La metròpolis i la Covid-19: no són deures; és l’examen

L’any 2007, l’oficina de les Nacions Unides encarregada de mesurar l’evolució demogràfica mundial va anunciar que la població urbana superaria en poc temps la població rural en termes globals. Malgrat que no existeix una definició internacionalment consensuada sobre el que és urbà i el que no ho és, aquest pronòstic, que es va donar per confirmat a finals del 2008, ha servit per encetar gairebé qualsevol document oficial, congrés, seminari, documental o llibre relacionat amb la qüestió urbana. També aquest article.

El que ha vingut normalment després d’aquesta revelació ha estat una contínua proclama dels avantatges de la vida urbana; una reivindicació reiterada del rol de les ciutats com a motor de l’economia i de la innovació; una manifestació permanent de la idea que les ciutats són el focus dels majors problemes del planeta però que també són les que en generaran les solucions. Urbanocentrisme en la seva màxima expressió. El triomf de les ciutats va ser proclamat en plena crisi financera i aplaudit arreu, de manera que fins i tot el segle XXI ja s’havia batejat com “el segle de les ciutats”: se sentencia la decadència dels estats nació i les ciutats prenen el relleu de la mà dels seus alcaldes i alcaldesses que, es reivindica, són qui haurien de governar el món. I, si no poden governar el món, almenys han de competir per ser una Ciutat Global.

Però vet aquí que un minúscul però devastador agent patogen, el SARS-CoV-2 o coronavirus, causant de la malaltia Covid-19, ha posat cap per avall tot aquest relat que avançava imparable cap a les properes generacions.

Vivim un atac en tota regla a la línia de flotació del model de societat urbana que s’estava construint

No és només que el confinament generalitzat ofereixi imatges en les quals la ciutat perd una bona part del seu sentit o que fins i tot la natura en tregui profit temporalment reapropiant-se l’espai que li ha estat arrabassat pel creixement urbà. El que la pandèmia està provocant, com en altres ocasions al llarg de la història, és un atac en tota regla a la línia de flotació del model de societat urbana que s’estava construint a passes accelerades en aspectes i profunditats que avui només podem suggerir:

• Des del punt de vista de la forma urbana, la ràpida propagació de la pandèmia obliga a repensar com conservar els avantatges de la densitat, tenint en compte que el context d’emergència climàtica i la lluita contra la segregació urbana impedeixen, per exemple, una retrogressió al model disseminat de les urbanitzacions, i reprendre preceptes higienistes, degudament adaptats, en l’urbanisme i en la forma dels habitatges.
• Des del punt de vista de l’estil de vida, la distància social, que serà la norma durant molt de temps –i qui sap si s’establirà de manera permanent a les nostres ments–, introdueix incògnites en molts fronts: des de l’ús del transport públic fins a l’extensió del teletreball, passant pel disseny de l’espai i dels equipaments públics. Sí que sabem segur que és imprescindible un replantejament, no menor, i una vegada per totes, dels patrons de consum.
• Des del punt de vista de l’economia, el turisme apareix com un dels principals damnificats i no és possible anticipar quan assolirà una recuperació a escala global –i encara menys el de congressos. Però també cal preguntar-se sobre com es restabliran les cadenes de subministrament, si s’accentuarà la relocalització d’activitats i quines seran, en definitiva, les noves condicions del comerç global. El comerç minorista urbà, per la seva banda, ha hagut de deixar pràcticament tot l’espai lliure als gegants de l’’e-commerce’ i caldrà molt d’esforç per recuperar-ne una part.
• Des del punt de vista del poder, i malgrat l’enorme esforç que fan els governs locals en primera línia, els estats nació han recuperat notablement el seu protagonisme en el tauler de joc global, alhora que el marc normatiu, competencial i pressupostari local segueix essent precari, i les realitats metropolitanes dèbilment reconegudes. També s’estan fent notar les amenaces de la vigilància digital.

Aquesta crisi ha posat sobre la taula les grans debilitats del nostre món tal com el tenim organitzat

Aquesta crisi, per tant, és una prova de foc per al fenomen urbà tal com el coneixem. També, evidentment, a casa nostra. En aquest sentit, la fugida de la ciutat ha estat un senyal potser premonitori: qui disposa d’una segona residència o bé ha decidit a temps i ha fugit, en molts casos irresponsablement, o bé ha fet tard i ho lamenta, especialment si té criatures a càrrec.

És realment el panorama tan obscur per a les ciutats? Segurament no. Com tampoc no era tan brillant anteriorment. La capacitat de les societats humanes per respondre a greus crisis és fora de tot dubte i les ciutats són una gran invenció que hi pot jugar a favor.

Repensar la ciutat de cara al 2030

Però aquesta crisi ha posat un cop més sobre la taula les grans debilitats del nostre món tal com el tenim organitzat. Ha transcorregut un mes del seu esclat a casa nostra i molta gent ja no pot pagar els lloguers, hi ha criatures que no poden accedir a una alimentació adequada, els treballadors i les treballadores autònomes es desesperen. Fa temps que es creuen determinades línies vermelles en la natura i en la societat i mentrestant fem agendes globals i establim grans objectius de desenvolupament. Però els problemes no se solucionen sense passar a l’acció ni doblegar interessos i poders ancorats en l’’statu quo’.

Però també ens trobem en l’avantsala de l’elaboració d’una nova estratègia per a la Barcelona metropolitana en l’horitzó 2030. Una estratègia que rep l’herència dels 30 anys d’història dels plans estratègics barcelonins, que absorbeix els compromisos de les agendes globals i que treu profit del coneixement i de la capacitat creativa que, certament, atresora la metròpoli.

Una estratègia plantejada sobre unes noves bases que la crisi de la Covid-19 ens mostra més necessàries que mai i que es tradueixen en una prioritat: combatre les desigualtats i la segregació urbana en el context de l’emergència climàtica i, ara, en el món postpandèmia.

Això implica, com a prioritat, encarar decididament les vulnerabilitats del nostre sistema, a bastament conegudes i que encara es fan més evidents en un món impredictible. La capacitat d’anticipació i de resposta davant d’episodis traumàtics de gran abast, avui sotmesa a la improvisació, s’haurà de conjugar amb la persecució d’una major resiliència urbana. Això es tradueix en el fet de buscar fórmules per blindar la cobertura de les necessitats bàsiques per a tothom, en tot moment i en qualsevol racó de la metròpolis, posant l’accent en aspectes com l’aire, l’aigua, els aliments, l’energia o l’habitatge, però també en el sistema sanitari i les cures.

Haurem de pensar el futur en termes de cohesió, social i territorial

Així mateix, haurem de repensar l’economia en termes de prosperitat, perquè no n’hi ha prou a comptar amb activitats econòmiques que generin riquesa i ocupació, si reconeixem que en el model actual una bona part de la riquesa és extreta de la comunitat i l’ocupació que es genera resulta majoritàriament precària. A més a més, com la crisi ha posat de manifest, l’escala de valors –i retribucions– de l’economia no es correspon amb allò que, en moments de crisi, cal posar al capdavant de les prioritats. De fet, un element positiu està sent la capacitat de determinades indústries d’adaptar la seva producció a les noves necessitats, com el material sanitari, i reforçar les aportacions del sector ‘maker’. O la solidesa de la cadena alimentària. L’aposta pels sectors intensius en coneixement, doncs, ha de ser compatible amb una economia que tingui en el centre les persones i el planeta i que sigui capaç de construir prosperitat des de la comunitat.

I també haurem de pensar el futur en termes de cohesió, social i territorial. La metròpolis barcelonina va retrocedir 20 anys en termes de desigualtats econòmiques i socials en 5 anys de crisi financera, i l’impacte de la crisi actual és encara desconegut, però previsiblement enorme. Ara tornem a comprovar com d’essencial és la vida comunitària, avui restringida a les xarxes socials i als balcons, però que no ha impedit la mobilització de l’ajuda mútua. En el dia després, serà injustificable no encarar problemes com el fracàs, no ja escolar, sinó educatiu, les bretxes digitals o la soledat. I fer servir els múltiples estudis sobre una renda bàsica per implantar-la d’una vegada.

A més, com totes les crisis anteriors, està colpejant més fort en els barris més desfavorits, aprofundint encara més les desigualtats i la segregació. Si les metròpolis de l’’Europa Occidental són avui aspiradores de PIB i d’ocupació del seu entorn creant els territoris “buits”, la mateixa dinàmica es produeix a l’interior de les metròpolis, on els centres acumulen cada cop més activitat i renda en detriment de les perifèries, i aquesta tendència s’haurà de corregir fermament en el planejament i en les polítiques.

Aquests tres pilars, els de la metròpolis resilient, pròspera i cohesionada, només es podran aixecar amb major suport a la ciència i a la recerca i apropant-la tant al món empresarial com a les polítiques públiques. En els darrers 30 anys hem desenvolupat un ric ecosistema d’institucions i espais dedicats a la recerca i la innovació, i és aquest, sense dubte, el camí a seguir en la senda de la prosperitat. Com també a la cultura, que, malgrat les dificultats, no ha fallat en aquests moments de crisi i, de fet, està sent una crossa essencial quan trontollen els ànims de la ciutadania. Adequar el volum i l’orientació de recursos que dediquem a aquests àmbits serà d’obligada exigència als responsables de pilotar la sortida de la crisi.

Podem tornar al que es considerava normal o crear un “nou normal”, segons les decisions que prenguem

Finalment, cal refer el govern del territori. Barcelona, que sempre ha aspirat a competir en les “grans lligues”, s’ha de considerar en realitat una metròpoli intermèdia, tirant a petita, en el context global. I s’empetiteix més encara si considerem que la metròpolis real, la dels cinc milions d’habitants, no disposa d’eines de governança pròpies. Caldrà buscar el moment per dissenyar la fórmula adequada, no ja de cara a una competició exterior sinó, fonamentalment, de cara a combatre les desigualtats interiors, però aquesta és una tasca ineludible. Una altra cosa és respondre a la pregunta: què vol dir ser una metròpolis global avui? Un territori vigorèctic que vol rebentar les seves costures a força d’hipertrofiar el seu centre o una xarxa urbana ben articulada capaç de generar respostes als reptes comuns amb les altres urbs del planeta per millorar la qualitat de les persones que hi habiten?

En conclusió, quina és realment la clau de tot plegat? Què en quedarà del paradís urbà que es prometia en la dècada que hem deixat enrere? Sense cap mena de dubte, en la construcció d’una nova estratègia de futur per a la metròpolis s’haurà de prioritzar el valor d’allò que és essencial per a l’estabilitat de la vida en comunitat. I, en aquesta tasca, no és que tinguem deures per a després de la crisi: és que ja estem esgotant totes les convocatòries d’examen.

Perquè podem tornar al que es considerava normal o crear un “nou normal”. D’això tractaran les decisions que prenguem a partir d’ara.