29/05/2017 | 20:00
El passat 19 d’abril, Theresa May, després d’haver descartat inicialment unes eleccions generals abans del 2020, va anunciar a contracor que el país necessitava unes eleccions generals per assegurar el lideratge de cara al difícil moment que afronta. Les eleccions tindran lloc el 8 de juny, just un mes després de les eleccions locals del 4 de maig.
L’objectiu per a May és clar: davant les divisions internes del partit conservador, cal reforçar la seva posició, acabar d’enfonsar la dreta populista de l’UKIP (United Kingdom Independence Party) i intentar escombrar el Partit Laborista per anar a les negociacions del ‘Brexit’ sense oposició parlamentària. De fet, les eleccions municipals van permetre la primera part del pla, escombrar l’UKIP, que ara no té cap electe local ni nacional i ha perdut un gran nombre dels seus eurodiputats en escissions.
Els 20 punts d’avantatge en els sondejos amb què May va començar la campanya ajudaven a aquesta visió. Jeremy Corbyn, líder del Partit Laborista, porta patint una campanya d’assetjament intern des que va ser elegit. Aquesta campanya la dirigeixen molts dels diputats laboristes que reben suport dels mateixos que financen el Partit Conservador i que al seu dia van propiciar la victòria de Blair dins del partit. Aquest és un dels elements que expliquen el rerefons del desafiament contra Corbyn. Una part de la direcció del Labour no ha acceptat la posició personal de Corbyn abans i després del referèndum.
L’ala dreta dels laboristes, que ha mostrat una gran bel·ligerància contra el seu líder, ja està esmolant els ganivets per apunyalar-lo després d’una probable derrota, encara que alguns temin pels seus propis escons. De fet, els cants de sirena del mateix Tony Blair sobre el seu retorn a la política activa han de ser vistos en aquest context. Per als ‘blairistes’, qualsevol contratemps per al partit serà considerat com una oportunitat d’or per desfer-se de Jeremy Corbyn i empènyer el partit cap a la dreta, i, si és amb Blair, millor.
Durant setmanes es va insinuar que una derrota en els comicis municipals podria ser la fi de Corbyn, però amb la convocatòria d’eleccions, i el fet que va obtenir un millor resultat de l’esperat (sobretot a Anglaterra), ha fet que els ganivets es guardessin fins al 9 de juny. De fet, la pèrdua de 300 representants i la distància d’un 11% han de ser analitzades en el marc d’unes expectatives molt dolentes.
El ‘Brexit’ en el rerefons
Des del referèndum de fa 12 mesos, la diferència entre el Partit Laborista i el Partit Conservador no ha deixat de créixer, mentre que l’UKIP, el gran instigador, està a punt de desaparèixer del mapa polític britànic. Encara que les enquestes hagin de ser preses amb precaució, el càlcul conservador és aprofitar la gran divisió interna i els intents de cop d’estat al Partit laborista.
La situació política és molt paradoxal perquè les propostes de l’actual direcció laborista són tremendament populars (nacionalització del sistema ferroviari, augment del salari mínim…), però no es tradueixen en un suport al partit per part de l’electorat. Els líders actuals no han dubtat a fer-ne pública la causa: la manca d’unitat. Ara fa una mica més d’un any, les enquestes donaven al Partit Laborista com a guanyador. La davallada ha estat estrepitosa.
Escòcia i el ‘Brexit’
De fet, la campanya està girant més sobre el model de societat que volen els britànics, i en especial els anglesos, que no pas sobre el ‘Brexit’, com els conservadors volien. A Escòcia, on miraculosament el Partit Conservador ha ressorgit de les seves cendres, el debat és més entre unionistes i independentistes (incloent-hi els defensors del segon referèndum). En aquest context, i amb el fet que el Partit Laborista Escocès està a la dreta de la direcció ‘nacional’, el resultat en les eleccions locals a Escòcia va ser particularment dur per als laboristes. A Escòcia no és clar quina és la posició del partit, però esdeveniments com els del consell municipal a Aberdeen, on els electes laboristes van votar governar amb els conservadors, fan pensar en l’aparició d’un nou bipartidisme (unionistes contra nacionalistes).
Ara caldrà veure si aquestes ‘noves línies de fractura’ realment se solidifiquen. De fet, els mateixos consellers locals laboristes van ser fulminantment expulsats del partit per votar amb els conservadors. Al Regne Unit no existeix cap concepte de gran coalició. Cal dir que fa només cinc anys Escòcia era considerada un bastió laborista i ara, a causa de la seva indefinició, o definició amb els conservadors i l’UKIP, aquesta visió està desapareixent. Veurem com les eleccions dirimiran aquesta equació.
