Next Generation EU: cap a un rescat a les grans empreses

La Covid-19 ha evidenciat els límits polítics, ecològics i socials del model econòmic i productiu, fent implosionar una crisi econòmica i social que impacta diferencialment segons on es visqui, la posició socioeconòmica i la situació familiar i laboral que es tingui. I la pandèmia reforça, malauradament amb xifres de pobresa disparadíssimes, la tesi que el capitalisme financer no és un model que funcioni des d’una perspectiva d’ecologia humana, en el sentit que les comunitats, els territoris i les economies tinguin un equilibri que permeti el desenvolupament i la sostenibilitat de manera redistributiva.

Covid, crisi i fons europeus

A l’inici del virus, segurament producte del pànic que genera el sentiment de vulnerabilitat, semblava una evidència que calia posar els recursos a la disposició de la supervivència col·lectiva, i la retòrica grandiloqüent sobre els serveis públics sanitaris –fins en aquell moment dinamitats per polítiques privatitzadores amb més o menys intensitat depenent de la regió de l’Estat que s’analitzi– impregnava tots els discursos. Malgrat la música, la pràctica política no s’hi acabava d’emmotllar, i els estats d’alarma no van representar un flotador per a les empreses petites i per als autònoms, ni van servir per intervenir de manera pública i regulada els mercats com el farmacèutic o el de l’habitatge, o per recuperar la inversió feta l’any 2008 en el rescat bancari.

És obvi que, davant del daltabaix, cal un protagonisme del sector públic, i que el finançament que proposa Europa és imprescindible per poder reconstruir el teixit productiu i empresarial, reforçar el sector públic –sanitari, educatiu i poder pensar una economia plural i planificada– i pal·liar les desigualtats que amenacen de consolidar una societat trencada per la crisi que mai s’ha recuperat del tot des del 2008. Però amb el rescat bancari a la retina, i les conseqüències de les polítiques d’austeritat que han sigut més evidents que mai als hospitals durant la Covid, què comportaran els fons europeus?

Què ha après Europa de la crisi financera del 2008? Torna l’austeritat

Per poder valorar si la proposta d’Europa s’emmotlla a les necessitats del moment, fem memòria. La crisi financera de l’any 2008 acaba portant a una política expansiva de deute l’any 2012, on les condicions draconianes dels préstecs i el paper intrusiu de la troica (el BCE, la Comissió Europea i l’FMI) van imposar-nos polítiques d’austeritat dirigides a la reducció de la despesa pública. Costas Lapavitsas i Heiner Flassbeck escrivien el 2015 sobre el preu que va pagar Grècia pel rescat del 2010. “El panorama grec, en vista de les tendències, és simplement desastrós […]. La idea que els salaris baixos i la desregulació dels mercats, conjuntament amb la privatització dels actius públics, portarien a un creixement sostingut, no té cap fonament empíric. […] És probable que augmenti la desigualtat de la renda i que la pobresa profunda es converteixi en una característica permanent de la seva societat”.

En aquesta ocasió, Europa respon a la situació fent-se seva la retòrica d’allò públic, de la vida i de les comunitats amb el progrés com a far, i decideix mutualitzar deute, suspendre el topall de dèficit i emetre finançament públic. No obstant això, a la premsa se succeeixen els titulars sobre condicionants i noves reformes, i el debat de l’aprovació dels fons va estar marcat per la discussió dels anomenats “països frugals” (els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia) exigint un enduriment de les condicions del finançament europeu als països més afectats per la crisi (la República Italiana i el Regne d’Espanya).

Al mes de juliol, quan el Consell Europeu aprova el paquet d’assistència financera –els fons anomenats Next Generation EU–, al Regne d’Espanya li toquen 140.000 M€: una part, en format de subvencions, i l’altra, en format de crèdits. I, tot i que no és gens clar què implicaran les contrapartides, els titulars de premsa dibuixen un horitzó semblant al rescat anterior: modificacions al sistema de pensions i a les condicions laborals.

