04/04/2016 | 00:10
Set anys de procés han demostrat que aquelles visions que predicaven un col·lapse imminent de l’Estat espanyol i un subsegüent procés d’independència ràpid i curt no eren realistes. Estats occidentals ancorats al centre del sistema-món no acostumen a caure com castells de cartes. La seva capacitat per regular importants crisis orgàniques i evitar que esdevinguin crisis generals d’Estat està més que consolidada. Conseqüentment, és premissa per aquells que els vulguin trencar teixir coalicions socials prou àmplies i alhora amb un nivell de conscienciació prou madur per resistir conflictes polítics de llarg recorregut. De fet, aquesta ha estat tesi històrica central de l’Esquerra Independentista: no hi haurà ruptura democràtica sense un elevadíssim grau d’organització popular.
Tanmateix, sectors importants de l’independentisme segueixen actuant com si la independència fos cosa de dos dies (o més exactament, d’uns 16 mesos). Tot i ser evidència empírica l’important descens dels nivells de mobilització popular en els darrers anys, així com també l’estancament del suport popular a la independència – que tot i ser amplíssim, dista encara de ser hegemònic –, des de diferents espais polítics (incloent l’Esquerra Independentista) es proposa seguir articulant l’estratègia de ruptura partint de la premissa que l’independentisme gaudeix ja d’una base social prou àmplia per efectuar la ruptura amb l’Estat. Així, per exemple, Carles Castellanos, veu de referència dins de Poble Lliure, escriu:
“[la ruptura democràtica] cal que es fonamenti en una base social àmplia (que inclou, les classes populars, implica la petita burgesia i fins sectors de la mitjana burgesia; és a dir que, per entendre’ns, abasta des dels votants independentistes de la CUP, d’ERC i de CDC, i tots els qui s’hi puguin afegir per mitjà de la mobilització i la participació popular en un procés constituent). Aquesta base social i política de suport a la independència és el bagatge mínim acumulat al llarg dels darrers anys, damunt el qual és possible fer efectiva la ruptura política que representa la independència.”
És política rupturista, no aritmètica
Des d’aquests sectors sovint es pretén confondre l’alerta a la necessitat de seguir ampliant les fronteres del camp independentista amb les crítiques a l’independentisme per voler impulsar un procés de ruptura sense haver obtingut més del 50% dels vots en les passades eleccions del 27S. Ambdós consideracions apunten al mateix fet, això és, a la falta de suports de l’independentisme per tirar endavant avui un procés de ruptura; tanmateix, ho fan des de posicions molt distants: mentre que la primera entén que per petar-se un Estat com l’espanyol de forma no violenta es requereix d’un ampli moviment de masses que a més demostri un elevat grau de maduresa política, la segona parteix d’un liberal fetitxisme dels percentatges que assumeix que l’obtenció d’una majoria democràtica impol·luta obre les portes casi automàticament a sortir d’Espanya. Si bé la segona posició encerta en el fet d’entendre que aquesta legitimitat democràtica constitueix un actiu més que valuós alhora de defensar la ruptura democràtica, erra en no concebre dita legitimitat precisament en termes de recurs (potser accessori) per a la facilitació del desenvolupament d’altres mecanismes (sí) indispensables per la ruptura. Més planament, si l’independentisme hagués aconseguit el 51% dels vots el passat 27S, tot i disposar d’un actiu més en el seu arsenal, avui segurament es trobaria en el mateix atzucac estratègic.
I tanmateix, ampliar el camp independentista -en la (única) direcció correcta- és indispensable per sortir d’aquest atzucac. En què consisteix, doncs, dit atzucac, i en quina manera l’ampliació de l’independentisme ajuda a resoldre’l? Bàsicament en l’absència d’un pla estratègic secessionista viable. Davant de preguntes del tipus com farem per d’aquí 16 mesos ser capaços d’assegurar que la majoria d’ajuntaments catalans pagaran els impostos al nou Estat català (els més grans estan fóra del control de l’independentisme), o que la majoria d’empreses també ho faran, o com farem que funcionaris amenaçats judicialment de forma individual desacataran les ordres de l’Estat espanyol i obeiran al nou Estat, o com s’articularà el nou sistema judicial a partir d’una administració avui no tutelada per la Generalitat, o com controlarem els mossos d’Esquadra i així fronteres i aeroports –és a dir, com assegurem que més enllà de la proclama parlamentària, el nou Estat exercirà de manera més o menys completa el conjunt de funcions que exerceix qualsevol Estat, i que per tant, aquest nou Estat de facto existirà– les respostes solen ser nul·les.
