No hi ha justícia climàtica sense justícia financera

Avui, les joves es troben altre cop al carrer per demanar polítiques efectives per frenar l’emergència climàtica i per reivindicar el seu dret a tenir un futur digne en un planeta sa. És un moment important per demanar responsabilitat política, ja que d’aquí a nou dies comença la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP26.

Els governs de tot el món hi negociaran les pautes de les futures polítiques climàtiques globals, les quals inclouen preses de decisions difícils sobre quins esforços s’han de fer per evitar un increment de temperatura per sobre d’1,5 ºC. També sobre qui i com es financen la mitigació i l’adaptació a l’emergència climàtica als països del Sud global i com es compensen les pèrdues i els danys a països empobrits afectats pels fenòmens climàtics extrems, entre d’altres.

Avui, no només es mobilitzen les joves del nostre país, sinó que també ho fan milers de joves dels països del Sud global que viuen en regions que pateixen els impactes de l’emergència climàtica de manera molt desigual. Perquè l’emergència climàtica no afecta igual tots els països: les sequeres, les inundacions severes, la manca d’aliments o els ciclons afecten especialment les poblacions de les illes del Carib i del Pacífic, una gran part de la costa del Sud-est asiàtic i el conjunt del continent africà (principalment el Sahel i la Banya d’Àfrica).

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) estima que aquests tipus de fenòmens s’estan produint al ritme d’un la setmana, i que els impactes tenen un cost de fins a 300.000 milions de dòlars l’any per a aquests països i regions que menys han contribuït a generar la crisi climàtica.

No tots els països tenen els mateixos recursos per mitigar els efectes de l’emergència climàtica o per adaptar-s’hi

No tots els països tenen els mateixos recursos econòmics per mitigar els efectes de l’emergència climàtica o per adaptar-s’hi. En el cas dels petits estats insulars del Carib i del Pacífic, observem que l’impacte de ciclons tropicals es multiplica respecte dels països més grans i amb més recursos econòmics, fins al punt que la seva realitat econòmica implica una major vulnerabilitat climàtica.

Un exemple d’això el trobem amb el pas de la tempesta tropical Erika, el 2015, la reparació dels danys de la qual va suposar una inversió del 90% del rendiment econòmic de l’illa Dominica. Molts estats insulars petits depenen només d’una o poques activitats econòmiques i la situació de monocultiu (agrari o turístic) els deixa en una situació de gran dependència i vulnerabilitat, particularment davant de fenòmens climàtics extrems. A més, el xoc econòmic derivat de la Covid-19 ha agreujat la situació financera dels països del Sud global: el deute públic ha augmentat de 108 a 116 països empobrits, i ha provocat que durant la pandèmia diversos països com l’Argentina, Belize, l’Equador, el Líban, Surinam o Zàmbia arribessin a la situació de no poder retornar el seu deute, es declaressin en fallida i haguessin d’aturar els pagaments del deute.

Els països més pobres es veuen obligats a endeutar-se per fer front a l’emergència climàtica, quan històricament són els que menys han contribuït al problema. Així, països ja molt endeutats per si –i amb un deute agreujat per la crisi de la Covid-19– tenen poques més opcions que seguir-se endeutant per invertir en la reducció d’emissions o per adaptar-se als impactes ja inevitables de l’emergència climàtica. En el cas dels països més afectats per fenòmens climàtics extrems, se suma a aquesta situació de sobreendeutament la pressió per assolir els recursos vitals necessaris per respondre davant l’emergència i per poder dur a terme la reconstrucció postdesastre.

Així, en absència d’un finançament climàtic adequat, els governs del Sud global contracten nous préstecs per fer front als impactes d’huracans o de sequeres, sovint a taxes d’interès elevades per la vulnerabilitat climàtica a la qual s’enfronten. Es preveu que els tipus d’interès més elevats basats en la vulnerabilitat climàtica costin als països més vulnerables 168.000 milions de dòlars durant la propera dècada.