Sembla que no cal ni la ‘troica’ per pressionar. La direcció del PSOE és clara: anem cap a una nova reforma laboral

La setmana passada, Nadia Calviño va presentar al Congrés les fitxes de les reformes que ja ha enviat a la Comissió Europea, que no clarifiquen la concreció de les mesures de les contrapartides ni dels projectes i les línies de treball principals, però sí que avancen la necessitat d “adaptar la negociació col·lectiva a les necessitats d’empreses i de sectors”. Sembla que no cal ni la troica per pressionar, i, malgrat que el vicepresident del Govern, Pablo Iglesias, va afirmar que l’acord europeu permetia al Govern espanyol continuar les seves polítiques sense retallades i amb unes condicionalitats “suaus”, sembla que la direcció del PSOE és clara: anem cap a una nova reforma laboral.

De fet, un document recent de la Comissió Europea aclareix que l’accés als fons requerirà “plans de recuperació i resiliència” que “haurien d’estar compostos de reformes i d’inversions, agrupats en components coherents. Les reformes seran essencials per garantir la implementació eficaç de les inversions, proporcionant un entorn empresarial i administratiu de suport i evitant l’ús indegut del finançament de la UE”. I el mateix document especifica que “també poden suposar estalvis pressupostaris com són reformes de pensions…” i hi afegeix que es tindrà en compte “el seu impacte sobre el dèficit i el deute pressupostari de les administracions generals”.

Legislació a mida d’un rescat a les grans empreses

Una vegada la Comissió aprova els Next Generation UE, el Govern espanyol dona llum verda a l’aprovació d’un reial decret per a la seva gestió i distribució. Mitjans com Octuvre han denunciat la pressió de grans consultories connectades amb els consells d’administració de les grans empreses de l’oligarquia política i econòmica espanyola –les anomenades “Big Four”–, i asseguren que el text està fet perquè les grans empreses puguin absorbir els recursos.

Desconeixem el detall de les bambolines del reial decret, però podem afirmar que planteja un model d’Administració altament centralitzat a Madrid; afavoreix la modificació dels processos de tramitació i d’adjudicació de contractes públics per tal d’agilitzar-los en calendari i procés; s’hi augmenten els topalls de quantitat econòmica màxima per a la contractació; s’hi disminueixen els tràmits per al control ambiental; s’hi apuja fins a 10 anys la possibilitat de fer contractes per a la provisió de subministraments; s’hi habiliten les grans línies de projectes al voltant dels PERTE (programes per a la recuperació transformació i resiliència), on les companyies poden apuntar-se o fins i tot fer propostes, però que requereixen tanta paperassa i control que és impossible que les petites i mitjanes empreses, els autònoms i l’economia social, solidària i cooperativa puguin accedir-hi, i s’hi consagra el model de col·laboració publicoprivada per mitjà de les societats d’economia mixta.

Per tant, pressió de les Big Four demostrada o no, el text deixa molt clar que una de les claus dels projectes europeus serà l’economia verda, però no posa condicionants a les empreses com la prohibició de participar en paradisos fiscals o tenir models de reinversió d’excedents que retornin la riquesa a la societat, i apuntala el camí perquè els fons vagin cap a les grans de l’IBEX (Endesa, Telefónica, Iberdrola, Enagás, etc.) contribuint a la revaloració econòmica a partir del seu compromís amb el medi ambient.

Pel que fa a la Generalitat, fa pocs dies que el Govern ha aprovat un decret llei que, a partir del paraigua del reial decret espanyol, regula la distribució dels fons a Catalunya. Al decret llei es parla específicament de petites i mitjanes empreses, d’economia social i de criteris d’adjudicació de plecs de contractació perquè incorporin criteris relacionats amb la justícia social, l’equitat de gènere o criteris ambientals. Tot i això, el text no planteja un marc gaire diferent, i dels 27 projectes que esperen l’aprovació del Govern espanyol, hi consten grans corporacions com l’empresa Naturgy (una de les grans de l’IBEX). Una de les propostes estrella que ja sortia al “Pla de reactivació econòmica i protecció social”, fet públic al juliol del 2020 i que ERC està fent servir per campanya electoral, és l’hidrogen. Tot i ser una alternativa al carbó per a l’economia verda del futur, actualment no disposa d’infraestructura a Europa per desenvolupar-se amb normalitat i, per tant, és una inversió que queda allunyada de les possibilitats reals de desenvolupament econòmic i industrial.

