18/05/2023 | 06:00
Una campanya electoral com la que tenim a les portes és un període propici per a l’accentuació de la polarització política: els posicionaments polítics tendeixen a extremar-se, les diferències es fan més evidents que les semblances i es creen blocs oposats sobre els temes de debat. Un cert grau de polarització política, i social, no deixa de ser un fenomen sa, natural i propi dels sistemes democràtics, sobretot en períodes electorals. Entra dins el joc democràtic d’exposició d’idees polítiques i de defensa d’un argumentari —en el cas de les eleccions, per engrescar i atreure els votants potencials.
Però en els darrers temps estem vivint la proliferació d’un altre tipus de polarització: un fenomen que sobrepassa la defensa de les idees pròpies i que busca deslegitimar les opinions contràries, de vegades a partir de mentides i, en casos extrems, articulant discursos d’odi. Una polarització que, passat el període electoral, impedeix el diàleg i l’entesa i bloqueja l’activitat parlamentària. És el que anomenem la polarització tòxica.
Els dos fenòmens (la polarització política i la polarització tòxica) tenen relació, però convé no confondre’ls, ja que no sempre les persones amb posicionaments més extremats toleren menys els posicionaments diferents del propi. Segons dades de l’Enquesta ICIP 2020 sobre polarització i convivència a Catalunya, les persones que en els debats se situen en els extrems no tenen opinions més negatives envers la resta que les persones que tenen opinions moderades.
La polarització tòxica és un problema democràtic, com alerta aquest audiovisual animat produït per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). En paraules del politòleg Mariano Torcal, la polarització tòxica transforma els votants en hooligans: la confrontació política es converteix en un espai de batalla, on la diferenciació es porta al nivell d’“amb mi o contra mi”, i on la contraposició d’arguments és substituïda per l’apel·lació als sentiments sobre la base de prejudicis. En lloc de detallar les propostes polítiques sovint, per tal de fer espurnar els votants propis, s’insufla por de la victòria rival, o es parla de l’orgull de pertànyer a una determinada força política.
Un altre símptoma que ens permet detectar l’existència de polarització tòxica és l’ús de llenguatge bèl·lic: paraules com “traïdors” o “enemics” ocupen l’àmbit parlamentari i mediàtic, i contribueixen a generar crispació i divisió. Recentment des de la tribuna parlamentària se li deia a una diputada “Cállese. Que hoy ya le han dado bastante; no me haga que le dé yo también”, a la qual cosa aquesta va respondre: “A mi cap nazi em mana callar”. Pocs exemples més evidents del menysteniment mutu i l’exageració per fer de la disputa política un espai barroer i de poc nivell.
Aquestes dinàmiques, si bé poden donar rendiment electoral a curt termini, generen a la llarga desafecció política i abstenció, ja que la ciutadania percep que els partits, i les institucions, no es preocupen realment pels seus problemes. La polarització tòxica també té repercussió sobre la convivència: quan els referents polítics fan atribucions morals positives als seguidors propis (“persones de bé”) o negatives dels altres (“males persones”), la confrontació política emergeix com un terreny del bé contra el mal i la divisió política enterboleix les relacions socials.
Si entenem les eleccions municipals com una balança cabdal per a la cohesió social, atès que permeten escollir les persones que gestionaran el bé comú en els propers quatre anys, caldria que els partits estiguessin a l’altura i plantegessin els comicis, i la campanya, des del respecte, la tolerància i l’acceptació de l’altre. És responsabilitat dels partits, i també de tots els conciutadans, tractar-nos amb CURA: mantenint la curiositat pels plantejaments i els perquès dels altres, el respecte per les persones, independentment de la discordança més absoluta que puguem tenir amb les seves idees, i sent capaços de fer autocrítica, perquè ningú no està en possessió de la veritat absoluta.
Només així farem de les eleccions un espai de debat i disputa necessari per al funcionament democràtic, partint de la premissa que l’existència de conflictes (i de posicionaments moderats o extremats respecte d’ells) no és un problema. Els conflictes i la discrepància formen part de la naturalesa humana. El que hem d’aprendre és a transformar-los i gestionar-los positivament.