L’endeutament comporta retallades en serveis públics i afecta especialment els grups més vulnerables

L’endeutament acaba comportant retallades en altres serveis públics essencials i afecta especialment els grups més vulnerables de la població, com les dones i els infants, les persones grans i les migrades, les comunitats indígenes i la comunitat transgènere. En un context global on predomina l’enfocament neoliberal sobre l’economia, s’apliquen mesures d’austeritat en nom de la disciplina fiscal, fent prevaldre el pagament del deute sobre la inversió en serveis públics essencials i de cures, com són la salut i l’educació.

Aplicant una mirada de gènere, veiem que les dones es concentren en els sectors de menys ingressos de la societat, per la qual cosa es veuen més afectades per les retallades en els programes de protecció social, o en els subsidis alimentaris o energètics. El risc de patir violència de gènere també augmenta durant i després d’una catàstrofe. Llavors, si els estats donen prioritat al retorn del deute i no inverteixen en xarxes de protecció social, mesures d’adaptació i resiliència a llarg termini, els fenòmens extrems climàtics continuaran tenint efectes devastadors i cada cop més profunds sobre les comunitats i grups més vulnerables.

Els fenòmens extrems climàtics, cada cop més freqüents, acaben convertint-se en catàstrofes que sumeixen els països del Sud global en un bucle d’empobriment i d’endeutament del qual és impossible escapar-se. Però, si els països del Sud s’endeuten per pagar les conseqüències d’una crisi ecològica de la qual són majoritàriament responsables els països industrialitzats i més contaminants del Nord global, llavors, qui deu a qui?

El Nord global té un deute ecològic i històric respecte als països del Sud global

El Nord global té un deute ecològic i històric respecte als països del Sud global per la contaminació de l’aire, per l’augment de les emissions de diòxid de carboni (CO2), pel saqueig indiscriminat dels recursos sense considerar els impactes ambientals i socials produïts, per l’apropiació il·legítima dels serveis ambientals, per la biopirateria i pel transport de residus cap als països empobrits. Aquest deute ecològic supera amb escreix el deute financer del Sud global. Per exemple, el grup de països empobrits altament endeutats ha estalviat, des del 1990, 60.000 milions de tones de CO2 respecte a la mitjana mundial. Si poséssim preu a les tones d’estalvi, altres actors, com els Estats Units o la Unió Europea, passarien a ser deutors.

De fet, els països més contaminants s’han compromès a aportar recursos als països més empobrits, sota el principi de responsabilitat compartida però diferenciada, per fer front a l’emergència climàtica. El compromís del finançament climàtic, que hauria d’arribar com a mínim a 100.000 milions de dòlars per any, és vist per moviments socials del Sud global com una restitució per part d’aquest deute ecològic. No obstant això, aquest compromís és lluny d’ésser assolit.

Una transició global cap a una economia més sostenible i equitativa no serà possible sense un finançament climàtic sostenible, responsable, just, que no generi més deute i que no exacerbi les vulnerabilitats del Sud global. Per això, necessitem la cancel·lació del deute i un marc de resolució del deute just perquè els països puguin afrontar els reptes del canvi climàtic i seguir una recuperació verda i inclusiva.

Cal que els governs del Nord global es comprometin, durant la COP26, a proporcionar finançament climàtic suficient i de qualitat. Això, d’una banda, implica el compliment de la seva promesa feta el 2009, d’invertir 100.000 milions de dòlars l’any en finançament pel clima, i, de l’altra, que s’acordin ajudes i procediments vinculants per a la compensació de pèrdues i danys pels països afectats per una catàstrofe natural. A més, necessitem propostes polítiques vinculants que reconeguin la reparació del deute ecològic que el Nord deu al Sud global i que avancin cap a la restauració ecològica, la fi de l’extractivisme i cap a nous modes de producció, distribució i consum.

Les joves activistes climàtiques que avui es manifesten en solidaritat amb les companyes i companys d’altres territoris i països ens donen un missatge clau: el problema global de l’emergència climàtica només es resol amb voluntat política i solucions globals. La resposta a la crisi del deute hauria de ser la mateixa. No es resoldrà ni una crisi ni l’altra si els països enriquits no assumeixen la seva responsabilitat per l’actual situació de múltiples crisis, començant amb la renúncia parcial dels seus beneficis financers. En poques paraules, la justícia climàtica no serà possible sense la justícia financera. I la justícia financera no serà possible sense la justícia climàtica.