20/06/2023 | 06:00
Tot i que sempre hi ha hagut migracions, és ara que són al centre de l’agenda mediàtica. L’arribada de milers de persones refugiades a Europa com a conseqüència de la guerra de Síria o les caravanes de migrants centreamericanes han estat cobertes per milers de periodistes. Tot i que no ens n’arriba gaire informació, les narratives hegemòniques sobre el moviment de persones es repeteixen i es reprodueixen també en molts països asiàtics i africans. Ja hi ha informes internacionals que preveuen que el 2050 hi haurà 700 milions de persones desplaçades per tot tipus de raons. Entendre i explicar les migracions serà central per a la governança mundial en els pròxims anys.
A Catalunya i a l’Estat espanyol, el fenomen tampoc no és nou. Ja fa 31 anys que van començar a morir migrants a les costes espanyoles (el 1988); 27 que es va cometre el primer assassinat racista (al novembre del 1992, de Lucrecia Pérez), i gairebé 20 que la fotografia de Javier Bauluz (aquella que mostra banyistes a la platja de Cadis ignorant un immigrant mort que jeu al seu costat) va aparèixer a la portada de The New York Times. Quan s’ha informat sobre migracions, el qui i el per què han resultat determinants. Els mitjans, en general, en comptes de normalitzar l’arribada de migrants i la seva presència, han tendit a problematitzar-les i a abordar-les com a drama o bé com a font de conflictes de tot tipus (burca, prestacions socials, manters, menors no acompanyats…).
Des de la primera “crisi dels cayucos” a les Canàries (2006), i a causa del tractament irregular i securitari de tot allò que té a veure amb la frontera sud i la tanca de Melilla (morts de Tarajal el 2014), s’han fixat dos marcs mentals oposats que es retroalimenten: “Els migrants són molts i suposen una amenaça” i “els migrants són extremament vulnerables i necessiten molta ajuda”. Mai no s’ha analitzat qui són, per què venen, què necessiten exactament o quines són les respostes del sistema d’acollida. Una de les conseqüències directes d’haver posat el focus en determinades maneres d’entrar i en determinats aspectes i col·lectius és que —segons dades del portal especialitzat Maldita migración, resultat d’una anàlisi de diferents enquestes d’opinió— la ciutadania creu que hi ha molts més estrangers dels que hi ha (entre el 21% i el 34% de la població total, davant el 10% real), i que n’hi ha molts més en situació d’irregularitat administrativa dels que hi ha (el 40%, quan són 78.000 d’un total de 5 milions). A Catalunya hi ha un milió de persones de nacionalitat estrangera, al voltant del 15% de la població, la majoria de les quals, per descomptat, no han arribat en pastera.
D’altra banda, abans del 2015, els refugiats pràcticament no apareixien als mitjans. Malgrat el suport d’una part de la població a les persones refugiades (manifestació “Volem acollir”, del febrer del 2017) i el treball de pressió de diverses ONG i moviments socials sobre partits i institucions perquè mantinguin discursos responsables respecte a la migració, en molt poc temps (quatre anys) s’ha produït un canvi en l’opinió pública (de l’acollida a la por). Tal com van descriure Rosabel Argote i Mikel Mazkiaran, de CEAR Euskadi i de SOS Racisme, en la premsa basca (ja el 2016), la mort del nen kurd Aylan Kurdi va suposar un boom mediàtic durant el qual només en les dues primeres setmanes la narrativa majoritària va ser la dels drets; immediatament després es va imposar la de la gestió de quotes dels governs i la de la por (atemptats del 2016 i fets de Colònia). Malgrat que, a l’estiu del 2018, la font principal sobre migracions al món, l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), va dir que no hi havia crisi migratòria a Europa, la percepció majoritària és que la migració està fora de control. Aquell mateix estiu, Oxfam Intermón confirmava, després d’haver fet un seguit d’enquestes, que les posicions antiimmigració guanyaven posicions; que, si bé la ciutadania espanyola creia que no es podia deixar morir la gent al mar, s’havia estès la idea segons la qual entre els refugiats s’ocultaven terroristes, i que havia augmentat el nombre de gent partidària de fer tornar els migrants als seus països d’origen.
La cobertura de les migracions no ajuda a normalitzar una societat multicultural ni a millorar el sistema d’acollida
Si, en la seva batalla particular contra els mitjans i els migrants, el Govern dels Estats Units fins i tot va fitxar els periodistes que havien cobert la primera caravana migrant, a Europa, els mitjans han passat de posar el focus en els campaments de refugiats de Grècia a posar-lo en les acusacions de tràfic de persones dirigides a les ONG. A l’estiu del 2019, després de l’externalització de la gestió de fronteres per part dels governs europeus, i dels esforços per evitar que es repetissin les imatges de morts i desembarcaments a les costes europees, la lluita per imposar la narrativa de la por i la seguretat es va jugar especialment a les costes espanyoles i amb protagonistes catalans: el PSOE va passar d’utilitzar de manera electoralista el rescat de migrants de l’Aquarius, el 2018, a demostrar el seu compromís amb el tancament de fronteres impedint el desembarcament del vaixell. Com explica l’experta Blanca Garcés a partir de la tesi de Nicholas de Genova, és a “la frontera espectacle” on s’escenifica i es normalitza aquest tancament, i el fet de no deixar desembarcar els migrants amplifica el missatge que cap país europeu no els vol.
Vist en perspectiva, la cobertura de les migracions en els últims 20 anys no ha ajudat —com hauria pogut fer— a normalitzar una societat diversa i multicultural ni a millorar el sistema d’acollida, cosa que ha afavorit, a partir del 2015, la instrumentalització de la qüestió per part de l’extrema dreta i el desplaçament de tots els partits i d’una part important de la ciutadania cap a posicions antiimmigració. La bona notícia és que, tot i així, les enquestes europees diuen que som un dels països europeus menys racistes, i, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), la migració és un dels tres principals problemes només per a un 11,8% de la població (baròmetre del juliol del 2019), valor ben allunyat del de l’any 2006, quan el percentatge dels espanyols que veien la immigració com un problema era del 59,2%.
Com les cobertures afavoreixen les posicions antiimmigració?
Des dels anys noranta, i des de molt abans dels últims grans moviments de població, les cobertures periodístiques del fenomen són objecte d’anàlisi per part de l’acadèmia i de les ONG, que fan recomanacions per aconseguir que siguin més responsables. Tot i que s’ha avançat en la consciència de molts i moltes professionals, hi ha condicionants estructurals. El problema de base són el racisme —entès com a sistema de dominació i desigualtat socials— i el paper que tenen els mitjans en el sistema cultural que el reprodueix. “Per deixar enrere el racisme, hem de començar per reconèixer-lo”, va dir Susan Goldberg, la directora del National Geographic, el 2018, en un comunicat en què demanava perdó pel biaix racista de molts articles publicats per la revista al llarg de 130 anys.
Tal com va explicar fa anys el gran teòric de l’anàlisi crítica del discurs Teun van Dijk, el discurs racista es caracteritza per l’autorepresentació positiva i la presentació negativa de l’altre, i l’autorepresentació positiva de les elits blanques inclou la negació sistemàtica del racisme. La informació sobre l’altre es limita a un nombre petit de temes estereotípics que subratllen la diferència i l’amenaça, alhora que aquest altre no pot accedir al discurs sobre ell ni controlar-lo, i és ignorat com a receptor. Els discursos racistes difonen o confirmen els prejudicis socials i alhora els legitimen. No assumir que es forma part d’una elit discursiva porta a desresponsabilitzar-se dels discursos propis o d’interaccions amb els altres, i a debats professionals perversos, com el d’haver de donar veu a les posicions obertament racistes, o a jutjar com a racista només el racisme popular. Tal com planteja la periodista i filòsofa experta en el discurs de l’odi Carolin Emcke, si algú diu que la Terra és plana, la feina del periodista no és dir “que interessant, tinguem-ho en compte!”, sinó assenyalar que no és cert i evitar les pors i els discursos que se’n deriven.
Les fonts oficials dominen i controlen el marc del debat a través del llenguatge: “onada”, “invasió”, “allau”…
Les rutines informatives són una part important del problema. Quan es parla de migracions, les fonts oficials (departaments d’Interior o Migracions, que sovint emeten missatges contradictoris) dominen i controlen de manera especial el marc del debat a través del llenguatge —”onada”, “invasió”, “allau”, “efecte crida”, “mena“— i la selecció dels temes —”el 18% dels menes delinqueixen” (davant del 82% que no ho fan), debat sobre quotes o control de fronteres. Els periodistes dels grans mitjans o dels mitjans tradicionals sovint es converteixen en corretja de transmissió acrítica, o bé qüestionen les dades i les versions oficials i donen veu a les ONG antiracistes o que treballen amb persones refugiades, però les fonts directes, els migrants i/o refugiats, poques vegades són consultades.
D’altra banda, com que la qüestió de la seguretat és especialment sensible, la instrumentalització política de la migració ha estat la norma —vinculació d’immigració amb delinqüència, frau, incivisme. Al gener del 2012, en ocasió de l’actualització del Pacte nacional per a la immigració, el Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars va presentar un informe que analitzava el discurs polític sobre la immigració i la diversitat a Catalunya, i alertava que estava en qüestió un dels eixos fonamentals del Pacte nacional per a la immigració: el foment d’una cultura pública comuna. L’informe recomanava fer signar als partits un compromís de no utilitzar instrumentalment el fet migratori i de fomentar un discurs polític que emfatitzi les aportacions dels immigrants i eviti “responsabilitzar-los dels problemes endèmics del nostre sistema”. Aquest acord va arribar a l’abril del 2019 i, després dels atacs a centres de menors migrants, alguns alcaldes el van ignorar.
Les inèrcies informatives també estan directament relacionades amb criteris professionals de noticiabilitat i amb criteris econòmics (ràting, visualitzacions), cosa que contribueix a prioritzar l’enfocament dels temes com a crisis o conflictes, i a cercar l’espectacularització o el sensacionalisme. Els rescats al mar, els desembarcaments o les protestes veïnals a les portes de centres de menors són notícies que generen tensió informativa i audiència.
La tradicional separació de la realitat en seccions estanques s’ha convertit en un obstacle per fer cobertures més complexes i completes. Dels migrants en trànsit se’n parla des de les seccions d’internacional, sovint amb un enfocament humanitari, i dels migrants a les societats d’acollida, des de les seccions de societat, que solen arrossegar forts clixés generats per la informació internacional.
Un capítol a part es mereixerien dos actors fonamentals en la generació d’imatges i imaginaris sobre les migracions: les ONG i els fotoperiodistes. D’una banda, les ONG tenen estratègies comunicatives contradictòries: activistes com Helena Maleno consideren que la sobreexposició de migrants i refugiats és també una forma de racisme, mentre que entitats com Open Arms inclouen periodistes en totes les seves missions. De l’altra, el fotoperiodisme és molt masculí —Anna Surinyach, fotoperiodista especialitzada, ha confirmat en diverses ocasions que hi ha poques dones cobrint les migracions—, beu massa de l’escola del fotoperiodisme de guerra i ha creat uns marcs molt determinats sobre com explicar el patiment humà. Professionals del fotoperiodisme i les ONG es pregunten si determinades imatges (llargues cues de migrants travessant Europa, vaixells i fronteres a rebentar) no han resultat contraproduents i han contribuït a reforçar la sensació de desbordament.
Les ‘fake news’ difoses per l’extrema dreta s’escampen pel món: crims, beneficis socials, nombre excessiu d’immigrants
El que no és estructural, per bé que es beneficia de bona part d’aquests pecats estructurals (racisme, obediència a les fonts oficials, conflicte com a font d’ingressos, trossejament de la realitat), és el fet que la dreta i l’extrema dreta controlin el marc del debat i difonguin fake news a través de les xarxes socials. Tal com ha publicat The New York Times, l’any 2019 Donald Trump va posar 2.000 anuncis a Facebook amb la paraula invasió i ha gastat més d’un milió de dòlars en anuncis contra la immigració, i diversos estudis demostren que el motor de recomanacions de YouTube va afavorir la victòria de Jair Bolsonaro al Brasil i la priorització del discurs de Vox a Espanya. Però la tendència és global: les informacions falses sobre migrants més compartides són les que estan relacionades amb actes criminals (30%), beneficis socials (20%) i amb la idea que el seu nombre és excessiu (19%), segons una anàlisi de France 24 Observers del 2018.
Reemmarcar les migracions, generar contranarratives
L’interès per la cobertura de les migracions ha crescut molt en poc temps. Som lluny d’aquell 2013 en què es va presentar a Catalunya el llibre de l’especialista Jean-Paul Marthoz Corresponsals de les migracions (Pol·len Edicions) amb l’objectiu de “treure del gueto” les informacions sobre les migracions. Ara, alguns grans mitjans internacionals es plantegen obrir seccions sobre migracions o contracten periodistes especialitzats; escoles de referència com la Fundación Gabo en fan tallers, i xarxes i organitzacions internacionals de periodistes com l’Ethical Journalism Network o projectes com Respect Words (periodisme ètic contra els discursos de l’odi) difonen recomanacions i bones pràctiques. A Catalunya i a l’Estat espanyol, hi ha ONG, com SOS Racisme i el CEAR, que fan seguiment del discurs periodístic sobre les migracions, especialment en els períodes electorals —que són els més crítics—, i durant els dos últims anys s‘han repetit convocatòries per reflexionar sobre la qüestió: “Mitjans de comunicació i refugiats”, a la Universitat Complutense, i el Congrés Internacional de Periodisme de Migracions (“Nous enfocaments per a la cobertura de migracions”), de l’IEMed. La conclusió més compartida és que cal canviar urgentment les narratives sobre migracions, és a dir, cal reemmarcar-les, i que cal —i es pot fer— un periodisme més orientat a facilitar la convivència i la cohesió social, que tracti del fet migratori d’una manera més completa i aprofundida, i que trenqui amb la idea de problema sense solució. Tal com va escriure Teun van Dijk als anys noranta, només hi haurà societats multiculturals i multiètniques si els actors socials amb més poder les defensen. En una entrevista a La Vanguardia que li va fer Lluís Amiguet a l’agost del 2019, Van Dijk va insistir que la premsa havia de liderar la causa antiracista.
Hi ha una sèrie de grans recomanacions recollides en molts i diferents manuals: evitar la discriminació per associació de migració a delinqüència, irregularitat o il·legalitat; comptar amb els mateixos migrants com a fonts expertes (cada vegada hi ha més portaveus racialitzats que parlen de racisme); revisar el llenguatge (als EUA, anomenar dreamers els migrants introdueix un canvi de marc); humanitzar els migrants i explicar-los no tan sols amb xifres, sinó també amb històries, i adoptant una perspectiva de gènere, i fugir de la simplificació i dels estereotips (els migrants són tan diversos com les societats d’acollida). Tot i que, a les redaccions o entre els periodistes especialitzats, cada vegada se’n parla més, el problema és de coherència editorial: sovint es fan peces concretes o grans reportatges molt correctes i responsables pel que fa al plantejament, però els editorials o les notícies diàries de tot tipus són els que fixen narratives i marcs mentals en l’opinió pública.
Hem de combatre els rumors i les mentides sobre la immigració i hem de ser crítics amb les declaracions racistes
El bon periodisme sobre migracions requereix canviar la manera de fer periodisme. És per això que, més enllà d’aquestes recomanacions, en els últims temps s’han obert pas altres periodismes de caràcter més ampli i sistèmic, que es proposen (per fer-ne una llista) ampliar l’agenda i abordar la qüestió des d’angles diferents dels que marquen els grups de poder; no convertir les històries humanes en periodisme emocional i sense profunditat; fer periodisme de context i de seguiment, que no abordi les migracions com a crisis i s’ocupi d’informar tant dels països i els conflictes d’on surten o fugen els migrants, o de la situació a les fronteres externalitzades, com dels trajectes migratoris complets (origen-trànsit-destinació); abordar el fet migratori amb un enfocament de drets i des del respecte al dret a la mobilitat i a la resta de drets i tractats internacionals, i fiscalitzar-ne el compliment (el coneixement sobre les polítiques d’estrangeria i d’asil i refugi i sobre com s’ajusten o no a la legislació europea i internacional de drets no pot ser exclusiu de les ONG).
Hem de combatre els rumors i les mentides, hem de ser crítics amb les declaracions racistes dels polítics i hem de fer-nos responsables dels debats que tenen lloc a les xarxes socials. Si les redaccions fossin més diverses i incorporessin persones migrants o d’origen migrant, aquest tipus de pràctiques no semblarien impròpies i caurien pel seu propi pes. La mateixa OIM recomana contractar periodistes migrants per cobrir migracions, si bé caldria normalitzar-ne la presència en tots els àmbits de la vida social i fer-los aparèixer com a fonts per parlar de qualsevol tema.
Igualment, cada vegada és més estesa la consciència, per convicció ètica però també per manca de recursos, que no es pot fer bon periodisme de migracions sense treballar en xarxa: entre mitjans, periodistes i organitzacions de països emissors i receptors.
Finalment, la revisió permanent dels discursos propis i la tasca dels observatoris és fonamental, però també —com ha fet l’Observatori del Discurs Discriminatori de Mèdia.cat amb el seu test— estendre l’educació mediàtica i fer corresponsable la ciutadania de l’exigència d’un discurs mediàtic que faciliti la convivència i la cerca de solucions als conflictes.
-
* Aquest article és un capítol del llibre Migracions. Obrir les fronteres d’un món desigual, publicat per l’Editorial Base i la Fundació Flama. L’obra està dirigida per David Karvala i coordinada per Vítor M. Cabral. El pròleg l’ha escrit Boaventura de Sousa Santos. Inclou aportacions de veus molt diverses —del Nord i del Sud global, de persones migrades, de l’activisme antiracista, del món acadèmic…—, que tracten de diferents aspectes de la qüestió, cadascuna des de la seva situació pròpia. El que comparteixen és el rebuig a les polítiques letals i racistes actuals. El llibre explica que no existeix un problema de migració, sinó un problema de fronteres, de lleis discriminatòries. Si us interessa, el podeu comprar en línia en aquesta mateixa adreça web.
