23/05/2019 | 18:57
El gran defecte del neomunicipalisme és que torna a ser un relat elitista que sorgeix a i per a la gran Barcelona. Malgrat els amables discursos de col·laboració amb altres ciutats, es tracta d’un relat de ciutats i barris centrals, i de ciutats i barris al servei d’aquests. No hi ha pensament sobre urbanisme social ni municipalisme que es consideri rellevant fora de Barcelona. Que els partits teòricament municipalistes l’hagin aparcat del seu discurs, o que tants activistes hagin accedit al poder abans de consolidar les seves pròpies pràctiques de lluita veïnal, ha estat un dels pitjors efectes col·laterals d’aquesta etapa política.
Remunicipalitzar serveis, tot i ser fonamental, no pot ser l’única aportació a la governança de pobles i ciutats diversos i complexos en les seves problemàtiques, però similars en una cosa: l’estancament del seu model de funcionament des de la Transició. Ecosistemes clientelars, sovint de matriu ‘caciquil’, on els professionals dels partits i els oportunistes han resultat un caramel per a les grans empreses que s’han apropiat fàcilment terrenys i serveis amb promeses de comissions o d’inversions, o amb el ciberfetitxisme de les ‘smarts cities’. Remunicipalitzar hauria de significar quelcom de més ampli, hauria de tenir a veure amb aconseguir reimplicar tothom en les decisions sobre el seu entorn més immediat. La nostra democràcia ‘low cost‘ s’ha fonamentat, precisament, sobre la indiferència per la política local i els seus tripijocs, un terreny adobat tant per a l’independentisme màgic, com per a la política porqueria dels baixos instints i la crispació permanent.
Remunicipalitzar passa per crear les condicions necessàries perquè la gent experimenti el que és la vida en comú
I com implicar-te amb l’entorn més proper si no el reconeixes com a tal? Com defensar “el comú” sense comunitat? Remunicipalitzar la cultura política del país passa per “rebarrialitzar-la”, per crear les condicions necessàries perquè la gent experimenti el que és la vida en comú i pugui generar vincles i afectes i compartir les seves vulnerabilitats. Autors com José Luis Oyón, Marc Andreu o aquells vinculats a l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà ens recorden que la ciutat contrapoder va créixer històricament als barris populars o “corsaris”, a les perifèries del pensament i del territori.
Com ha descobert, però, l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) en encreuar el seu mapa de pràctiques d’innovació social amb els de segregació urbana, no ha estat precisament als barris més fotuts del país on han sorgit projectes o iniciatives per mitigar la crisi, sinó als que disposaven d’ingressos mitjans, capital cultural i barreja social. Als barris de la classe mitjana precaritzada que avui o s’aplega al voltant del Sindicat de Llogaters o, com a la ‘Casa tomada’ de Cortázar, no para de lamentar-se que va perdent els “seus” barris, tot i que prefereix marxar fora de Barcelona que pujar a Nou Barris o a Ciutat Meridiana.
Construir ‘ciutats contrapoder’ té més a veure amb anar a fer menús als barris on viuen els immigrants que amb parlar d’interseccionalitat
Malgrat els esforços, als ajuntaments els nous partits no han arribat encara ni a tocar el més estructural. Treballar avui per construir ‘ciutats contrapoder‘ té més a veure amb viure o fer reunions o menús als barris on viuen els immigrants que amb parlar d’interseccionalitat o de lluites compartides a Twitter. Té a veure amb desclassar-se a consciència per poder escoltar i enfortir els col·lectius més fràgils, sense voler liderar-los ni acabar desplaçant-los una perifèria més enllà. Només així es repararà l’abandonament històric de les classes populars i es reduiran les desigualtats i només així, de rebot, s’aturarà la ultradreta.
