La ciència que volem

Som moltes que ens preguntem com serà la tornada al que solíem dir normalitat, amb el convenciment que aquesta crisi sanitària hauria de servir per replantejar-nos moltes coses. El meu àmbit laboral és el de la recerca i per això el confinament m’està fent pensar en disfuncions i reptes latents en el món de la ciència que han quedat molt palesos amb la present crisi sanitària. La pandèmia ens ha mostrat com la ciència tindrà un paper importantíssim en la gestió dels desafiaments climàtics, ambientals o sanitaris que vindran. En aquest escenari futur, una major coordinació entre les esferes de la recerca i l’administració esdevindran fonamentals. I és que avui en dia, gran part del coneixement generat amb pressupost públic no es tradueix en millores en la gestió del bé comú. La crisis que vivim també ens mostra que necessitem una altra manera de fer ciència, plenament col·laborativa i molt més connectada al conjunt de la societat via canals de comunicació bidireccional. Per això caldrà augmentar una inversió en recerca que està molt per sota de la mitjana europea i que condemna a la precarietat i temporalitat a una part important de les nostres investigadores.

La ruptura entre la ciència i l’administració pública

A casa nostra s’hi fa molta ciència. I bona ciència, si tenim en compte el poc que s’hi inverteix. Però hi ha un buit gegant en la transmissió d’aquesta a l’administració i les esferes de gestió. No tenim panells amplis d’assessoria en la gestió en què s’incloguin actors socials, perfils tècnics i científics de disciplines diverses. Entitats d’aquest tipus serien molt útils per la gestió d’espais naturals, de la salut ambiental o del risc geològic entre d’altres. Aquests panells haurien de ser estructures independents i democràtiques que poguessin proposar línies d’acció vinculants. A nivell català existeixen alguns espais, com podria ser el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), que es van constituir amb aquesta orientació. El CADS ha publicat un bon grapat d’informes  amb recomanacions en el camp de la sobirania alimentària, gestió del litoral i canvi climàtic. Però lamentablement poc o res s’ha vist reflectit en acció de govern.

Dit d’altra manera, el que s’inverteix en recerca pública acaba omplint articles especialitzats en anglès, però molt poques vegades retorna a la societat en forma de millores en la gestió del bé comú. Us poso un exemple: tenim centres de recerca punters en oceanografia. En col·laboració amb aquests es podria monitorejar l’estat dels ecosistemes i les platges, tendències de temperatures etc.. en programes pensats per treballar en mitigació i adaptació als fenòmens extrems que vindran. Avui en dia hi ha programes de col·laboració puntual amb l’administració, però son insuficients i caldria fer-ho de forma molt més sistemàtica i coordinada entre societat, administració i centres de recerca.

Crisis vaticinades

El que si que es fa és trucar als investigadors després de les catàstrofes.  Aleshores poden ocupar les tertúlies prime time durant uns quants dies, fins que tornen a ser convidats (i temàtiques) residuals als mitjans. Recordeu el temporal Glòria? Em deia un amic que en totes les pel·lícules de catàstrofes hi ha un científic (normalment home), que alerta del perill però és ignorat fins que s’instal·la el caos planetari. Més enllà de la caricatura de Hollywood, la història té alguns elements que no són exclusius de la ficció. Si feu una cerca ràpida en buscadors d’articles acadèmics trobareu desenes de publicacions dels darrers 20 anys que alertaven de la letalitat d’algunes variants de coronavirus i el potencial perill que suposava el comerç de certes espècies i la destrucció dels seus hàbitats.

Cal recordar que el 2002 i el 2012 ja es van patir dos brots d’elevada letalitat de distintes variants de coronavirus contagiats a humans a partir d’altres espècies d’animals, un procés anomenat zoonosis. Aquests brots, sorgits a la Xina i l’Aràbia Saudita respectivament, van esperonar nombrosos grups de recerca internacionals a conèixer-ne millor l’origen. Nombroses revistes especialitzades van recollir la presència de coronavirus perillosos per humans en rat-penats, civetes, dromedaris i altres mamífers. Part d’aquests estudis es van fer analitzant animals confiscats d’un tràfic il·legal que mou enormes quantitats de capital internacional. Altres estudis han demostrat de forma contundent com la degradació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat està directament relacionada amb un major risc de zoonosis arreu del planeta. Aquest procés té a veure amb un major contacte dels humans amb espècies que actuen com a hostes del virus, però no només. Ecosistemes saludables i no degradats asseguren un efecte de dilució i amortiguació del virus en les poblacions portadores. Les pàgines d’aquests articles acadèmics estan plenes de motius per protegir els nostres ecosistemes de l’extractivisme. El dia que la crisi climàtica impacti de forma encara més severa les nostres vides, l’hemeroteca també ens tirarà en cara milers de pàgines que ho alertaven. És impossible predir amb exactitud l’ocurrència de futures pandèmies o  temporals de gran magnitud. Però la ciència ens dóna múltiples eines per una gestió que mitigui riscos i ens prepari per les emergències.

