La salut i el treball de les dones essencials

Fa temps que treballem per un conveni del sector de la dependència. Les treballadores de les residències cobren majoritàriament per sota del salari mínim interprofessional. En aconseguir, per fi, obrir la mesa del conveni, vam fer assemblees per actualitzar la plataforma de reivindicacions. Vam començar pel salari. Una treballadora ens va dir que no, que havíem de començar pel dolor. Que no podien més amb la càrrega de treball. Que estaven esgotades, malaltes, sobremedicades. Ens va colpir.

Hem mirat la incidència de la Covid-19 en l’estadística de les malalties laborals. Malament. Per començar, no s’ha reconegut com a malaltia laboral sinó com a accident de treball i només per a les professions sanitàries i sociosanitàries. Altres professions que no han parat en cap moment n’han estat excloses, algunes de manera sagnant com les treballadores de la neteja o dels supermercats.

Usant diferents fonts d’informació de les autoritats sanitàries i laborals, estimem que més de 14.000 treballadors i treballadores de l’àmbit sanitari s’han contagiat a Catalunya, però només s’han declarat 1.530 accidents de treball amb baixa per la Covid-19. Impressionant. Les dades no estan desagregades per gènere, però el 80% del sector el formen dones, les afectades principals. Ni l’autoritat sanitària ni les empreses no han comunicat aquests accidents. En aquest sector, el 85% del personal és públic. L’infractor principal és el mateix Govern. Amb aquesta falta de comunicació es produeixen tres efectes.

Les dones pateixen més accidents ‘in itinere’. Són les que tenen més treballs a temps parcial i els accidents amb un registre més feble i incert

En primer lloc, els sistemes de prevenció no assumeixen els danys a la salut produïts pel treball i els deriven al sistema públic, la qual cosa és una estafa que paguem entre tots i totes. En segon lloc, les persones afectades perden drets en matèria d’indemnitzacions per seqüeles, prestacions i pensions. I, en tercer lloc, els registres no recullen la realitat, el dolor, el risc. El que no es veu no es tracta, no es pot prevenir ni s’hi posa remei ni compensació.

Seguint el consell de la treballadora de les residències de gent gran, hem repassat les estadístiques dels accidents de treball i de les malalties professionals que afecten més les dones. Les dones pateixen més accidents in itinere. Tenen més treballs a temps parcial, més doble presència. Són els accidents amb un registre més feble i incert.

Les malalties musculoesquelètiques de les netejadores, de les cuidadores, de les cambreres de pis, de les educadores, no estan registrades com a malalties professionals. L’exposició a cancerígens de les pentinadores tampoc no apareixen en les estadístiques de treball. En canvi, l’Informe de Salut de Catalunya 2019 detecta un 41,4% de les dones amb problemes crònics d’aquestes característiques (en homes, un 35,2%), i amb un gradient social i segons el nivell d’estudis que no apareix en els homes. A partir dels 45 anys, hi ha 10 punts de diferència en mals d’esquena crònics entre homes i dones. Tots aquests problemes de salut apareixen sempre com a contingències comunes, cosa inexplicable estadísticament.

La major part de les professions considerades essencials són professions feminitzades: la sanitat, el comerç de primera necessitat, la cura de la gent gran, la neteja, la indústria agroalimentària. No han plegat ni en el moment més dur del confinament. Podríem pensar que la pandèmia hauria mantingut les dones al mercat de treball per sobre dels homes. Però no. Durant la pandèmia, els indicadors de presència al mercat laboral empitjoren per a tothom, però una mica més per a les dones. Passa en l’activitat, passa en l’ocupació i passa en l’atur. Les bretxes es mantenen.

Durant la pandèmia, els indicadors de presència al mercat laboral empitjoren per a tothom, però una mica més per a les dones

En canvi, quan comencen a recuperar-se activitats, la recuperació de l’ocupació és masculina. Les dones tornen a la contractació a temps parcial, i creix el seu teletreball. No hi ha cap ajuda per a les tasques de cura d’avis o de criatures confinades o de familiars malalts. El valor del treball essencial no cotitza al mercat de treball, ni tan sols es cuida. Som conscients que s’ha de guanyar col·lectivament i al carrer. Com el valor de tots els treballs.