Cerca
Opinió

16/01/2018 | 18:19

El masclisme fa que gaudir de l’oci nocturn en una discoteca pugui convertir-se en una experiència desagradable per a moltes dones / VILLUNDERLONDON

No sóc gaire de sortir de festa però la passada Nit de Reis vam anar a sopar un grup d’amics i vam acabar en una discoteca del centre de Manresa. Mentre una de les meves amigues demanava la seva consumició a la barra, un home s’hi va acostar per dir-li el que en pensava, d’ella: “t’he vist d’esquena i m’has semblat interessant, però t’he vist de cara i ja m’has semblat espectacular”. Més o menys una cosa així, no em voldria equivocar. Ella, amb molta més paciència de la necessària, li va riure les gràcies fins que va aconseguir desfer-se’n. De fet, no es tracta pas d’un fet estrany, segurament totes podríem explicar alguna anècdota d’aquest tipus qualsevol de les nits que hem sortit. El que va ser més fora de l’habitual és el que va passar després.

En un moment de la nit, els dos nois del grup eren amb uns amics i les tres noies estàvem soles, sí, perquè malauradament s’entén que quan tres dones estan juntes sense la companyia de cap home no estan acompanyades. Va ser llavors quan l’home que va estar “parlant” amb la meva amiga va tornar allà on érem les tres. La veritat és que no recordo amb quina excusa va venir ni què ens explicava, només que nosaltres li vam dir educadament que no estàvem interessades en la seva companyia, que teníem parella i que ens venia de gust seguir la nit nosaltres tres. Va ser llavors quan el seu ego masclista no va poder entendre el que li demanàvem i li vam activar el botó de la ira que no es va estar d’escopir cap a nosaltres en forma d’insults, fregant l’agressió física. “Mal follades”, “filles de puta”, “què us heu cregut, com vosaltres en tinc mil”, “n’estic fins els collons de ties com vosaltres”, “us fotaré un cop de puny”, són només algunes de les frases que va repetir reiteradament, cridant de manera agressiva, arribant a tocar una de les meves amigues. Tot i així, al final, no sé com, vam aconseguir que marxés.

Ningú del local semblava gaire alterat per l’escena que a nosaltres tres ens havia deixat tremolant i quan els nostres dos amics van tornar i se’n van assabentar nosaltres encara estàvem glaçades pensant en el que acabava de passar. Quan ells li van demanar a l’agressor que ens demanés disculpes, ell va dir que era mentida, que ens ho havíem inventat, que tot això no havia passat. Va acabar empentant un dels meus amics i va arribar la seguretat del local.

Aquí arriba la primera reflexió que volia fer avui. Després de l’incident, van entrar un guàrdia de seguretat i el propietari del local per solucionar el conflicte. Ens van dir que els sabia molt de greu i la persona al càrrec ens va confirmar que no era el primer cop que passava, que era “bon tio” però que és un client habitual i que en tot el temps que porta anant-hi aquesta situació s’havia produït “només” tres o quatre vegades, que era inofensiu i que el vigilaria bé. Jo li vaig respondre que hi ha una cosa anomenada “reservar el dret d’admissió”, però no em va voler entendre mentre seguia dins del seu relat de “en el fons és bona persona, està alterat, si beu molt es gira”.

Còmplices de la violència masclista

No tornaré més a aquest local, tampoc han perdut una gran clienta, era la primera vegada que hi anava. El que em preocupa són els patrons masclistes que comprometen la seguretat de les persones que volen gaudir de l’oci nocturn. No només no es va fer fora un usuari conflictiu reincident (enlloc de no permetre-li directament l’entrada), sinó que va assegurar que si nosaltres marxàvem era “perquè volíem”. Li vaig comentar a la persona al càrrec que em semblava que cometia un error deixant aquella persona dins del local i que posava en perill la resta de persones, en especial les dones que eren a la sala.

Ell, que permet que l’agressor segueixi la festa, o les persones que ignoren l’escena que estan presenciant al seu costat són còmplices també d’aquesta violència: es protegeix l’agressor i no la víctima. Em penso que sempre que hi ha una baralla algú acaba fora d’aquest tipus de locals però les violències masclistes queden molt lluny de percebre’s com agressions per part de tothom i la prova n’és la normalització esgarrifosa i una disculpa molt poc convincent que vam rebre per part del responsable.

No van ser precisament unes festes per felicitar-nos. La violència masclista ha deixat un bon nombre de víctimes que, pel simple fet de ser dones, han estat assassinades. Ens maten, però seguim aguantant als locals agressions sense altre remei perquè “no n’hi ha per tant” o “ja està, ja el vigilem”. La violència masclista comença per una conducta que ens pot fer sentir incòmodes, continua amb un insult, passa per una agressió física o psicològica i pot acabar matant-nos. Tot això és violència i fins que no en siguem conscients tots plegats continuarem permetent que l’epidèmia continuï viva.

Elisabet Suñé és subscriptora de CRÍTIC

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies