Crític Cerca
Opinió
Miquel Pellicer

Miquel Pellicer

Periodista i antropòleg

Els reptes del periodisme lent

Les pressions de velocitat i volum creades per l'era digital no es poden ignorar, però es poden resistir. El periodisme lent no és una quimera: es concreta afegint valor als mitjans actuals

30/08/2019 | 07:00

Foto: ESTHER VARGAS

La qualitat informativa està en perill en el context en el qual les estratègies pescaclics, els continguts ‘commodity’ i el periodisme dissenyat per les Big Tech condicionen els models de negoci dels mitjans de comunicació. És un panorama ‘fast food’ que deslegitima la independència d’aquests mitjans i el seu desenvolupament futur.

El 2008, Columbia Journalism Review va publicar un article amb el títol ‘Overload!‘, on es descriu una era de “sobreinformació”. “L’abundància de notícies i la ubiqüitat de l’elecció no es tradueixen necessàriament en un millor entorn de notícies per als consumidors”, conclou Bree Nordenson a través d’un estudi d’Associated Press. Un sistema més plural pel que fa a l’oferta de plataformes i continguts no estava racionalitzant el consum. Tot el contrari. El consum digital s’estava construint encara sense la plena abundància de les plataformes socials. Es configurava l’economia de l’atenció. L’abundància d’informació s’havia accelerat amb els processos de digitalització, fent més fàcil que es produís i compartís. L’atenció es va convertir en aquest entorn en un valor i un bé escàs pel qual les empreses han de competir. En aquest context, és difícil atraure l’atenció de la audiències i l’atenció és un prerequisit de qualsevol transacció econòmica.

En definitiva, com diu l’especialista en màrqueting digital Ana Aldea, “en el passat la informació era escassa i per tant valuosa, ara la informació és excessiva i el que escasseja és l’atenció. Aquest és el pilar de l’economia de l’atenció“.

Qualitat i atemporalitat

No és estrany, per tant, que el 2010 sorgís el ‘Slow Media Manifesto’, promogut per Benedikt Köhler, Sabria David i Jörg Blumtritt. El manifest a favor del ‘periodisme lent’ instava a periodistes i lectors a inspirar-se en el moviment ‘Slow Food’, que emfatitza la qualitat i l’atemporalitat. “Slow Media no es tracta d’un consum ràpid sinó de triar els ingredients adequats”.

Els mitjans de comunicació s’han reduït a lluitar per una part cada vegada menor de la nostra atenció en línia. La resposta és, llavors, el periodisme a foc lent?

En temps de sobreinformació, paradoxalment, l’audiència està acostumada a una menor atenció i al ‘multitasking’. És l’era del pescaclic; del duopoli publicitari de Google i Facebook; de l’addicció als dispositius mòbils i en estar permanentment connectats i geolocalitzats; a les ‘breaking news’ i a les ‘push notifications’.

Un propòsit central del periodisme és la creació d’una ciutadania informada. Ara, l’ecosistema informatiu no aconsegueix aquest objectiu

El periodisme lent és una resposta a aquesta situació, alimentada pel creixent descontentament amb l’experiència dels usuaris davant les notícies en línia, segons Michael Luo. El periodista del New Yorker ha escrit ‘The Urgent Quest for slower, Better News‘ en què advoca per aquesta tendència. “Un propòsit central del periodisme és la creació d’una ciutadania informada”. Ara mateix, l’ecosistema informatiu no aconsegueix aquest objectiu clau, com afirma Luo.

Com que Facebook, Google i altres plataformes tecnològiques han monopolitzat les nostres vides digitals, les organitzacions de notícies han hagut d’assumir un paper subsidiari, confiant en aquests llocs per al trànsit. Aquesta dependència exerceix una poderosa influència sobre quines històries es persegueixen, com es presenten, i la velocitat i el volum amb què es produeixen.

És per aquest motiu que Michael Luo considera que hi ha una “recerca urgent de notícies més lentes i millors. El sistema actual per al lliurament de notícies en línia està trencat i els lectors i els periodistes hauran de treballar junts per trobar-ne un de nou “.

El repte

Totes les organitzacions de mitjans necessiten traçar un curs responsable i econòmicament sostenible a través d’aquest panorama d’incentius i ideals en conflicte. Les pressions de velocitat i volum creades per l’era digital no es poden ignorar, però es poden resistir.

