10/05/2018 | 18:38
Somos lugar nosotros,
No quien lo ocupa.
Subcomandante Marcos
Aquesta és la primera de les columnes que volen contribuir a marcar el perímetre de la cartografia d’opressions i resistències als Països Catalans. Un mapa que posi llum al feixisme, el racisme i el patriarcat, però també que sigui un homenatge i un reconeixement a les illes de resistència que generen les comunitats. El monstre, i la vida que li planta cara. I en aquesta primera columna vull abordar el racisme estructural, que tantes vegades s’ha assenyalat, amb el CIE com a silueta de referència, però que tant poc s’ha treballat de manera efectiva.
El racisme com a matriu d’opressió el podem desemmascarar des de múltiples malles de poder. En un terreny estructural derivat de les polítiques necròfiles de la Unió Europea que l’Estat espanyol aplica amb vehemència i contundència – CIEs, batudes, deportacions i fronteres, la misèria Europea -. En el camp de l’herència cultural el racisme permeabilitza del colonialisme arrelat a les nostres mirades i llenguatges quotidians – us recomano tota la literatura que posa llum al passat esclavista i colonial d’algunes famílies catalanes -. Des d’una perspectiva de la discriminació el racisme impedeix l’accés normalitzat a drets i serveis de veïns i veïnes que viuen la frontera quotidiana a l’hora d’anar al CAP o a buscar feina.
El racisme permeabilitza del colonialisme arrelat a les nostres mirades i llenguatges quotidians
Des d’una òptica estrictament xenòfoba i islamòfoba el racisme es transforma en pràctiques i discursos específics – fixeu-vos en tot el que ha generat la inauguració d’un oratori musulmà al barri de Nou Barris de Barcelona i la reacció d’un jutjat de Barcelona que ha decretat ordres d’allunyament a membres de l’organització d’extrema dreta Democracia Nacional així com l’ordre de tancament de pàgines web i perfils islamòfobs -. I així fins a infinites formes, totes elles petites i passades per alt, que recorden a milers de persones cada dia, que aquests Països Catalans somniats són eminentment i estructuralment racistes, xenòfobs i discriminadors.
I davant de la barbàrie racista que assassina persones a la frontera del sud de l’Estat Espanyol, que segrega en escoles de nens i nenes segons l’origen geogràfic i el context cultural a tota la geografia catalana, que discrimina sistemàticament barrejant-se i connectant-se amb altres matrius d’opressió com el patriarcat i la classe, hi ha gent organitzada, hi ha gent que hi planta cara.
És poc assumible acabar amb el Racisme? La potencialitat dels moviments revolucionaris és, precisament, tenir el cel com a límit
La tancada migrant a Barcelona, #ElRacismeEnsTanca, que ha okupat un edifici al bell mig de la “Ciutat Princesa” que la Marina Garcés acaba de rebatejar, és un espai de vida que s’aixeca i que conviu amb la voluntat d’impugnar a la totalitat el racisme estructural a casa nostra. I ho fa des d’una lògica d’agència política migrada, des d’un relat que dota d’orgull la condició de migrant com a lloc des d’on fer política i des d’on aconseguir drets.
La Tancada, així és com se li diu, és un espai organitzat de batalla algunes de les armes fonamentals del racisme: la invisibilització, l’aïllament i la por que genera l’amenaça constant de la persecució, la privació de llibertat i la deportació. La Tancada precisament visibilitza, col·lectivitza i espolsa la por. I ho demana tot, fet que a algunes els hi genera un “però què demanen aquests?” com si el fet d’organitzar-se hagués de respondre a demandes concretes i assumibles. La Tancada ho vol tot, com molts projectes revolucionaris. Vol acabar amb la Llei d’estrangeria. Vol acabar amb el Racisme. Poc assumible? També ho eren moltes altres coses, però la potencialitat dels moviments revolucionaris és, precisament, tenir el cel com a límit.
A la xarxa pública, hi ha escoles de nens i nenes blancs/es i escoles de nens i nenes de tots els altres colors
I La Tancada no és l’únic espai de vida. L’Espai Antiracista de Salt fa molts anys que treball en aquest sentit a l’epicentre d’una de les viles més segregada i estigmatitzada del Principat: ‘Salt City’ com li diu un estimat amic que hi viu. L’altre dia van sortir al carrer per visibilitzar el conflicte de la segregació escolar, tan evident i visible però alhora tan poc anomenat. #SaltDiuProu . Al Principat de Catalunya, a la xarxa d’escoles públiques, hi ha escoles de nens i nenes blancs/es i escoles de nens i nenes de tots els altres colors i procedències geogràfiques. Apartheid escolar. Geografia de l’aprenentatge segons origen geogràfic i context cultural. Gravíssim però real.
I podríem seguir. Cornellà fa molts anys que té un focus de resistència que ha sigut escola de moltes. I Ripoll ha generat una xarxa contra la islamofòbia des dels atemptats que és exemple. I tota la xarxa d’entitats d’aquests Països Catalans que algunes també els somniem antiracistes. La llista és infinita.
Però dibuixar la geografia de la resistència a la barbàrie, avui, no és suficient. Cal que les persones i organitzacions polítiques que fa tants anys que treballen per a construir mons on càpiguen tots els mons assumeixin el racisme no només com una qüestió a combatre, sinó com un element que també és estructural als seus espais.
Quan tardarem a sentir el racisme com una cosa pròpia, que ens interpel·la i que ens afecta?
Sovint, les organitzacions polítiques revolucionàries a casa nostra són eminentment blanques, homogèniament etnocèntriques, categòricament impermeables a l’alteritat. I no només parlo d’assumir reivindicacions contra el racisme i la discriminació – que a poc a poc i de manera tímida van colant-se a les agendes polítiques -, sinó que faig referència a la manca de presència i de les mirades de persones racialitzades en el si dels pinyols de les organitzacions – persones pakistaneses, colombianes, marroquines, algerianes, amazics, argentines i la resta d’orígens dels companys i les companyes que viuen, militen i treballen als Països Catalans -. I això fa que sovint, de facto, siguin cegues a l’alteritat, que continuïn funcionant amb l’esquema del nosaltres. Dels feminismes podem aprendre moltes coses, però sobretot que sense les dones, les lesbianes i les trans presents als espais, que sense les mirades dels subjectes no hegemònics en termes de gènere a les organitzacions és impossible transversalitzar perspectives i pràctiques feministes. Segurament, en el terreny de la lluita contra el racisme, la recepta serviria.
Quan tardaran les organitzacions històriques d’aquest país a posar-se davant del mirall del racisme, la xenofòbia i l’etnocentrisme perquè la imatge els retorni com una clatellada? Quan tardarem a assumir el racisme com una matriu d’opressió que portem a l’herència cultural? Quan tardarem a estar disposades a esmicolar-lo? Quan tardarem a decidir que volem acabar amb el racisme, igual que ho hem fet amb el patriarcat, tot i els mals de cap ens està comportant? Quan tardarem a sentir el racisme com una cosa pròpia, que ens interpel·la i que ens afecta?
Ens hi va la vida,
Ens hi va el projecte polític,
Ens hi va poder fer realitat el món on puguin conviure-hi tots els mons.