Crític Cerca
Opinió
Montse Santolino

Montse Santolino

Periodista i activista social.

Mort i vida de les ciutats perifèriques

Resulten imperdonables l’abandonament i l’oblit del Pla Popular de Santa Coloma: tota una mobilització popular va acabar a la paperera de la història activista de Catalunya

11/01/2022 | 06:00

[Extracte de l’epíleg del llibre ‘De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet‘, d’Odei Antxustegi-Etxearte.]

Llibres com aquest ens permeten recuperar el fil de les lluites urbanes i populars, lluites que malauradament a moltes ens van arribar ja blanquejades i fortament instrumentalitzades. ¿Com pot ser, si no, que avui portin a judici el portaveu del Sindicat de Llogaters, i que hàgim oblidat que, abans que morís el dictador, el moviment veïnal ja tenia molt clar que l’habitatge era el principal problema de la classe obrera, i que hi havia un consens generalitzat en què el lloguer no podia ser més del 10% del sou de la gent?

Llegit des de l’Hospitalet de Llobregat, el llibre també permet adonar-se de com han estat de similars els processos i els models de gestió de les diferents ciutats perifèriques dels voltants de Barcelona, i de com de desconnectats s’han mantingut els col·lectius i entitats crítiques amb aquests models. Algun dia l’Odei haurà d’escriure la segona part d’aquest llibre on s’expliqui la lluita heroica, però també suïcida, de tants activistes que, des dels anys 90, han lluitat contra la centralitat asfixiant de Barcelona, i contra les lògiques capitalistes que ens han convertit en el necessari pati de darrere de la Barcelona global.

Com neix i s’eternitza una perifèria

En la presentació d’aquest llibre, Jaume P. Sayrach es pregunta si avui seria possible tirar endavant un Pla Popular com el de Xavier Valls, i ell mateix es respon que no, però des d’una visió molt amable del present i les democràcies locals. Avui seria impossible parir un pla com el Pla Popular perquè molts dels factors que es van donar llavors no es donen avui, però sobretot pel monopoli que exerceixen els aparells tècnics dels ajuntaments de tots els temes urbanístics, i perquè molts polítics que continuen lloant la lluita veïnal d’aquells anys, al mateix temps, coopten, neutralitzen, menyspreen i torpedinen a consciència les lluites veïnals actuals. I per saber des de quan i per què passa això, aquest llibre resulta increïblement útil.

El 19,3% de la població catalana vivia abans de la pandèmia en situació d’exclusió

L’ Informe sobre exclusió i desenvolupament social de Càritas / Fundació Foessa del 2019, de tot just abans de la pandèmia, mostrava una societat catalana completament fragmentada: un 45,5% de la població en una situació d’integració plena, un 35,1% en una situació d’integració precària, i el 19,3% en situació d’exclusió (moderada o severa). El 2020 va ploure sobre mullat. Totes les problemàtiques s’han agreujat i la vulnerabilitat social s’ha disparat. Bona part d’aquest país a la corda fluixa o directament exclòs viu als barris pobres del país. Segons les últimes dades de l’IERMB – Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, els barris més empobrits de l’àrea metropolitana es concentren en deu municipis: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Montcada i Reixac, el Prat de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià de Besòs, Sant Boi de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet.

El procés de suburbialització de Santa Coloma, com el de l’Hospitalet i tantes altres ciutats, va arrencar amb les primeres migracions massives els anys 20 i es va disparar amb les dels anys 50 i 60. L’al·luvió de llavors va tenir infinitament més impacte sobre el territori que les migracions actuals (Santa Coloma va passar de 15.000 habitants els anys 50 a una mica més de 100.000 el 1970, amb el 90% de nouvinguts), i el paisatge de camps i vinyes va ser objecte del procés d’especulació més salvatge de la història recent.