L’alternativa actual es configura creant un ecosistema molt més sostenible tenint en compte que hem de millorar les condicions de treball, els processos i no donar per feta la comercialització de les dades dels usuaris. ¿En què ens hem de basar?

-El periodisme lent mesura la qualitat a través de la producció, la presentació i els continguts.

-Posa èmfasi en el consumidor actiu, ‘prosumers’ que volen consumir i produir.

-El periodisme lent és tant dir com escoltar; és a dir, estar atent i accessible a diferents tipus de comunitats.

-Es promou la diversitat, la segmentació i la verticalitat de continguts.

-El periodisme lent promou la qualitat i el ‘long tail’.

Però com es concreten aquestes idees al voltant del periodisme lent? Recentment, el periodista David Jiménez deixava entreveure en el seu llibre ‘El Director’ alguns dels seus plans en una possible evolució d’un mitjà ‘legacy’ com El Mundo durant 2016: fer un flux de tres àrees en una redacció: ‘breaking news’, històries treballades en profunditat i grans reportatges i investigacions. Sentit comú, el periodisme lent no pot ser adoptat sense una transició real i valent. En el cas de Jiménez, el seu pla no es va concretar.

El periodisme lent és la integració d’un model global de periodisme i la triangulació de comunitats, continguts i desenvolupament de negoci

Malgrat tot, els mitjans continuen pivotant al voltant del que anomenen “contingut viral”, perdent focus, perdent intenció periodística. I és que des de principis de segle han anat proliferant la idea de la convergència, per exemple, entre redaccions de paper i digital, amb taules centrals (literalment per barrejar a gent en línia i fora de línia). S’ha variat el concepte físic de la redacció encara que els fluxos de treball s’han mantingut cap a una idea que el digital era simplement la rapidesa. El periodisme lent no és qüestió només de revistes o de paper. És la integració d’un model global de periodisme i la triangulació de comunitats, continguts i desenvolupament de negoci.

Potenciar la confiança

Al meu entendre, el periodisme lent es concreta afegint valor als mitjans actuals. Dotant de centralitat l’audiència en els processos de configuració dels propis mitjans; adoptant els processos de verificació de dades com a rutines de producció; projectant el periodisme d’investigació i les noves narratives; consolidant l’’engagement’ de l’audiència per crear vincles profunds per identificar la qualitat del producte i establir la màxima confiança; i, sobretot, adoptant nous models de negoci basats en aquests vincles profunds. Així per exemple, els models basats en les subscripcions i les afiliacions són fonamentals.

I el periodisme lent no és una quimera. Només cal fixar-se en el document fundacional de Tortoise, el nou mitjà que està promovent James Harding, exdirector de BBC News, on se cita el “lent subministrament de notícies”:

“Estem aclaparats per la informació. El problema no són només les notícies falses o les notícies escombraries, perquè hi ha moltes coses bones, només que hi ha moltes nortícies falses, i moltes d’elles són les mateixes. La major part té pressa. Molt és parcial i confús. Massa persones persegueixen les notícies, però es perden la història. Han fet la gent ansiosa i desconfiada. No és prou divertit. No és d’estranyar que tots ens haguem sentit desconcertats i, francament, esgotats. “

Paradoxalment, caldrà trepitjar el fre per accelerar cap a la construcció del periodisme del segle XXI

Per la seva banda, The Correspondent, el mitjà en anglès que començarà a publicar a partir de setembre d’aquest 2019, insisteix en que estan “construint un moviment per a notícies radicalment diferents”. Aquest mitjà sorgeix com a rèplica global de De Correspondent, el mitjà de comunicació creat als Països Baixos a través d’una idea molt clara de fer un periodisme diferent, recolzat per una comunitat de lectors i de membres que financen qualitat per sobre de quantitat.

Han passat nou anys de l’’Slow Media Manifesto” i els principals punts segueixen sent vàlids. L’slow journalism és una alternativa vàlida cap al desconcert creixent dels mitjans de comunicació tradicionals i els nadius que pateixen els seus primers ajustos. És una forma respectuosa davant lectors, oients i espectadors més complexos i que demanen més protagonisme i qualitat. És una aposta real no només per als magazines sinó per a un replantejament global de molts mitjans de comunicació en les seves rutines de producció i els seus models de negoci. I és que la rapidesa actual no és una qüestió econòmica només, és un toc d’atenció davant els criteris i la validació de la qualitat dels productes periodístics. Paradoxalment, caldrà trepitjar el fre per accelerar cap a la construcció del periodisme del segle XXI.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació