Les trampes de la Ley Vivienda

Els dies que han seguit l’aprovació de la llei estatal d’habitatge, la coneguda per Ley Vivienda, han confirmat que les crítiques de la CUP al text legal no anaven mal encaminades. No era una decisió fàcil oposar-s’hi: el títol grandiloqüent donat a la llei exigia un sobreesforç comunicatiu important. Hi havia el risc de tornar a ser situats al córner en un moment d’eleccions municipals a la cantonada, i que s’associés de nou la CUP a la caricatura del “no a tot”.

Per si no n’hi hagués prou, el debat s’ha vist travessat pels anuncis posteriors del Govern espanyol de fer milers i milers de pisos en terrenys de l’Exèrcit o de posar una part del parc de la Sareb a disposició pública. Una operació electoral sense escrúpols pensada perfectament quant a tempos, i que hauria de fer reflexionar sobre fins a on pot arribar el cinisme polític en una necessitat tan bàsica com l’habitatge. Més encara venint d’un Govern que no només no ha fet res durant anys al poder, sinó que, a més, ha tingut una actitud bel·ligerant a través de recursos d’inconstitucionalitat contra diverses lleis autonòmiques d’habitatge.

Passats uns dies dels discursos apassionats des del faristol del Congrés dels Diputats en els quals es glossaven les bondats de la llei per fer front als fons voltor i als lloguers desorbitats, passades les reaccions ràpides del capitalisme comunicatiu, és un fet objectiu que Pedro Sánchez, Nadia Calviño, Raquel Sánchez i Margarita Robles s’han reunit oficialment amb els “representantes del sector de la vivienda”. Per Sánchez i el seu executiu, això vol dir, entre d’altres, l’Asociación de Constructores de España. No són, en cap cas, les cooperatives d’habitatge. A ells els ha exposat, fins i tot abans que ho aprovés el Consell de Ministres, les línies de préstec, amb molt bones garanties, de 4.000 milions d’euros que es tramitaran des de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). Ja va agafant forma, doncs, una de les principals crítiques que fèiem a la Llei i que era la ideació dels denominats “fons d’habitatge assequible” (privats) i la categoria d'”habitatge assequible incentivat”.

L’invent del denominat “habitatge assequible incentivat” està cridat a ser protagonista dels pròxims temps

Costa encara imaginar en què s’acabaran concretant aquests fons. Però és clar que seran bons bàsicament per engreixar les butxaques d’alguns i poc més. De la figura del que denomina “habitatge assequible incentivat”, la Llei en diu que seran els destinats a persones que no poden accedir a un habitatge a preu de mercat (avui ja tothom, no?). I que aquesta mena d’habitatges podran rebre ajuts fiscals i urbanístics, fins i tot increments d’edificabilitat o densitat i assignació de nous usos, i que no caldrà que se’n tramitin els procediments de qualificació d’habitatge protegit.

La setmana passada, el Banc d’Espanya va fer públic que el 2021 un 48,9% de les famílies espanyoles que residien en habitatges de lloguer es trobaven en situació de pobresa, i que, per tant, no poden accedir a un habitatge a preu de mercat com diu la Ley Vivienda. L’invent de l’habitatge assequible incentivat, doncs, està cridat a ser el protagonista dels pròxims temps. I aquesta és la pitjor notícia. Perquè aquesta figura no deixa de ser la mateixa recepta que es va aplicant des de fa més de 40 anys, i que ha resultat un autèntic desastre.

El que no es pot fer és sortir a reivindicar que amb un article de la nova llei s’evitarà la desqualificació de l’habitatge protegit, quan en un altre article s’idea una nova figura, l’habitatge assequible incentivat, que a la pràctica busca fulminar l’habitatge de protecció oficial: ningú no optarà per aquest últim si té l’opció del primer.

Nova catifa vermella als fons voltor

Els baixos tipus d’interès que durant anys ha tingut el Banc Central Europeu han sigut una de les causes que han propiciat l’entrada de fons voltor. Aquests fons demanaven crèdits quasi de forma gratuïta i els destinaven a comprar habitatges. El resultat és que ara els preus ja són inabastables. Ara també s’opta per finançar-los en la seva faceta de constructors d’habitatge. Primer, se’ls va posar una catifa vermella per accedir a crèdits per comprar els paquets d’immobles que engreixaven els balanços negatius de les entitats bancàries. Ara que això ja s’ha repartit, toca anar per la construcció de les noves grans promocions.

Qui rebrà algun crèdit d’aquests 4.000 milions amb molt bon tipus d’interès que ha anunciat el Govern espanyol? De ben segur que no serà l’empresa familiar de paletes que totes tenim al cap. Seran els grans fons d’inversió, que ara han situat la seva diana en el negoci del built to rent o “construir per llogar”. Ja han fet estudis de mercat que els alerten que el futur és el lloguer. Les dades els diuen que els requeriments de Basilea (uns acords internacionals que prohibeixen els finançaments del 100% de l’adquisició d’un immoble) i la precarització laboral (que fa desaparèixer la capacitat d’estalvi) fan que quasi ningú avui pugui comprar. I que, per tant, la “línia de negoci” en l’arrendament està assegurada.

La cirereta del pastís de tot plegat també vindrà en legislar més per donar cobertura legal a les llars compartides i fórmules similars. Cada vegada menys metres quadrats per assegurar la vida. Ho bastiran dient que cal donar resposta a les noves demandes conseqüència de les noves estructures de les llars. No és això. Es tracta de buscar la manera de trossejar pisos, fer-hi habitacions amb banys i zones comunes. El de sempre: el màxim rendiment escanyant el màxim que sigui possible.

El règim del 78 ha dictat la Ley Vivienda per donar una estocada a les competències exclusives en habitatge i urbanisme de les comunitats autònomes

L’Estat central legisla en habitatge, sobretot, per posar fre en algunes tímides conquestes que s’anaven construint des dels parlaments autonòmics fruit de la força del moviment popular a l’hora d’aconseguir certs consensos polítics. La propietat és la nineta dels ulls del sistema capitalista, i, quan se li han fet algunes pessigolles amb lleis autonòmiques, el règim del 78 ha sortit a dictar la Ley Vivienda per donar una forta estocada al que fins ara s’entenia per “competència exclusiva” en l’àmbit de l’habitatge i l’urbanisme. Al País Valencià i a Catalunya s’ha legislat des de fa anys sobre aquesta premissa i quan finalment s’havien aconseguit alguns avenços, el que fins ara s’entenia per competència exclusiva entra en un terreny absolutament pantanós.

Amb la nova llei, el lobby immobiliari no ha fet grans escarafalls. Al contrari, s’ha assegut amb l’executiu per desplegar-la. I això és així perquè ells coneixen l’abast de la nova norma, i saben que en cap moment no toca os. De les SOCIMI, per exemple, no en diu absolutament res. I els canvis que fa en la Llei d’arrendaments urbans i en la Llei d’enjudiciament civil són ridículs.

La solució no passava per aquí, sinó que implicava blindar un parc públic potent de lloguer, de titularitat pública, a uns preus decents, que anés arraconant el mercat immobiliari privat. L’Administració ha d’entrar amb força a satisfer la demanda d’habitatge amb immobles que siguin de la seva propietat. I això, donat el context d’emergència climàtica que anem patint, no cal que pivoti sobre la nova construcció: cal fer revertir l’acaparament fet pels grans fons voltor.