Van néixer molts barris de manera ràpida i desordenada, i molts ho van fer com a barris barreja i contenidor de gent molt pobra, en molts casos provinents de barraques (Paco Candel en va comptabilitzar 22.000 a Barcelona els anys 40). Van ocupar els pisos de pitjor qualitat que es construïen a correcuita als pitjors terrenys i que no comptaven ni amb els serveis, ni els equipaments ni els transports suficients. El Govern franquista, culpable per partida doble, primer va incentivar la segregació territorial, i després va adaptar la legislació i les ordenances a les necessitats dels constructors que, sovint, eren ells mateixos. L’exemple del barri de les Oliveres que s’explica al llibre, construït a la pura muntanya sense cap límit ni control, resulta del tot il·lustratiu.

Santa Coloma i l’Hospitalet són les úniques ciutats catalanes amb més de 100.000 habitants sense cap barri de nivell socioeconòmic alt

Per mirar de frenar la bogeria especuladora i la manca de ciutat va néixer el Pla Popular. Dades com el fet que entre el 1953 i el 1969 Santa Coloma va perdre 3,6 metres quadrats d’espai lliure per habitant a causa dels plans parcials i de les operacions il·legals són les que ens ajuden a entendre la dimensió de la tragèdia (Santa Coloma i l’Hospitalet de Llobregat comparteixen avui el dubtós honor de ser les dues ciutats de més de 50.000 habitants amb menys zona verda del país). Encara avui, però, es parla de «l’herència urbanística enverinada» del franquisme per justificar molts dels injustificables dèficits actuals, obviant que l’autèntic verí van ser les relacions entre els governs locals i els lobbys de la construcció, relacions que s’han mantingut fins avui dia. A l’Hospitalet i Santa Coloma ho sabem perfectament perquè totes dues ciutats tenim alcaldes socialistes condemnats per tràfic d’influències i corrupció urbanística.

La segregació territorial és una de les grans ferides obertes del país, i amb les noves onades migratòries les desigualtats no han fet més que augmentar. Segons l’últim estudi de l’Idescat que analitza el nivell socioeconòmic entre els anys 2015 i 2018, Santa Coloma i l’Hospitalet són les dues úniques ciutats catalanes amb més de 100.000 habitants on no hi ha cap barri de nivell socioeconòmic «alt» o «molt alt». A Santa Coloma, ni tan sols de tipus «mitjà alt», però sí que té una de les deu unitats territorials amb un nivell socioeconòmic més baix de Catalunya, i predominen les agrupacions censals de nivell «molt baix» (Can Mariner, Rambla del Fondo, Fondo Alt, Santa Rosa – Pirineus, Santa Rosa – Pont de Potosí i Raval-Safaretjos).

Quan Xavier Valls i les associacions de veïns i veïnes de l’època van decidir imaginar la veritable ciutat, ho van fer des de la consciència d’infraciutadania. Quaranta anys després alguns d’aquells barris arrosseguen mancances estructurals que els han convertit en la perifèria de la perifèria, i en escenari privilegiat de la lluita de pobres contra més pobres. Quaranta anys després en aquelles ciutats lluitadores la ultradreta és la tercera força electoral (9,88% dels vots a Santa Coloma en les últimes eleccions, 9,61% a l’Hospitalet).

Sense el Pla Popular, Santa Coloma tindria avui infinitament més problemes, però si totes les seves propostes s’haguessin portat a la pràctica o s’hagués mantingut el seu esperit, probablement avui no s’hi donarien algunes desigualtats internes. Probablement Xavier Valls, que tenia tota la ciutat al cap, es faria creus del retrocés cap a la guetificació. La segregació residencial és avui font d’inequitat des de la primera infància i la prova evident de la manca de polítiques sociourbanístiques radicals, decidides i realment integrals.

Planificar l’especulació o com les elits ens van robar les ciutats

La lluita contra el Pla Comarcal o PGM de 1974 va ser l’origen del Pla Popular. Les associacions de veïns i veïnes de moltes ciutats van protagonitzar una de les lluites urbanístiques més importants del segle passat. Amb Franco encara viu van presentar milers d’al·legacions. El procés de mobilització que es descriu al llibre és idèntic al que reflecteixen els butlletins de l’època del Centre Social Florida, a l’Hospitalet, una de les entitats socials més actives de la ciutat en aquell moment. En el cas de Santa Coloma, però, la protesta va donar pas a una proposta alternativa a l’oficial, el novembre de 1978. Tot i que el Pla es venia com l’instrument necessari per posar ordre i limitar el negoci desbocat de la construcció, de seguida es va veure que no resolia els problemes de base i que, com recull el llibre, «no aturava l’especulació, només la planificava». Una frase profundament visionària que serviria per resumir tot el que ha succeït després amb les grans operacions immobiliàries i urbanístiques. Cal dir, però, que en aquell moment de la història la classe obrera tenia plena consciència de ser-ho, i als butlletins veïnals un dels arguments de pes que s’adduïen per rebutjar el projecte governamental era que no qüestionava la propietat privada del sòl.

El 1978 a Santa Coloma ja es demanava reduir densitats de població i d’edificació, recuperar sòl i conservar el patrimoni

Xavier Valls va formar un equip de professionals i van fer la part que sabien fer, un primer diagnòstic tècnic de caire sociològic, i després van treballar amb els veïns perquè mapessin el sòl disponible i fessin les propostes d’equipaments i usos, i van calcular les hectàrees i els milers de milions que necessitaven per refer Santa Coloma. Un material impagable i d’extraordinària qualitat que va arribar en un moment estratègic, perquè cinc mesos després se celebrarien les primeres eleccions municipals democràtiques. La gran visió del moment va ser combinar el treball més tècnic amb l’acció directa i el treball comunitari dels veïns i veïnes que s’implicaven en la definició de la proposta, i en la identificació i defensa de solars buits.

Davant d’una proposta tan ambiciosa, detallada i integral, la pregunta obligada és per què vam retrocedir després tant en imaginació i plantejaments: el 1978 a Santa Coloma ja es demanava reduir densitats d’edificació i població i fer moratòries als barris més densos, recuperar sòl i conservar el patrimoni entès en un sentit ampli, acabar amb la degradació mediambiental (van veure la necessitat de recuperar el riu quan era una claveguera que ho feia impensable!), i una sanitat primària ben dotada per a la prevenció i l’atenció comunitàries. Tot i que el llibre explica sobretot quina va ser la resposta i el nivell de compromís dels primers ajuntaments democràtics amb el Pla Popular, s’apunten també els moments i les raons per les quals va deixar de ser un document de referència.

El que s’explica de Santa Coloma és la radiografia del que va passar en molts municipis: l’infrafinançament i les arques municipals buides, el «segrest» de les institucions per part dels partits, la institucionalització de la gestió urbanística que es converteix en un búnquer de professionals d’elit, i la sacralització d’allò publicoprivat. Al pròleg, Jordi Borja destaca que la influència del pla es va «esvair» amb el canvi d’època que van suposar els Jocs Olímpics i la posterior bombolla immobiliària, i no deixa escapar un detall: els ajuntaments deixen d’expropiar i busquen que el capital privat financi les obres. Així és com l’urbanisme es va convertir en una qüestió reservada a les elits tècniques, polítiques i econòmiques, que posaven en marxa grans operacions via consorcis publicoprivats, al mateix temps que augmentaven la segregació i l’abandonament. Barcelona no només era el model a seguir sinó que l’imposava a les ciutats del seu voltant. Des de llavors les regidories d’urbanisme les ocupen sempre els pesos pesants dels partits (sempre homes), i els lobbies econòmics prenen les principals decisions urbanístiques en funció dels seus interessos.

El que resulta imperdonable de l’abandonament i l’oblit del Pla Popular és que tota la mobilització popular acabés a la paperera de la història activista del país

Després de les olimpíades del 92, uns anys abans de l’arribada de nous veïns i veïnes de diferents països, els ideòlegs de la Llei de barris ja tenien clar que calia intervenir en molts barris per frenar-ne la degradació. És així com el 2004, l’any del Fòrum de les Cultures, de la nova fita de l’urbanisme màgic català que munta esdeveniments per canviar i fer créixer la ciutat, s’aprova també la Llei de barris. Per comparar i treure conclusions cal dir que les diferents convocatòries d’ajudes de la Llei de barris reparteixen 1.330 milions d’euros entre 117 municipis, mentre que la inversió en la nova zona del Fòrum va ser de 3.240 milions. Val a dir també que, si la Llei de barris va tenir el mèrit d’impulsar tot un seguit de plans i projectes de «regeneració» que van permetre solucionar alguns problemes urgents, va passar a millor vida amb la nova crisi econòmica del 2008, i no va tenir ni la continuïtat ni els recursos que requerien trenta anys d’abandonament institucional. Al barri de la Florida de l’Hospitalet, un dels més fotuts del país, van arribar 17 milions d’euros de la Llei de barris però l’única intervenció urbana de magnitud dels últims trenta anys ha estat la recent construcció d’un nou mercat de tres plantes, que en bona part ha pagat Mercadona (14,8 milions d’euros).

