07/10/2021 | 19:07
Els aficionats culers, després de 15 anys esplendorosos en què han vist com el seu club guanyava 4 de les 5 Champions que hi ha a les vitrines del Museu del Barça, 10 de les últimes 17 Lligues, i 7 de les últimes 13 Copes del Rei, viuen en un estat de depressió sense precedents en l’era moderna de l’entitat blaugrana. Un equip sense rumb, capitanejat per un emblema del club (Koeman, l’heroi de Wembley 92), a qui la directiva no vol però no fa fora; un club sense identitat, després de l’etapa del bon futbol, de la gran quantitat de campionats guanyats, i dels famosos valors; una crisi financera galopant (1.350 milions de deute); una judicialització vergonyosa del club, i unes guerres internes que sempre han existit, però que en èpoques de sequera prenen més rellevància que mai.
La Junta Directiva de Joan Laporta, president actual de l’FC Barcelona després de guanyar les eleccions, va convocar la premsa per presentar els resultats de la coneguda per due diligence, una auditoria que el club va encarregar a la consultoria Deloitte per conèixer el detall de la gestió financera de la directiva anterior, presidida per Josep Maria Bartomeu. A mitjan mes d’agost, el govern actual del club esportiu més important de Catalunya ja havia donat algunes de les xifres de la desfeta econòmica brutal que patia, però aquest cop s’havien de saber totes amb detall i, a més i sobretot, s’esperava que Laporta i la seva gent anunciessin alguna acció legal contra els antics mandataris del club. “Ningú s’escaparà de la seva responsabilitat”, havia dit a l’agost.
L’auditoria diu que, en tres anys de l’etapa de Bartomeu, la massa salarial va créixer un 61% i el deute es va enfilar a 1.350 milions d’euros
Falta de transparència i de documentació en l’administració del club, pagaments de fins al 33% als intermediaris en fitxatges, fraccionament de factures, improvisació en el finançament de les contractacions i una massa salarial absolutament descontrolada, superior al total dels ingressos del club. Els resultats de l’auditoria mostren com en tres anys de l’etapa de Bartomeu la massa salarial va créixer un 61%, i el deute es va enfilar a 1.350 milions fins al mes de març, incloent-hi els compromisos futurs. El director general actual del club, Ferran Reverter, anunciava que, en paral·lel a aquesta auditoria, el club ha encarregat un informe forensic (una investigació a fons del funcionament del club), que estarà llest “en els propers dies o setmanes”.
La Junta de Laporta ha detectat, segons el màxim executiu blaugrana, “indicis d’irregularitats, però són els serveis jurídics els qui hauran de dir si hi va haver o no delicte”. Amb els resultats de la nova anàlisi, la directiva de Laporta decidirà si inicia una acció de responsabilitat contra la Junta de Bartomeu. Hi ha indicis d’administració deslleial, com és el cas dels contractes progressius. Reverter parlava d’un cas real en què el jugador fitxat cobra 9 milions d’euros el primer any, 19 el segon i 28 el tercer. El més sagnant del cas és el fet que, el sou del tercer any, el jugador el cobraria quan la Junta de Bartomeu ja no seria a càrrec del club. Si no és mala fe, s’hi acosta, però caldrà veure com pot un jutge objectivar casos com aquest.
Guerres internes: el president que no ho volia ser fa implosionar el club
“No vull ser president del Barça, vull fer fora aquest fill de puta”, va etzibar Sandro Rosell amb referència a Joan Laporta, apunten fonts properes a aquella directiva de la primeríssima etapa del mandat immediatament posterior a l’era de Gaspart (2003-2010), amb Jan de president i Sandro de vicepresident esportiu. Rosell s’hi estaria només dos anys (2003-2005) com a vicepresident per les desavinences amb l’aleshores president Laporta. Des de llavors, va preparar la seva candidatura a unes eleccions que va acabar guanyant el 2010, heretant un club que comptava amb un dels millors equips que s’havia vist, ja no al Barça, sinó a l’univers futbol de tots els temps.
Emilio Pérez de Rozas definia Sandro Rosell com “un nen gran, immadur en certs aspectes psicològics i socials, personalitat narcisista i creença que està més enllà de les lleis de la societat i de les normes establertes”. La síndrome de Peter Pan. Alguna gent que el coneix parla d’una persona amb “fòbies i rancors incontrolables”. D’altres consideren “que es creu l’ésser superior, l’ordre, el coneixement, l’ortodòxia”. “En el fons”, hi afegeixen, “sent una immensa enveja cap a l’estil de joc de Cruyff i de Guardiola”. El de Santpedor va acabar marxant poc després que Rosell arribés a la presidència del club; Cruyff, de la seva banda, va tornar la insígnia que li havia atorgat la Junta de Laporta que el reconeixia com a president d’honor del club, molest per declaracions que van fer des de la Junta de Rosell poc després d’arribar al club amb les quals posaven en dubte la conveniència d’aquest nomenament.
Les discussions entre Rosell i Laporta, que, tot i que havien estat companys, mai van tenir una relació personal d’amistat, van començar el 2005, en ple primer mandat de Laporta com a president, arran de les diferències que tenien sobre quin era el model de club que volien per al Barça i sobre la planificació esportiva. Les diferències van portar Rosell a deixar la Junta i es van eixamplar a partir de “la rancúnia i l’odi evident de Sandro cap al Jan”, afirmen els qui els coneixen. L’acció de responsabilitat que van impulsar Rosell i Bartomeu contra Laporta va ser el moment àlgid del distanciament. Amb aquesta acció, reclamaven a Laporta 47,6 milions per suposades pèrdues. L’Audiència de Barcelona, però, va confirmar el 2017 que la Junta de Laporta havia tingut en realitat 4 milions de beneficis.
Delictes fiscals comesos per Rosell i Bartomeu que va acabar pagant l’entitat
Rosell va dimitir a la meitat de la temporada 2014/2015 per les pressions rebudes pel fitxatge de Neymar. “Una injusta i temerària acusació d’apropiació indeguda ha desembocat en una querella contra mi a l’Audiència Nacional”, afirmava Rosell, que hi afegia que el fitxatge del brasiler era correcte i que havia provocat “la desesperació i l’enveja d’alguns dels nostres adversaris”. El Barça, finalment, admetia dos delictes fiscals en el cas del fitxatge de Neymar i pagava una multa de 5,5 milions d’euros. La multa, la pagava el Barça, que era per primera vegada inculpat davant la hisenda pública. Bartomeu i Rosell en quedaven exculpats.
“El darrer triplet va ser la condemna més gran per a un club que va acostumar-se a viure en l’abundància i el descontrol”
La dimissió de Rosell va tenir lloc en un moment en què esportivament el club era a la corda fluixa, amb mals resultats a la Lliga. Però l’equip finalment es va refer i va acabar guanyant el triplet per segona vegada en la història del club. L’aleshores president en funcions, Josep Maria Bartomeu, que havia accedit al club de manera interina per la dimissió del seu amic, havia decidit avançar eleccions i la jugada no li va poder sortir millor, ja que, després de guanyar el triplet, pocs aficionats serien crítics amb la Junta sortint malgrat la judicialització del club: va guanyar amb més de 10.000 vots de diferència respecte a Laporta.
Fet i fet, per estrany que pugui semblar a primer cop d’ull, aquell triplet va ser la condemna més gran per a un club que va acostumar-se a viure en l’abundància i el descontrol, incorporant jugadors pels quals es van pagar traspassos i sous desorbitats. “Van deixar un club en fallida”, deia ahir Reverter, CEO actual de l’entitat. Al mes d’agost passat, Joan Laporta ja advertia que la directiva de Bartomeu “se saltava els controls interns de l’entitat i de l’Assemblea”, fragmentant i fraccionant factures. “Veurem si es prenen mesures judicials”, diu Reverter. Es parla de 90 milions d’euros en litigis per part de la Junta de Bartomeu. Gairebé el 7% del deute global del club. Pas mal per a un club arruïnat com ja era el Barça fa mesos.