De fet, aquestes qüestions resten virtualment absents tant en el full de ruta independentista de Junts pel Sí com en el pacte d’estabilitat entre aquesta coalició i la CUP.
Si bé evidentment un increment qualitatiu i quantitatiu de l’independentisme no solucionarà aquestes qüestions ipso facto, sí que constitueix un element central per la seva superació. Per exemple, una aliança (no en forma de coalició electoral, òbviament) de l’independentisme amb el colauisme asseguraria el consens (o almenys, la no oposició) amb el principal ajuntament del país; o aproparia també els principals sindicats de funcionaris i treballadors, en tant que la majoria dels seus membres comparteixen extracció social amb els votants del colauisme. En d’altres paraules, qualsevol institució pública tendeix a condensar les correlacions de força existents en la societat: per tant, guanyar posicions al llarg de la societat civil tendeix a servir per poder-ne guanyar també en el sí dels aparells estatals.
En resum, aquest conjunt de problemàtiques ens recorden que sense les capacitats materials necessàries per fer-la valer, la legitimitat que pugui tenir qualsevol projecte polític és accessòria (o com va dir el bolxevic, excepte el poder, tot il·lusió). I tanmateix, això no ens pot fer oblidar el fet que per qualsevol projecte popular, sense la legitimitat democràtica difícilment hi haurà poder.
El procés en tres etapes
En la part final de l’article tornaré a aquesta qüestió de l’indispensable amplíssim suport popular a la ruptura i de la seva interconnexió amb les qüestions de poder “real”. Abans però cal esbossar quin és el marc general que ha donat lloc a aquest atzucac.
L’anomenat procés independentista pot ser dividit en tres cicles polítics diferenciats, segons quin actor ha dirigit l’independentisme i quines dinàmiques polítiques s’han derivat d’aquesta direcció:
– En el període 2009-2012, l’independentisme assalta la centralitat política del país (això és, el catalanisme) liderat i dirigit per diferents organitzacions de la societat civil (PDD, Coordinadora de Consultes per la Independència, ANC) i flanquejat per SI, ERC i la CUP en el camp partidista. Es tracta, seguint Tarrow, d’un cicle de protesta clàssic, entès com una fase d’intensificació del conflicte polític que permet el sorgiment de nous marcs per a l’acció col·lectiva – que esdevenen transversals a moltes de les velles fronteres polítiques – i que ajuden a crear i difondre innovadores formes de confrontació política.
– Tanmateix, a partir de la tardor de 2012 -moment en què CIU es presenta per primera vegada a unes eleccions amb un programa favorable al dret a decidir, i moment en què l’ANC munta una concentració de suport a Mas quan aquest torna de negociar un pacte fiscal a Madrid- el lideratge de l’independentisme comença a bascular cap a la dreta. Es tracta, en termes gramscianas, d’una revolució passiva clàssica: enfront d’una ofensiva popular que amenaça amb fer saltar pels aires les existents estructures de poder, el vell bloc dirigent decideix assumir com a pròpies algunes de les demandes dels sectors populars amb l’objectiu de prendre’ls-hi la iniciativa política, alhora que coopta els líders d’aquests sectors per tal de decapitar-ne la direcció política autònoma (transformisme). Conseqüentment, en aquesta etapa l’independentisme comença a esgotar el seu repertori d’acció col·lectiva, així com també sofreix un estancament en la seva capacitat d’interpel·lació.
– La culminació d’aquesta etapa de transició dins del camp independentista es podria situar simbòlicament al novembre del 2014, quan CiU aconsegueix bescanviar un referèndum d’independència unilateral basat en la desobediència per una performance que en cap cas fa trontollar la unitat de l’Estat, i a fortiori, aconsegueix que això no posi en perill la seva condició de força majoritària dins del catalanisme. S’obre així un període d’hegemonia convergent en el sí de l’independentisme que s’estén fins a dia d’avui, i que es caracteritza per un declivi constant en la capacitat d’atracció d’aquest, així com també per la seva manca d’horitzons tàctico-estratègics. De fet, són precisament aquestes mancances derivades d’aquest lideratge les que deixen entreveure limitacions importants a una hegemonia dretana a llarg termini en el sí de l’independentisme. En qualsevol cas, en aquesta etapa l’operació de transformisme es clou de manera casi perfecte el passat setembre amb la incorporació dels principals quadres del sobiranisme civil, i sobretot d’ERC, dins de l’òrbita política convergent.
Per llegir els lideratges dins del bloc independentista és útil usar la noció d’hegemonia: veure quin actor concret aconsegueix, en cada conjuntura, fer passar per universals els seus propis (particulars) interessos. O en el nostre cas, quin actor concret aconsegueix presentar els propis avenços com els avenços del conjunt del procés. Per exemple, al gener del 2016, CDC aconsegueix convèncer a la totalitat de l’independentisme que si no s’investeix Mas com a president, el procés s’acaba. O a l’estiu del 2015, CDC aconseguia convèncer a la casi totalitat del mateix bloc que si ERC no accepta anar amb coalició amb ella, el procés es mor. Així doncs, en aquesta tercera etapa la resta d’actors del camp independentista perden progressivament la seva autonomia política, o en d’altres paraules, sols promouen aquelles demandes que saben que podran ser acomodades dins l’actual estructura de relacions socio-polítiques dominada per CDC.
El rol de CDC dins del procés
Dir que és precisament aquest encotillament de l’independentisme dins dels esquemes promoguts per CDC allò que frena l’expansió del primer segurament no és descobrir la sopa d’all. Tanmateix, la pregunta és doncs perquè si s’accepta com a premisses vàlides que
1) la independència sols serà possible si està recolzada per un amplíssim suport popular,
2) que a més aquest suport ha de traduir-se en alts graus de mobilització i organització de la societat,
3) que aquestes dos condicions estan bastant lluny de ser aconseguides per l’independentisme
i 4) que un dels principals escull per superar-les és el predomini convergent en el sí del bloc independentista, importants sectors de l’independentisme d’esquerres segueixen apostant per una estratègia política basada en una independència a dos dies vista, i encara més, descuiden completament la qüestió estratègica indefugible de com apartar a CDC del lideratge independentista?
La resposta es sol concretar en tres arguments. El primer defensa que per fer avançar un procés de ruptura democràtica, la petita i mitjana burgesies, a Catalunya representades per CDC, són necessàries. De fet això no ho ha negat mai ningú (bé, a excepció d’Endavant): el què es discuteix és el rol que aquests sectors prenen dins del procés de ruptura: de lideratge o de subalternitat. De fet, si la direcció del bloc rupturista té o no un lideratge popular no és una qüestió espúria, sinó condició necessària per tirar endavant la ruptura, en tant que CDC ni (1) per conviccions ideològiques liberals, ni (2) per composició de classe, ni (3) per capacitats organitzatives i estratègiques no pot (al marge de si realment vol) ni fer efectiva la ruptura ni aglutinar la correlació de forces al seu darrere necessària per poder-la sostenir.
El segon argument apel·la de manera abstracta a la mobilització com a desllorigador de totes les contradiccions que afronta el procés. Aquí, si bé és veritat que la mobilització popular ha estat un dels actius més importants del bloc independentista, l’apel·lació casi metafísica a aquesta no resol en cap cas els problemes estructurals de l’independentisme. Davant dels aparells ideològics, repressius i econòmics d’un Estat, necessites quelcom més que massives manifestacions.
Finalment, el principal argument per llençar-se en els següents mesos a fer una DUI és el del procés constituent. Aquest resoldria el problema de la falta de suports de l’independentisme, en tant que s’entén que constitueix una eina amb una inherent capacitat interpel·ladora pels sectors populars avui no independentistes. El fet però és que si l’independentisme continua en mans de CDC – si continua aprovant els seus pressupostos, investint de President als seus candidats, acceptant els seus fulls de ruta dilacionistes o segregant el seu discurs transversalista -, cap oferta de procés constituent semblarà prou atractiva/realista a dits sectors, en primer lloc perquè l’independentisme no haurà demostrat ser capaç ni de fer polítiques populars ni de demostrar la inevitabilitat del caràcter rupturista i plebeu del procés.
Mutar o morir
En resum, el procés independentista està en un impàs provocat pel seu sotmetiment a una direcció que no és ni popular ni rupturista. La tasca principal per fer-lo avançar no és doncs saltar a la següent etapa (la de la declaració d’independència) sense haver resolt les qüestions estratègiques principals de l’actual, que són les d’acumulació de forces i maduració estratègica i organitzativa. Qüestions que sols es resoldran tot desplaçant el centre de gravetat de l’independentisme cap a l’esquerra i situant-lo així en la centralitat política del país (l’espai que va des de la CUP a ERC és l’únic espai amb capacitat per aliar-se amb més de dos terços del Parlament).