Si alguna cosa, no obstant, resulta imperdonable de l’abandonament i l’oblit del Pla Popular és que tota la mobilització popular, i tots els aprenentatges urbanístics, acabessin a la paperera de la història activista del país: la gestió participada i participativa als nous ajuntaments va ser el primer a caure. Ara que parlem de coproducció de polítiques i ens sembla el més políticament avançat que hem conegut en matèria de participació, és tot un exercici d’humilitat llegir la llista de demandes de les associacions de veïns de Santa Coloma el 1979, quan ja demanaven accés a informació rellevant, ser consultades prèviament dels projectes, poder fer propostes i que es tinguessin en consideració i es responguessin al ple, que es fessin referèndums sobre temes sensibles, i la cogestió de serveis i d’equipaments. Només tres anys després les mateixes associacions es queixaven que l’Ajuntament prescindia d’elles, i començava amb la política de resoldre els problemes dels veïns directament.

La idea de ciutat de Xavier Valls tenia poc a veure amb el que hem vist i viscut després

Tal com fa constar ben explícitament Jordi Borja, el PSC des de bon principi va considerar «una pertorbació» la participació popular i, efectivament, les majories del PSC van suposar un fort trencament respecte als primers ajuntaments del PSUC, i la consolidació d’un model de governs locals poc dialogants i que han exercit un fort control de les associacions i dels organismes de participació ciutadana. Sembla que Xavier Valls va pertànyer al grup dels desencantats de primera hora que, ja des del primer moment, es van adonar que els pactes per dalt que havien permès el consens de la Transició s’havien convertit en la norma de la democràcia acabada d’estrenar. L’Odei no deixa tampoc de recollir l’encertada crítica d’alguns militants històrics que consideren que el gran error de la democràcia va ser desmuntar el moviment ciutadà.

Tal com deia Xavier Valls «el suburbi, més que un fet estètic (brut, lleig, incòmode), és un fet ètic, és a dir, injust». Valls volia convertir el suburbi en ciutat, i la seva idea de ciutat poc tenia a veure amb el que hem vist i hem viscut després. Llegint el llibre descobreixo raonaments sociourbanístics que avui fem les veïnes per pura intuïció en reunions amb tècnics i regidors, i penso com hauria estat de fantàstic que, si seguís viu, hagués muntat una escola d’urbanisme popular perquè tants grups de veïns i veïnes poguessin avui projectar i contraargumentar.

Perquè tenia tota la raó i no es tractava només de muntar equipaments (que era imprescindible), sinó de generar espais i trajectes on la gent es trobés, i articulats entre si, de generar dinàmiques i relacions autènticament ciutadanes. No era només una qüestió de complir estàndards sinó «d’accessibilitat, qualitat arquitectònica i urbanística, gestió eficient i cost d’ús dels equipaments». Llegint el llibre sembla obvi que aquest va ser el gran error de la Llei de barris, i de molts dels plans de reforma posteriors que s’han implementat en molts barris perifèrics: la seva visió estrictament tècnica i inversora, la seva manca de visió realment social o transformadora. Els mateixos responsables de la Llei de barris van reconèixer, amb el temps, que hi va haver massa inversió en totxo i poca en tota la resta.

* Podeu trobar més informació sobre el llibre (i també del documental Perifèria) a la web especial sobre el Pla Popular.

* El llibre, en la versió reeditada, es pot comprar a les llibreries següents: La Capell, Laie, Claret, La Ciutat Invisible, Abacus i Altaïr (Barcelona) i Carrer Major (Santa Coloma de Gramenet).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies