11/10/2014 | 08:00
Les properes eleccions municipals del 24 de maig de 2015 seran les desenes eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia. Des de 1979 fins ara han passat moltes coses i, per tant, cada cop que hem escollit alcaldes i regidors als prop de mil municipis de Catalunya, els condicionants polítics, econòmics i socials del moment hi eren presents. En aquest sentit podríem dir que les properes també ho estaran i caldria donar-les-hi la mateixa importància. Ens equivocaríem. Són eleccions especials.
Ho poden ser per moltes raons. Per la pròpia significació que té el fet que la crisi sistèmica en la que estem immersos situa el món local com una oportunitat de reconstruir i recuperar des de baix les institucions polítiques més properes i presents al dia a dia dels ciutadans. Ho poden ser també perquè el debat sobiranista a Catalunya trobi en les municipals una manera d’expressar la voluntat de ser i de decidir dels catalans, si no acaba d’haver-hi una ocasió prèvia per fer-ho. I pot fins i tot passar que des del govern central es decideixi fer coincidir les eleccions municipals i també autonòmiques a molts llocs d’Espanya amb la convocatòria de les eleccions generals a Les Corts. Aquest conjunt de circumstàncies i d’incerteses fan d’aquestes eleccions no només significatives a efectes simbòlic (la desena en la serie), sinó sobretot per la quantitat de dilemes i alternatives que s’hi apleguen.
Però centrem-nos en l’esfera local, ja de per si prou significativa. Cal d’entrada ser conscients que ara molts ajuntaments són en una posició ben diferent a la de l’any 1979, on estava molt clar tot el que calia fer: tot el que el franquisme no havia fet. Ara les incerteses, les restriccions, les febleses dels propis partits tradicionals omplen d’ombres el futur. No hi ha programes clars, més enllà dels que volen resistir i defensar el que s’ha aconseguit o aquells que prefereixen adaptar-se al que els de més amunt (políticament o econòmicament) decideixen. I en cavi, necessitem nous models de ciutat, noves polítiques, noves maneres de governar per encarar una nova època. I s’ha de fer innovant, aliant-se amb la gent, aprofitant les grans potencialitats col·lectives.
Es pot afirmar que, avui, el benestar està deixant de ser una reivindicació global per convertir-se cada vegada més en una demanda personal i comunitària, articulada al voltant de la vida quotidiana i en els espais de proximitat. En efecte, la proximitat s’ha anat configurant com un factor que ajuda a integrar les respostes concretes a demandes que requereixen respostes menys especialitzades, més de conjunt, més integrades. Els municipis haurien de ser, doncs, espais decisius en el benestar individual i col·lectiu. És en el territori on conviuen el personal sanitari, els treballadors socials, els empresaris i els treballadors, els psicòlegs, els policies, el personal de l’administració de justícia, els dinamitzadors econòmics, els periodistes, els botiguers i els polítics. El futur de cada territori, de cada col·lectiu o de cada comunitat passa també pel futur del municipi i de l’ajuntament com a expressió col·lectiva del mateix. I més ara quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com a eina centralitzadora i privatitzadora. La llei Montoro n’és una clara expressió.
Més descentralització i més lògica metropolitana
Avui, els municipis catalans són més forts que no ho eren fa vint-i-cinc anys. Forts en responsabilitats, forts en capacitats de diagnosi sobre el seu futur com a municipis, forts en la convicció de tot allò que es juguen com a territori i com a comunitat depenent de si tenen o no un ajuntament que funcioni i impulsi projectes per a la vila. Però tot això no ha estat acompanyat dels recursos i els mitjans suficients per a afrontar-ho. Cal, per tant, una nova descentralització cap als municipis dels recursos i les competències, una nova organització territorial que ajudi a assolir nivells d’escala suficient sense posar en perill els municipis existents, una acceptació de la lògica metropolitana a Catalunya, una distribució de competències en temes urbanístics i mediambientals que, sense eliminar l’autonomia local, garanteixi mecanismes de control i de defensa del territori i dels seus valors ecològics i d’identitat.
Cal cercar també noves formes de participació i implicació ciutadana que permetin ampliar la legitimitat de decisions significatives per a la comunitat i acostar la gent a la complexitat de les decisions públiques. El govern de les ciutats i les comunitats locals no es pot plantejar només com un problema dels ajuntaments, de les autoritats representatives locals. Ha de ser vist com un problema col·lectiu, en què les regles de la jerarquia ja no serveixen com abans, i on cal establir mecanismes de coordinació i corresponsabilitat amb els agents i actors socials presents a la comunitat. Només d’aquesta manera es podrà assumir col·lectivament la complexitat dels reptes de futur.