Crisi financera: una “gestió nefasta” que deixa un forat de 1.350 milions
Bartomeu va deixar el club a l’octubre del 2020 acorralat per la moció de censura presentada per més de 20.000 socis contra la seva gestió. “Les pèrdues són un disbarat”, s’admetia ja fa mesos des de l’entitat. La conseqüència d’aquesta gestió va resultar en la dificultat per pagar nòmines, fet que va provocar no solament la marxa de jugadors com Messi, sinó també l’execució d’un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) del 85% del sou a 77 treballadors. La massa salarial del Barça va patir en 4 anys (2016-2020), segons dades del mateix Reverter, un increment equivalent a la massa salarial total de la Juventus, un dels grans clubs europeus, i va convertir la blaugrana en la plantilla més cara del mercat, “entre un 30% i un 50% per sobre de la resta”, incloent-hi els millors equips d’Europa en l’actualitat. Però, a banda dels fitxatges sense control, cal tenir en compte altres factors que han portat el Barça a la fallida tècnica. Comissions desmesurades en sous estratosfèrics i progressius, contractació sobredimensionada d’assessors… i, atenció, pagaments a periodistes en certes factures, “tant des del club com també des de la Confederació de Penyes”, afirmava Reverter, presumptament per tal que parlessin bé de la Junta dirigida per Bartomeu i els seus. “Va augmentar el deute de 159 a 673 milions d’euros sense informar-ne l’Assemblea”, afirma Reverter.
La due diligence mostra també, segons fonts del club, que la Junta anterior va realitzar “pagaments desproporcionats a intermediaris” en alguns fitxatges. “Per un jugador que va costar 40 milions, es van pagar 8 milions en comissions”, afirmen. “A una altra persona se li pagaven 8 milions per detectar jugadors a l’Amèrica del Sud”, amb referència a l’agent brasiler André Cury, vinculat al Barça des del 2013 i responsable en major o menor mesura d’una gran quantitat de fitxatges per part del club blaugrana provinents del mercat sud-americà.
Crisi d’identitat: del “no us fallaré” de Sandro Rosell als “quinze dies” de Laporta
Quan Rosell va accedir a la presidència el 2010, va afirmar que seria el president de tots i que “no us fallaré”, segons paraules textuals seves. Artífex de l’arribada de Ronaldinho al Barça i de la revolució futbolística i anímica que va suposar, anys després Rosell va acabar inculpant el club per salvar el seu nom i el del seu company de Junta Bartomeu, per dos delictes fiscals en el fitxatge de Neymar.
Laporta ha comès errors conjunturals, en la seva primera etapa i en l’actual, i de ben segur en seguirà cometent. A finals del mes de maig, el president va demanar a Koeman que li donés 15 dies per trobar un altre entrenador, cosa que no va aconseguir, i el mite de Wembley va continuar, evidentment mosquejat per la falta de confiança mostrada. Fa algunes setmanes, Laporta va confessar, en una trobada amb periodistes, que Koeman estava sentenciat després de la derrota a Lisboa davant del Benfica (3-0) a la Champions, però dies després, un dels seus homes forts, Rafael Yuste, apareixia davant dels mitjans de comunicació per dir, sense despentinar-se, que “no estem buscant un pla B; no ens hem plantejat substituir Koeman”.
Mentrestant, dia sí dia també, van desfilant noms d’entrenadors com a possibles successors del neerlandès. Un dels que apareixen és el de l’exjugador Xavi Hernández, ara entrenador al Qatar, malgrat que no se sap amb certesa fins a quin punt és veritat, atès el vincle que va tenir amb un altre candidat a la presidència del Barça i, per tant, rival de Laporta, l’empresari Víctor Font. Internament la Junta té discrepàncies amb relació a quin ha de ser l’entrenador que agafi les regnes de l’equip en un moment tan delicat com l’actual. Sembla que el Barça necessita més un guru que un entrenador, algú que marqui el camí a seguir, que no dubti del model, de la filosofia, que baixi la pilota a terra i la jugui al primer toc davant del risc de tornar a ser aquell club que només era feliç quan veia que el seu gran rival perdia o deixava de guanyar títols.
Crisi esportiva: el que veiem cada diumenge
Després de l’època esplendorosa del Barça de Guardiola en què es van guanyar tres de quatre Lligues, dues de quatre Champions i tres de quatre Copes del Rei (a més de Supercopes, d’Europa i d’Espanya, i dos Mundialets de Clubs), l’equip va mantenir la seva autoritat als campionats estatals, però va perdre pistonada a Europa, amb derrotes doloroses que suposaven un bany de realitat per a un equip massa dependent de Messi.
Tot plegat es va accentuar amb la venda de Neymar al PSG el 2017 per 222 milions d’euros. Poc després que els petrodòlars de París s’enduguessin el brasiler, el club blaugrana va gastar-se 135 milions per incorporar el francès Ousmane Dembelé, un jugador molt irregular a causa de les seves lesions contínues. Mesos després fitxava Coutinho (160 milions), un altre gran jugador però amb un encaix difícil en el sistema de joc dels blaugrana. Gastats gairebé 300 milions, a l’estiu següent Bartomeu encara en va voler més i va pretendre fitxar Griezmann de l’Atlético de Madrid, que li donaria carabasses (vindria un any més tard, el 2019, per 120 milions).
A banda del poc impacte d’aquests tres jugadors, els més cars de la història del club i entre els cinc més cars de la història del futbol, en el joc de l’equip, el més sagnant estava per conèixer-se. Des de la partida de Neymar, les despeses de gestió es van incrementar un 56% i la despesa financera es va multiplicar per sis. Amb només aquests tres jugadors, a més de la renovació de Messi, és a dir, només amb quatre jugadors el club es comprometia al pagament de 1.400 milions d’euros en sous en quatre anys: unes xifres insostenibles per a l’economia malmesa de l’entitat.
“Les formes amb què s’ha tractat l’entrenador són molt millorables. Diu molt d’una entitat la manera com tracta els seus referents”
Ara el Barça té un entrenador en qui la directiva no creu. S’han fet fitxatges difícilment comprensibles, com el del Kun Agüero o el de Luuk de Jong. No és fàcil recompondre el relat de les darreres hores de Messi a Barcelona. Els capitans es van haver d’abaixar el sou perquè, si no, la Liga no permetia inscriure els fitxatges d’aquest estiu. Molts es pregunten si Messi podria estar encara a Barcelona si aquestes baixades de sou s’haguessin produït abans. També si jugadors amb sous altíssims, i poca rellevància en l’equip, com Coutinho o Umtiti, haguessin pres la iniciativa d’abaixar-se uns sous que estan molt per sobre del preu de mercat.
En relació amb Koeman, una de les dificultats per fer-lo fora és la indemnització (9 milions) que el club li hauria de pagar, una herència més de la Junta de Bartomeu, especialitzada a inflar contractes, especialment els que acabaven quan ells ja no estarien dirigint el club. En tot cas, més enllà de les dificultats contractuals, sembla evident que les formes amb què s’ha tractat l’entrenador són molt millorables. Diu molt d’una entitat la manera com tracta els seus referents.
Piqué fa algunes setmanes, moments després de la derrota a casa per 0-3 amb el Bayern de Munic, deia que “és el que hi ha”, però pocs dies després deia que “ell no està al Barça per quedar segon o tercer, sinó que ho vol guanyar tot”. L’afició, desconcertada, no sap a què atendre. Però té almenys dues certeses. D’una banda, la incansable capacitat d’autodestrucció que té el barcelonisme. De l’altra, la inesgotable capacitat de treure jugadors joves del planter, com ara ho són Ansu Fati, Gavi, Nico o Araújo, jugadors que haurien de ser la columna vertebral del Barça de la propera dècada si realment s’hi aposta. Veurem si el club no es veu obligat a vendre’ls per sobreviure.
