04/12/2015 | 00:20
La campanya del 27-S –amb el PSC en caiguda lliure– va iniciar una batalla per aconseguir els vots de la perifèria metropolitana de Barcelona i d’altres llocs de Catalunya de rendes baixes. L’espai del sobiranisme també va intentar apel·lar a aquests estrats socials menys favorables al projecte independentista. Desfavorables, perquè una bona part de la classe treballadora catalana, sobretot la urbana, està composta per fills i néts d’immigrants espanyols, sovint parlants habituals de llengua castellana i bastant aliens a l’imaginari nacional català hegemònic. El procés ha contribuït a allunyar-los més, i ha posat en qüestió el tradicional projecte catalanista d’esquerres.
Com a signe d’aquest sisme submarí, l’actual cap de llista d’ERC en les generals, Gabriel Rufián, no acostuma a parlar català en públic, es reivindica “fill i nét d’andalusos” i prové de Súmate –l’organització sobiranista dirigida a xarnegos. El processisme s’ha revelat com una via de promoció social per als descendents d’immigrants espanyols en una societat de classes, tal com ha explicat sovint el professor Vicenç Navarro, tan rígida i desigual com la catalana.
El revers d’aquesta estratègia està representat per la nova confluència En Comú Podem –Barcelona en Comú, Podem, ICV i EUiA. Aquesta formació sembla entendre com a propi el vot de les perifèries densament poblades i intenta atreure la classe mitjana que s’ha anat decantant per la independència durant els darrers anys a partir d’un reforçament del discurs sobiranista. Alguna cosa semblant a “som els únics que podem desbloquejar la qüestió perquè representem la possibilitat d’un referèndum pactat amb l’Estat”.
En Comú Podem buscarà el votant partint de la dualitat del sistema mediàtic: Iglesias i Colau a La Sexta, i Xavi Domènech a TV3
També s’ha insistit molt en la seva independència respecte a Podem estatal remarcant que disposaran d’un grup propi al Congrés (el “sucursalisme” de Madrid com a acusació als partits va ser una aportació de Pujol, que la va utilitzar en les primeres eleccions autonòmiques la va instal·lar per sempre en el nostre imaginari). És a dir, que una part d’aquesta nova confluència no vol que se’ls identifiqui excessivament com a Podem perquè busquen el vot sobiranista que interpreten com a altament al·lèrgic a la formació morada. El que sí volen són els seus votants “metropolitans”. Pablo Iglesias i Ada Colau a La Sexta parlant en castellà de temes socials i de revolució democràtica; Xavi Domènech i Marta Sibina a TV3 i a Catalunya Ràdio amb alguna apel·lació a la República Catalana, sembla l’aposta que parteix de la dualitat del nostre sistema mediàtic: votants de determinada renda i origen no consumeixen mitjans en català.
És possible una nova hegemonia catalanista?
En realitat, el projecte d’En Comú Podem està encara per materialitzar-se, però apunta maneres. L’estratègia d’apel·lar al que s’identifica com el “centre” a Catalunya –aquesta dualitat de votants articulada a partir del que va ser l’hegemonia catalanista d’esquerres– és sens dubte avui altament complicada. Almenys si la qüestió nacional torna a ser el centre del debat polític, i si se segueix imprimint a les eleccions un pes “plebiscitari”. Amb la polarització dels últims temps es farà molt difícil ocupar una posició “centrista” –el “ni sí ni no, sinó referèndum”. Almenys en aquesta desitjada “perifèria” on el discurs ambigu de Catalunya Sí que es Pot –entre altres factors– ja va provocar en les eleccions passades que molts votants es llancessin als braços de C’s.
Molts parlen del PSUC com a referència, però el context és un altre, i l’exemple és qüestionable. L’estratègia “integracionista” o de “catalanització” de les classes populars castellanoparlants d’aquest partit estava pensada per impedir la divisió de la classe obrera en la lluita contra el franquisme –postulats aplaudits públicament per Pujol, que va reconèixer en els comunistes locals com un altre partit amb “responsabilitat” nacional.
Però, en realitat, les lluites en les quals el PSUC participava operaven integrant els treballadors en una classe obrera confrontada amb una altra, no en un “poble” català imaginat com a unitat. També cal dir que més tard aquest partit contribuiria a la pacificació de vagues i del mateix moviment obrer, com a forma de pagament per poder integrar-se en el sistema de partits sortit del nou règim.
Els primers anys de la Transició, el PSUC i CDC van ser molt a prop en la tasca de reconstrucció nacional; però, si els primers volien recuperar l’esperit del catalanisme progressista de preguerra, el que s’imposarà serà el pujolista, el d’una Catalunya com a entitat metafísica basat en una retòrica pratiana actualitzada. Molts joves de barri, per tant, han crescut escoltant com els seus pares o avis van lluitar pels drets democràtics i nacionals de Catalunya en el PSUC o en l’Assemblea de Catalunya; però, després de gairebé tres dècades d’hegemonia del catalanisme conservador, la majoria d’ells són indiferents i fins i tot hostils cap al moviment nacionalista.
Allò d’“un sol poble” no és més que un relat que, si es qüestiona, cou; tanmateix, amb prou feines serveix per atrapar la nostra realitat
El que va passar en aquest temps és que el nostre particular bipartidisme –CiU en autonòmiques, el PSC en estatals– va promoure una certa idea de la cultura catalana a través dels mitjans de comunicació i la maquinària institucional i a cop de talonari. La nostra versió de la Cultura de la Transició dominada per CiU va definir el fet català deixant-ne fora molts que no es van sentir ni se sentiran representats o que simplement no van ser ni seran cridats a elaborar-la o a formar-ne part.
En aquest temps, bona part de les perifèries, amb un moviment obrer en descomposició, s’adheriran al projecte catalanista ‘light’ del PSC, legitimat per unes millores urbanes que els barris van viure com a conquestes pròpies. Però la construcció d’escales mecàniques i de parcs es queda en poqueta cosa enfront d’una segregació amb profundes arrels socioeconòmiques. No és gaire estrany, llavors, que en moltes d’aquestes zones hagi arrelat també una desconnexió “emocional” respecte a la construcció nacional del país.
Les noves generacions demostren el fracàs del catalanisme d’esquerres amb una part molt significativa de la classe obrera que no se sent part de la “societat civil catalana” que descriu el sociòleg Emmanuel Rodríguez, membre de la Fundació Els Comuns. Gents que no encaixen en la imatge idíl·lica d’una Catalunya inventada en la qual els nascuts a Múrcia o a Osca estan exclosos, materialment i simbòlicament i que es confronten quotidianament amb un classisme basat en la llengua, la cultura i el lloc de naixement –la desigualtat educativa, denunciada per Rosa Cañadell en un article a CRÍTIC, tindrà bastanta responsabilitat en això. Allò d’“un sol poble” no és més que un relat que, si es qüestiona, cou; tanmateix, amb prou feines serveix per atrapar la nostra realitat.
Què pensen les bases de Podem?
Quan va néixer Podem fa ja un any i mig, va generar en barris populars una il·lusió que no s’havia vist des de la Transició, i el més important, també una gran capacitat de mobilització. Centenars de cercles van sorgir en molts racons de la perifèria metropolitana de Barcelona, al Baix Llobregat, a Tarragona, en zones de Badalona, al Vallès, moltes vegades, als barris més castigats. Actualment, al Baix Llobregat existeixen 23 cercles als 30 municipis que el componen. És a dir, que gairebé tots, tenint en compte que hi ha poblacions molt petites com ara el Papiol o Collbató que no tenen cercle però que no arriben ni a 5.000 habitants.
Ens hi juguem molt. Si l’espai polític de Podem falla, el cinturó ‘xoni’ tornarà a quedar orfe de projecte polític propi
La gran oportunitat que representava Podem era la de contribuir a organitzar un segment social que gairebé mai no havia militat amb anterioritat –amb algunes excepcions com en la PAH o en algunes zones com Nou Barris, on van participar en lluites de barri. Un estrat sociològic que no pot subscriure l’independentisme perquè històricament no s’identifica amb la cultura oficial que sosté les classes mitjanes i de la qual se senten exclosos. I perquè no vol trencar els llaços sentimentals que els uneixen als seus orígens a Espanya.
Però aquest espai polític de Podem mai no es va arribar a provar. Aquest espai que era no catalanista, de defensa dels drets socials i de reclam d’una democràcia radical que inclou referèndum però també un clar ‘no’ a la independència. O almenys el reconeixement explícit que la independència no és la prioritat, sinó que ho és la millora de les condicions de vida.
Les confluències van tancar la porta a la possibilitat d’explorar aquest buit, i l’esquerra catalana té massa pedres a la motxilla –entre les quals, la seva pròpia pertinença a la classe mitjana catalanista– per atrevir-se a omplir aquest espai que existeix i que està ocupant majoritàriament Ciutadans. L’ambigüitat de CSQEP respecte al tema sobiranista ja va posar difícils les coses a les bases de Podem que es van manejar mal havent de defensar la “República Catalana” en el marc plebiscitari de les eleccions passades.
El que ens falta, més que vots, és alguna cosa així com una CUP no sobiranista
En Comú Podem recull ara el testimoni. Barcelona en Comú ha estat probablement l’única proposta d’esquerres que en els últims anys ha aconseguit sortir del tauler sobiranista i situar-se davant altres prioritats. Serà capaç d’evitar ara la temptació “catalanitzadora” cap a aquestes classes populars que volen igualtat i drets i no pas “integració cultural”? Podrà conservar les bases de Podem al mateix temps que es llança per l’electorat de classe mitjana? Està per veure si sabran valorar i acompanyar l’enorme oportunitat que representa poder contribuir a organitzar aquest segment social, perquè d’això no solament depenen els resultats electorals, sinó la capacitat d’incidència d’aquest nou projecte polític.
El que ens fa falta, més que vots o representants parlamentaris, és alguna cosa així com una CUP no sobiranista, que sigui moviment a més de partit i que pugui compondre’s de diverses maneres amb els projectes emancipatoris del país, prioritzin o no la independència. Ens juguem molt en això. Si fallem, el cinturó ‘xoni’ tornarà a quedar orfe de projecte polític propi, i acabarà a les mans de Ciutadans. I si només som capaços de fer un partit més amb votants i no amb organització forta i autònoma, tancarem, probablement per a molts anys, aquesta finestra d’oportunitat tantes vegades esmentada.