És per això que la preocupació augmenta: són uns fons que requeriran contrapartides, que no serviran per a injectar diners a l’economia de les petites i mitjanes empreses, ni tampoc per redirigir el teixit productiu i industrial cap a un model sostenible i ecològic.

Mirant al futur

És obvi que la crisi econòmica i social acaba de començar, que impactarà de manera diferencial segons el codi postal de les persones i de les famílies, i que cal inversió pública. Però per a què?

Des de la nostra perspectiva, per tal de fer un pla de reindustrialització amb visió ecologista i territorial que permeti pensar una reconversió industrial que encaixi amb les possibilitats i les necessitats del país. També per assegurar que el transport públic arriba a tots els racons del territori, que la mobilitat no reforça el model urbanocèntric, i per una economia plural, que creï formes de propietats publicocomunitàries que estiguin al servei del bé comú, que planifiqui per sectors, interessos i necessitats, i no exclusivament des de la perspectiva dels beneficis.

La Covid ha contribuït a evidenciar el col·lapse, però també ha sigut una palanca de reforç de la necessitat de tenir un sector públic fort, d’afermar xarxes comunitàries i socials de supervivència col·lectiva, i de consolidació del principi ètic de la col·lectivitat: la possibilitat de sortir-nos-en només ens la imaginem en col·lectiu i sense deixar ningú enrere.

Seria lògic que els fons es posessin en mans del que la societat necessita: sanitat, habitatge, treball, energia

Però la gent i les institucions van per camins divergents. La ministra d’Economia ha parlat dels fons com la major inversió pública des dels anys vuitanta, i ja tremolem recordant que va ser la injecció de capital que va comportar la privatització de la majoria de les empreses públiques de l’Estat en mans del PSOE. Ara, el perill és trobar-se davant d’una nova onada de transferència de capital privat cap a allò públic, quan el que seria lògic és que els fons es posessin en mans d’allò que la societat necessita (sanitat, habitatge, treball, energia).

Per què no invertim en sanitat i a fer públiques les farmacèutiques? Per què no invertim a crear empreses públiques d’energia, amb la possibilitat d’estendre comunitats energètiques comunitàries que no apugin el preu de la llum quan més fred faci? Per què no assegurem que el tren o l’autobús arriba fins al darrer racó del territori i disminuïm l’ús del vehicle privat? Per què no fem un pla d’industrialització que permeti respondre a situacions com la de la Nissan?

I no volem acabar sense fer una altra referència a les conseqüències que l’austeritat ha tingut a Europa en el rescat anterior, i la relació amb l’extrema dreta. Una de les conseqüències no volgudes de l’austeritat a la segona dècada dels 2000 ha sigut l’augment de la desigualtat, la dinamitació dels serveis públics i, per tant, dels mecanismes que els estats utilitzen per assegurar la igualtat d’oportunitats, i l’empobriment desmesurat dels sectors més pobres de les societats.

Aquests efectes han alimentat els discursos de l’extrema dreta, que malauradament connecten amb l’onada reaccionària que hi ha a Occident, que alimenten solucions individuals i relats contra allò públic com a just i dispensador d’equitat. Els fons europeus tindran contrapartides que faran pivotar la crisi sobre les espatlles d’aquells més febles, i això comportarà desigualtat, contribuirà a trencar les comunitats enteses com a principi ètic i social, i serà un aliment directe per a les tesis de l’extrema dreta. Ja va passar en ple confinament: la dreta va catalitzar el malestar, i correm el perill que ara faci el mateix amb l’austeritat i la crisi. Que les esquerres tinguin un discurs crític i s’erigeixin com a alternativa a l’austeritat; que forcin el rebuig institucional a reformes laborals i de pensions, i que articulin una resposta crítica i transformadora és imprescindible.