Crític Cerca
Opinió
Núria Alabao

Núria Alabao

Periodista i antropòloga

PSOE-Podem vs la dreta: les guerres culturals que vindran

La política és "relat", el país on regnen els 'spin doctors' i els gabinets de comunicació. I això no és només funcional a l'esquerra, sinó que és un terreny en el qual l'extrema dreta es mou massa còmodament

06/02/2020 | 19:00

Sorprenen els minuts de TV, centímetres de diaris, tuits i declaracions que se li han dedicat aquests dies a l’última bretxa oberta per Vox amb la seva proposta de ‘veto parental’. Tants, que fa pensar. Sobretot perquè el govern s’ha llançat a la pista com si no hi hagués demà, fins i tot amb declaracions en roda de premsa al Consell de Ministres. “Els fills no pertanyen als pares”, va dir Isabel Celaá.

El govern va poder explicar que l’educació afectiva-sexual és escassa a Espanya i que, precisament, el seu aprofundiment és un dels punts de l’acord de govern PSOE-Podem. Va poder explicar com pretén materialitzar aquesta mesura, quants tallers, com, amb quin pressupost. Però va preferir engreixar un debat moral –de qui són els fills? Estan en perill les seves tendres ments?– que ha alimentat el foc mediàtic un parell de setmanes. Tot sembla indicar, doncs, que el que hem anomenat “guerres culturals” amb tota probabilitat donarà forma a la legislatura que ve.

Molt s’ha parlat ja d’aquest concepte, que fa referència a una forma de confrontació discursiva capaç de generar debats abstractes destinats a desviar l’atenció dels problemes de fons. Es diu que serveixen per defugir el conflicte sobre la redistribució de la riquesa en favor de temes que provoquen indignació moral, sovint inventant problemes socials que no existeixen – com quan Vox impugna l’existència de la violència de gènere –. Cal matisar que aquesta caracterització no nega les conseqüències materials d’aquest tipus de discursos o polítiques. Qui podria dir que impugnar la llei de violència masclista suposa un conflicte únicament cultural? O restar importància a les conseqüències reals del debat sobre el veto parental: possibles enfrontaments a les escoles, por en els professors i el probable retrocés en aquest tipus de continguts per l’autocensura?

Vox polemitza per imposar agendes: el que provoca controvèrsia es mou més i els mitjans li van darrere

Quan parlem de guerres culturals estem parlant d’un fenomen que, en gran manera, dóna forma a la política contemporània des de fa un parell de dècades, i que s’ha intensificat a partir de la crisi. Avui, on les possibilitats de transformació s’estrenyen pels límits imposats pel capitalisme financer o la construcció europea, la política és, cada vegada més, “relat”, el país on regnen els spin doctors i els gabinets de comunicació. I això no és només funcional a l’esquerra, sinó que és un terreny en el qual l’extrema dreta es mou massa còmodament. Els de Vox són experts en polemitzar per imposar agendes impulsats pel funcionament polaritzador de les xarxes: el que provoca controvèrsia es mou més, i els mitjans li van darrere. Per descomptat, aquest partit prefereix crear incendis simbòlics abans d’entrar al detall del seu programa econòmic neoliberal (que no sembla que tindria molts fans, amb propostes com la de privatitzar les pensions).

 Els valors no necessiten pressupost

Tornen doncs les guerres culturals i si el PSOE les està donant amb esteroides és perquè sap que aquest marc els beneficia. Sobretot perquè és barat: no costa un euro del pressupost parlar sobre valors. Alguna cosa no menor per a un govern que tracta de tranquil·litzar els mercats i a l’elit econòmica mundial a Davos prometent rigor fiscal. Això l’any que entra en vigor l’article 135 de la Constitució, que ens subjecta implacablement a l’austeritat. En aquest marc no sembla que hi pugui haver marge per a grans reformes, tot i la reforma fiscal promesa. Moncloa també repeteix i repeteix que es rebaixaran només “els aspectes més lesius” de la reforma laboral, mentre que la vicepresidenta Calviño assegura que complirà rigorosament amb les recomanacions de la Comissió Europea, i comença a llençar pedres contra el seu pacte de govern dient que rebutja la regulació de preus de lloguer.

Les disputes de valors morals van dibuixar les coordenades de la política espanyola

Seguint aquestes molletes, on arribem? Parlar de la propietat dels infants pot ser una bona cortina per no haver de parlar de tota la resta. Sobretot si a l’altre costat d’aquesta cortina hi és Vox. “El govern és la garantia de frenar l’extrema dreta retrògrada”, és el marc. I en aquest context on sembla que la involució aguaita, per poc que es faci en aquesta legislatura, semblarà molt. El programa polític sembla de contenció, no d’ofensiva. En això, tampoc enganyen ningú.

El PSOE té prou experiència amb aquestes batalles culturals des que les va utilitzar a fons a partir del primer govern de Zapatero i amb l’activació de l’ala neocon d’Aguirre i Aznar. Madrid ha funcionat com un autèntic laboratori d’aquestes guerres: el PP les va emprar durant anys mentre estenia la seva xarxa de corrupció. Per un temps, les disputes de valors morals – en qüestions importants com l’avortament, el matrimoni igualitari o la memòria històrica– van dibuixar les coordenades de la política espanyola mentre que el model econòmic adoptat pel PP i el PSOE no va ser substancialment diferent. Recordem que després de la Transició, els socialistes van iniciar les primeres privatitzacions d’empreses i serveis públics mentre dissenyaven la nova forma de l’Estat i la seva interrelació amb el teixit empresarial espanyol. Després, serien corresponsables de bona part de la legislació que ha contribuït a la precarització laboral, les polítiques d’austeritat i l’impuls de les dinàmiques especulatives que donen forma al sector turístic-immobiliari espanyol. Res molt lluny del PP, que, això sí, és molt més corrupte. Aquestes guerres culturals de l’era Zapatero van ser curtcircuitades per l’arribada de la crisi i la seva resposta, el 15M, que va ser capaç de posar sobre la taula altres claus que apuntaven als responsables del desastre econòmic: el sector financer i la banca i les seves relacions amb les imposicions de retallades de la Unió Europea.

Actualment, el que anomenàvem el seu dia “crisi de règim” sembla superada amb Podem – el partit de la protesta – al govern. Un govern on, a més, Podem és exclòs de les decisions econòmiques més importants. Sense aquest principi de materialitat que van impulsar la crisi i la protesta ‘quincemayista’, avui veiem reactivar les guerres culturals del bipartidisme. Vox suposa això: la intensificació i ampliació d’aquestes batalles, fins i tot passant per sobre de consensos socials fonamentals. Aquest partit substitueix avui el PP com a opositor al “bloc progre” i amb menys traves que els populars – per això Casado sembla desesperat per no perdre el seu espai i entra amb força a totes les polèmiques –. Qualsevol espurna incendia la praderia seca. Ens esperen uns quants anys de molt soroll. Només si es produeix una crisi com la del 2008 serà impossible no tornar a situar al centre del debat els fonaments econòmics de la dominació.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies