11/06/2020 | 07:30
Sembla una broma de mal gust. Mentre a la cultura se li demana reinventar-se per poder sobreviure, mentre les escoles segueixen tancades i mentre els avis no poden (teòricament) abraçar els seus fills i néts; els bars s’omplen, les festes privades s’estenen i l’esport torna a l’activitat a ple rendiment. Fa uns dies Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, fins i tot va dir que “no està descartada la possibilitat que pugui accedir públic als estadis en el que resta de temporada”. Veure per creure. Torna el futbol, amb partit cada dia fins que s’acabi la Lliga.
Com poden les autoritats plantejar-se que la gent pugui omplir estadis mentre les escoles, no és que estiguin tancades, és que el que està tancat és el debat sobre com cal procedir? La simple comparació de com s’ha prioritzat el futbol, vers com de poc s’ha prioritzat l’educació, fa posar vermell. Si ho utilitzem com a termòmetre sociològic, és per arrencar en plors. Fa setmanes el col·lectiu mèdic criticava que, mentre hi ha milers de sanitaris contagiats sense accés a tests, hi hagi barra lliure de proves per als futbolistes. El secretari general de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos, Gabriel del Pozo, explicava que aquest fet és “una presa de pèl, perquè és responsabilitat de l’administració coordinar com, quan, on i a qui es realitzen els tests”.
Torna, però, tot l’esport? No, a Espanya en principi només el “professional”. Avui, dijous 11 de juny, torna el futbol de Primera Divisió amb un derbi sevillà sense públic al Sánchez Pizjuán. En bàsquet, dotze equips jugaran la fase final de l’ACB a València del 17 al 30 de juny. La Segona Divisió de futbol es reprendrà l’endemà que ho faci la màxima categoria, el 12 de juny. Aquestes són les competicions elegides i, oh sorpresa!, ni rastre d’esport femení. A falta de 8 jornades per al final del campionat domèstic, a les blaugranes se les ha reconegut com les campiones de la Lliga de futbol femení, amb 9 punts d’avantatge sobre les segones classificades, les madrilenyes de l’Atlético.
Quan el divendres 8 de maig, la Real Federación Española de Fútbol (RFEF) va fer oficial que es donava per finalitzada la temporada de futbol femení, els equips de la Primera Iberdrola (la màxima categoria del futbol practicat per dones) van mostrar la seva indignació. Però la decisió és ferma. Hi ha d’altres casos a Europa que segueixen la mateixa línia, com França o Anglaterra. L’única lliga femenina que ha tornat fins ara és l’alemanya, que, de fet, també va ser la primera competició masculina a fer-ho.
A Espanya, l’evolució permanent —i especialment intensa en els darrers dos anys— del futbol practicat per dones ha comportat que totes les jugadores, segons confirma l’ACFF (Asociación de Clubes de Fútbol Femenino), tinguin contractes professionals. El mateix reivindica el conveni col·lectiu signat el passat mes de febrer, que va marcar un abans i un després en el futbol femení, i també argumenta la seva “important presència televisiva i audiències que superen els 6 milions d’espectadors l’any”, només per darrere de les primeres divisions de futbol i bàsquet masculines en ingressos per comercialització dels seus drets audiovisuals. “D’aquesta forma resulta evident que la Primera Divisió Femenina compleix els criteris legalment establerts per a la qualificació de competicions de caràcter professional: l’existència de vincles laborals i la importància i dimensió econòmica de la competició”, conclou l’ACFF, entitat per cert formada per tots els clubs de Primera femenina excepte el Barça, l’Athletic i el Real Madrid Tacón.
Per què aquesta discriminació, doncs, vers al futbol femení? Per què ells tornen i elles, no? Doncs perquè ells són professionals, i elles, no. No se les considera professionals, per ser més exactes. El passat 22 de maig la mateixa ACFF va emetre un comunicat on informava que havia presentat una sol·licitud per demanar la professionalitat de la Lliga Iberdrola. L’associació s’agafa a l’article 8 de la Llei 10/1990 de l’Esport, que entre les competències que dóna al CSD (Consejo Superior de Deportes) hi ha la de “qualificar les competicions oficials de caràcter professional i àmbit estatal”, tot aspirant a la possibilitat que el futbol femení obtingui una distinció que actualment només tenen la Primera i la Segona Divisió masculines i la Lliga ACB de bàsquet.
Decepció entre les jugadores
La reacció per part de jugadores i clubs a la finalització sobtada de la competició no es va fer esperar. “Per desgràcia, aquesta situació ens ha de fer pensar en el futur: hem de ser una lliga professional, que no ens comparin amb un Segona B o un Tercera, perquè juguem Champions i tenim el mateix calendari que les lligues professionals”, comenten algunes jugadores. “Qui dirigeix l’esport femení a Espanya amb tanta diferència entre sexes i esports?”, es pregunta alguna altra. “El problema és que no ens consideren professionals”, es conclou.
Al futbol femení es respira una sensació agredolça. La temporada va començar amb molta eufòria, després del Mundial jugat el passat estiu. El Barça va jugar la final de la darrera edició de la Champions, alguns partits de la Lliga havien omplert estadis com el de San Mamés (Bilbao) o el Wanda Metropolitano (Madrid), i el Reial Madrid treia el cap per primera vegada a la Lliga Iberdrola adquirint el CD Tacón. S’ensumava la consolidació del futbol femení a Espanya, però ara mateix es respira incertesa.
El conflicte col·lectiu, que va comportar una vaga per part de les jugadores, va provocar moments tensos, especialment entre la Federació i la productora Mediapro, propietària dels drets de la Lliga Iberdrola. La tensió es perpetua ara, ja que la Federació ha adquirit la venda centralitzada dels drets televisius de la lliga, però per fer efectiva aquesta acció a partir de la temporada vinent ha de pactar amb Mediapro, l’empresa de Jaume Roures. La guerra pels drets televisius s’ha traduit aquesta temporada en una projecció del futbol femení molt menor de què es podria esperar, amb partits importants que no van ser televisats.
“Que trista i cansada em sento després de tant de temps lluitant. Seguim sense ser professionals per a ningú”. La bètica Priscila Borja resum el sentiment general del conjunt del futbol femení, que fa colzes en el seu afany de passar a ser considerat un dels grans de l’esport, un d’aquells imprescindibles, un d’aquells que sobreviuen a una pandèmia. Però l’únic futbol que torna és el practicat per homes. La Primera femenina no, com tampoc no ho fan ni el teatre, ni l’escola ni els concerts musicals. El que dol no és tant que tot això no torni com la sensació d’oblit d’uns sectors clau en la formació humanística de les persones. En aquest sentit, l’especialista en sociologia de l’educació Xavier Bonal denunciava fa poc que l’ensenyament “s’ha exclòs dels serveis essencials i no ha aparegut per enlloc en el disseny de les fases de la desescalada, que han regulat inclús les condicions per fer curses de braus”. Qui sap si tot plegat és, en el fons, una qüestió d’educació.