Incertesa i comunicació científica

Millorar un intercanvi bidireccional entre ciència i societat té diversos desafiaments. En clau comunicativa, per exemple, serà fonamental poder transmetre bé la incertesa. Que estem vivint un canvi climàtic d’origen antròpic es considera el consens científic més gran de la història. L’escalfament de la Terra és irrefutable, però hi ha una enorme incertesa en determinar les conseqüències exactes d’aquest. Hi ha massa processos interdependents i no lineals actuant a l’hora i tota predicció es fa amb un marge d’error. El mateix pot passar en relació a aquesta pandèmia. Voldríem xifres i dates exactes però no les tenim. El que tenim són alguns llindars, processos i les interdependències i conseqüències d’aquests. Cal fer gestió i comunicació a partir de rangs d’incertesa. I això hauria de ser prou com per poder prendre decisions valentes seguint principis de precaució. Sempre serà més car i menys eficient gestionar una crisis que la situació prèvia.

Aquesta idea ja va ser desenvolupada per Jerome Ravetz i Silvio Funtowicz a principis dels anys noranta. Aquests filòsofs van alertar que els nous reptes planetaris requerien d’una nova relació ciència-societat. La van anomenar ciència post-normal, terme que sona de rabiosa actualitat. La ciència post-normal hauria d’aportar eines per prendre decisions en contextos d’elevada incertesa i risc, mitjançant processos de presa de decisió oberts, basats en comunitats expertes més que comunitats d’experts, en un camí que aprofundiria en la democratització de la ciència.

Mancances estructurals i reptes del sector

A l’hora de fer arribar la ciència al conjunt de la societat, es pot pensar que les investigadores posem poc de la nostra part. Semblem més preocupades de la nostra pròpia carrera i sovint la divulgació es sol veure com una “pèrdua de temps”.  Però en gran part és perquè el sistema ens deixa molt poc temps per exercicis d’aquest tipus. La dinàmica acadèmica les darreres dècades és un reflex del sistema econòmic. El principal objectiu és produir i publicar, es prima quantitat enfront qualitat i queda poc espai per la ciència lenta i la construcció de pensament crític. Sumeu-li a això la precarització crònica del jovent investigador i docent universitari. Tot plegat desemboca en una forta competència en el sector que juga en detriment d’una ciència col·laborativa i més oberta a la societat. Aquesta cursa esgotadora deixa molt poc temps per bolcar-se en la comunicació científica o en espais permeables entre ciència i societat. Les investigadores que s’hi dediquen ho fan sovint en el seu temps lliure, per amor a l’art o per militància.

Pel que fa a l’accessibilitat del coneixement, la crisi sanitària ens ha ofert algunes finestres d’oportunitat. Per exemple, durant aquests dies un munt d’editorials han posat llibres a disposició del públic general. El context actual també obliga a replantejar la gestió dels congressos i l’elevada mobilitat. Els congressos són a dia d’avui importants nodes d’intercanvi de coneixement, però alhora evidencien l’enorme desigualtat de recursos entre comunitats científiques. Els preus d’inscripció sumats als costos d’estada a l’estranger solen ser prohibitius per estudiants i per investigadores de països empobrits. A resultes de la crisi sanitària i de forma encara incipient i experimental s’estan celebrant congressos en format obert i telemàtic. Ningú negarà que les trobades en persona fan molt més humana la ciència però potser ens hem de plantejar si a partir d’ara una part de l’activitat d’intercanvi pot fer-se per canals virtuals i completament oberts. Contribuint així a minimitzar desigualtats i emissions de CO₂ a parts iguals.

La post-normalitat

Aquests dies podreu trobar forces pancartes als balcons. Algunes clamen que no hem de tornar a la normalitat, que la normalitat era un problema. Ens ve una crisi econòmica sense precedents i certament farem ben fet d’encarar-la abordant profunds canvis en la gestió dels béns comuns. Pel que fa al sector de la ciència pública hi ha transformacions ens podrien ser molt útils.

Els reptes planetaris que tenim davant com la crisi climàtica i energètica, requeriran d’equips interdisciplinars i de dinàmiques plenament col·laboratives tan en recerca com en gestió. Ara més que mai necessitem replantejar-nos el nostre encaix amb els sistemes naturals més enllà de l’extractivisme. Mecanismes de cooperació eficaços i independents entre la societat, la comunitat científica i l’administració haurien d’existir i vetllar perquè els governs prenguessin decisions pensant en les generacions futures i més enllà d’una legislatura. A tot això hi contribuiria una aposta forta per la comunicació científica. A casa nostra tenim excel·lents professionals en aquest camp, però malauradament la seva presència als mitjans segueix essent anecdòtica. Aquesta és una reivindicació de molta actualitat, com mostra el recent manifest signat per l’Associació Catalana de Comunicació Científica i més de 40 entitats del sector, incloent-hi nombrosos centres de recerca i col·legis professionals.

Necessitem posar fi a la precarietat i temporalitat que ofega les nostres joves i no tan joves investigadores. Ens cal una major inversió en recerca orientada a superar els grans reptes ambientals però mai per tancar l’aixeta de recerca en ciència bàsica. A l’Estat Espanyol es dedica tan sols un 1.2% del PIB en ciència pública, força per sota de la mitjana europea i molt lluny del 3% que dediquen molts països del nord i centre d’Europa. Hem d’apostar per una ciència en obert i ser conscients que compartir coneixements també és lluitar contra la desigualtat. La realitat ens seguirà sorprenent amb virus nous, fenòmens extrems i un canvi climàtic ja imparable. Si el món ciència ha de contribuir a afrontar-los, hem de repensar de forma urgent el rol i encaix de la ciència en la nostra societat. Es tracta d’una aliança imprescindible.