24/01/2017 | 23:54

La darrera setmana d’octubre va tenir lloc la segona sessió del “Grup de treball intergovernamental de composició oberta sobre les empreses transnacionals (ETN) i altres empreses comercials en matèria de drets humans”, a Ginebra. Sota el mandat sorgit de la Resolució 26/9, de juny de 2014, del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, que per primer cop entenia que les ETN són subjecte del dret internacional, i els estats i la societat civil treballen per establir un marc legal que reguli les seves activitats globalment.
És evident, però, qui ha estat seguint i impulsant amb més intensitat i fe tot aquest procés. Més de 100 activistes de 29 països van contribuir amb els seus testimonis sobre les violacions que, de manera habitualment impune, cometen arreu les grans firmes. De fet, quan arribà el torn de paraula al representant del Brasil sota la immensa volta de Miquel Barceló on se celebren les audiències, la sala va quedar gairebé buida en abandonar-la ONG i moviments socials, expressant així el seu rebuig al cop d’Estat ‘new generation’ presenciat fa alguns mesos al gegant llatinoamericà.
Els estats hi són, és clar, defensant els seus interessos nacionals, o no, segons s’interpreti això. De fet, la mateixa Unió Europea va tornar a la taula de negociacions posant bastons a les rodes a un instrument amb riscos potencials per a les seves ETN. La jugada era tan senzilla com hàbil: estendre el mandat a qualsevol tipus d’empresa, independentment de la seva mida, sabent que això provocaria el col·lapse de la iniciativa amb milers de litigis, sense haver-la d’escanyar econòmicament, com ara passa amb el Tribunal Interamericà de Drets Humans, víctima dels impagaments de la comunitat internacional.
Gràcies a la fermesa de l’Equador, que presideix el procés, no s’ha canviat el rumb, però les tensions actuals per consolidar una arquitectura jurídica mundial enfocada a protegir els drets humans són immenses. I, si no, que li ho demanin al Tribunal Penal Internacional (TPI), repudiat en cadena per les oligarquies africanes, amb l’excusa que només trepitgen la seva moqueta els grans sàtrapes de pell negra. O, sense sortir del sempre exemplaritzant Occident, les instàncies suprajudicials que preveu l’acord comercial semiaprovat entre el Canadà i la UE (CETA), i el mateix TTIP amb els EUA, per donar no ja moquetes sinó catifes vermelles a les empreses entre ambdues ribes de l’Atlàntic per sobre de qualsevol sobirania.

Les limitacions i l’abús de l’anomenada responsabilitat social corporativa, que fonamenta tot respecte als drets humans en l’autoregulació voluntària de les empreses, ha estat el ‘karma’ fins a la resolució de fa dos anys. Han estat massa testimonis i evidències als ‘panels’ aquests dies desmuntant el bonisme de les escoles de negocis: el moviment mundial que fa nosa a la impol·luta Suïssa, demana obligacions per a les transnacionals, extensibles fora de les fronteres dels països on tenen llurs seus. Exigeix un instrument vinculant amb la creació d’un Tribunal Internacional sobre Empreses Transnacionals i Drets Humans, que transitòriament s’hauria d’entendre amb el TPI per denunciar els dirigents de les ETN. Des del setembre, amb africans o sense, és possible fer-ho per delictes ambientals.
Reclama també la responsabilitat de les transnacionals en la cadena global de subministrament, per tal que no es dilueixi darrere els seus proveïdors, com vèiem amb els refugiats sirians ocupats irregularment en bugaderies subcontractades per Mango i Inditex a Turquia. O toca el viu sobre la responsabilitat de les institucions financeres internacionals, l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i el règim comercial i d’inversions, i la necessitat que col·laborin activament amb els drets humans i que les seves polítiques s’orientin a la seva implementació i respecte. Tot plegat, amb l’objectiu de protegir realment els drets de les persones i comunitats afectades: el pressupost a aquest efecte de l’ONU per al 2014 va ser de 34,6 milions de dòlars, el 50% del que gasta General Motors per patrocinar durant un any la samarreta del Manchester United!
Dins aquest moviment, la barra catalana és la gran i humil esperança blanca, qui ho diria. El Parlament aprovà una resolució pocs dies després de la cimera a Ginebra per donar suport a la creació del Centre Públic d’Avaluació dels Impactes de les Empreses Catalanes a l’Exterior, el qual ha de vetllar pel respecte als drets humans de les inversions catalanes arreu del món, de caràcter vinculant i integrat tant per la societat civil com pel mateix Govern. Ara només falta que aquest no es desdigui dels seus compromisos amb la cooperació i compleixi el que va prometre al seu Pla director. Donar suport pressupostari a aquesta iniciativa pionera al món, en la línia del procés de Ginebra, seria una bona alternativa al previsible incompliment amb l’augment promès pel pressupost de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament per a enguany, per tal d’evidenciar la recuperació de l’aposta catalana per la justícia global.
El 2017 sembla un any clau com pocs. Ho pot ser per a la UE i per al futur de la democràcia occidental i els valors que li donen sentit. En pocs mesos, la tercera sessió del procés de Ginebra hi tindrà un pes important, quan calgui asseure’s a negociar un text per bastir la globalització dels drets humans, ara que l’únic que sembla avançar és la globalització econòmica i el populisme filofeixista.