les emissions associades amb el consum, aquesta quantitat es més que triplica.

Així doncs, queda clar que la nostra part de responsabilitat en la problemàtica del canvi climàtic és més important del que pensàvem, i, per tant, cal actuar encara més urgentment en l’àmbit de la reducció de les emissions i en particular en el consum que és responsable de gairebé dues terceres parts de les emissions.

A més, l’estudi analitza com evolucionarien les emissions en dos escenaris a llarg termini. Què passarà si seguim la tendència dels darrers anys en factors com el creixement econòmic, la millora en l’eficiència energètica, etc. (escenari tendencial)? I què passarà si adoptem mesures més estrictes en les dimensions territorials clàssiques i reforcem l’eficiència en termes d’emissions a la nostra ciutat?

Els resultats són clars:

• Si actuem decididament en l’increment de la producció d’energies renovables, en les polítiques de mobilitat, en l’eficiència energètica dels edificis i en la promoció de la ciutat mixta, podem reduir força les emissions a Barcelona, i, per tant, així contribuir a disminuir la crisi climàtica.
• Però també, tot i tenir en compte la millora en l’eficiència global de la producció en termes d’emissions, si continuem ignorant les polítiques de consum o, pitjor encara, continuem promovent com fins ara el consum indiscriminat, totes les millores produïdes dins de la ciutat no seran capaces de compensar l’increment de les emissions associades amb el consum, i la nostra responsabilitat com a ciutat en la problemàtica del canvi climàtic creixerà cada vegada més.

Afrontar aquesta realitat sacseja inevitablement qualsevol política municipal (com també els està passant a les principals ciutats europees), ens força a establir com a prioritàries polítiques de consum promogudes des de l’Administració municipal que vagin molt més enllà de les compres de la mateixa Administració, i ens planteja reptes des de la justícia ambiental de proximitat.

Per exemple: tenint en compte que els resultats mostren la clara vinculació entre consum i canvi climàtic, com es podrien repensar, des dels mitjans i recursos públics, les campanyes sobre consum durant les festes de Nadal? La ciutat té el repte de repensar les inversions que realitza per al foment del consum, i també de plantejar campanyes que facin reflexionar sobre la promoció del consum responsable.

Un altre exemple vinculat al consum, en aquest cas alimentari: sabem que una part important de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle prové de les emissions originades per la producció intensiva d’animals per a l’alimentació humana. L’Administració municipal té el repte, doncs, d’avaluar i posar en discussió pública les decisions que pren en relació amb aquest model de producció. En aquest sentit, la promoció del vegetarianisme des de les administracions podria ser un element clau de futur.

El mateix succeeix en l’àmbit de les infraestructures. Avui en dia, l’aviació és una de les beneficiàries principals de normatives que dificulten la lluita contra el canvi climàtic, com, per exemple, el fet que el seu carburant estigui exempt d’impostos, a diferència de la majoria dels altres usos. Com a conseqüència, és un sector que no para de créixer. És per això que la ciutat té el repte de repensar el creixement de l’aeroport del Prat. En aquest sentit, una alternativa a valorar seria l’eliminació dels ‘slots’ on hi hagi alternatives raonables de transport amb altres vies amb menor intensitat d’emissions (per exemple, el pont aeri). També es podrien valorar solucions similars com les que plantegen, per exemple, entitats com Stay Grounded. En el nou context de justícia de proximitat possible, és difícil per a Barcelona mantenir-se al marge fins que hi hagi un per ara improbable acord global de taxació global d’emissions a escala d’estats.

I, pel que fa al turisme, l’Administració local ha de plantejar-se quin tipus de turisme atreu i quin impacte té. En l’actualitat, a Barcelona arriben turistes de procedències cada vegada més llunyanes, que arriben per raons òbvies molt majoritàriament amb avió. És important analitzar com es poden fer canvis en aquest model, quin cost tindran i sobre qui recauran, perquè no paguin els menys responsables. Quins seran els impactes distributius? És possible que qui s’ha beneficiat fins ara de la situació problemàtica en què ens trobem pagui els costos de la transició?  

La justícia climàtica de proximitat que ens aporta Fridays for Future no pot deixar indiferent cap adult, però tampoc, des del moment en què s’accepta fer una declaració “d’emergència climàtica”, cap institució. Ara toca actuar en coherència, però els canvis no es podran portar a terme per part de l’Administració en solitari: aquí sí que cal un autèntic pacte de ciutat.