El fet que el ‘Brexit’ no domini el debat a Anglaterra i a Gal·les, però sí que ho faci a Escòcia i a Irlanda (Ulster), parla molt de la divisió que existeix al ‘Regne (des)Unit’ i la importància que tindrà la capacitat de la direcció laborista de posar la qüestió del programa per damunt dels temes del referèndum, que és precisament el que vol Theresa May.
La unitat de l’esquerra i les eleccions
El tema de la unitat és central. La majoria ‘blairista’ dominant al grup parlamentari laborista ha intentat dues vegades expulsar Corbyn. Aquest grup també controla la màquina del partit i ha estat treballant contínuament per desacreditar Corbyn i els seus partidaris. Les contínues polèmiques contra ell i el seu equip no fan més que desgastar la seva imatge, i alguns comentaristes, com Owen Jones, fa mesos que fan crides buides de contingut a la unitat i insinuen que Corbyn és massa radical. Tan gran era la seva vehemència en el tema que va anar a París a convèncer Mélenchon que havia de desistir a favor de Benoît Hamon, darrere de la moderació centrista que han de tenir els nous líders socialistes, amb Corbyn inclòs, és clar.
L’esquerra laborista va pensar que podia arribar a un acord amb la dreta en nom de la “unitat”, però la dreta del partit no n’ha mostrat cap intenció real. Al setembre passat, després de l’aclaparadora victòria de Corbyn prèvia al congrés del partit, el seu número dos, Tom Watson, va fer un discurs en què lloava l’herència recent del partit, en altres paraules, el llegat de Tony Blair que Corbyn rebutja. En aquell mateix moment, centenars d’activistes a l’esdeveniment de Momentum celebraven “la seva victòria” davant l’aparell del partit. La lluita interna de la socialdemocràcia britànica és un procés semblant al que s’ha vist a França o veiem en el procés intern del PSOE. El mateix Watson, pocs dies després de les eleccions municipals, parlava de la probable desfeta històrica del partit. Tot ens recorda el que hem vist a França amb Hamon o el primer cop contra Pedro Sánchez.
Els sindicats i el partit
Potser la diferència fonamental entre aquests esdeveniments al Regne Unit i el procés de primàries del PS a França o la lluita interna al PSOE és el pes específic dels sindicats i la inexistència (històrica) d’una força política organitzada a l’esquerra del partit.
Setmanes abans de la convocatòria de May, el primer sindicat del país i primer donant del partit laborista, l’Unite, realitzava les seves pròpies primàries (la reelecció del secretari general). El líder del sindicat s’ha donat a conèixer per la seva predilecció per Corbyn i per declarar obertament que la seva organització farà campanya contra els diputats de la dreta del partit en el procés de selecció de candidatures. La victòria de Len McCluskey ha significat un baló d’oxigen per a Corbyn i poder disposar en aquesta campanya del suport de manera pública de la pràctica totalitat dels sindicats, com durant les primàries per a la reelecció de Corbyn. Això li dóna una base d’activistes i un ressò en la societat que, de manera momentània, impedeixen que la dreta del partit declari una altra guerra al seu líder. De fet, l’impacte ha estat la construcció d’una imatge d’unitat que ha començat a canviar la dinàmica de les enquestes. Avui la diferència només és d’un 5%.
Tot i això, la campanya electoral és una mena d’atac-i-gol contra Corbyn. La filtració del manifest electoral del partit encara no acabat per una part de l’aparell va ser un intent d’afeblir el candidat que ha tingut el seu efecte contrari. Corbyn i McDonnell, el seu número dos, s’han llançat a presentar-lo a tot el país amb les proposicions suposadament radicals i que haurien de fer por als britànics: nacionalització del sistema ferroviari, retorn de l’aigua a mans públiques, abolir les taxes universitàries, etc. Ara mateix, les apostes han passat de 9/1 contra Corbyn a 4/1, i sembla que la remuntada sigui possible.
Mercenaris al millor postor
La convocatòria d’eleccions havia de preparar el camí per a la següent ofensiva de la dreta del partit. Si això passés, tindríem un patró: tant a França, com a Holanda o Irlanda, els partits anomenats socialistes prefereixen perdre unes eleccions de manera estrepitosa a recuperar els seus propis partits com a eines de millora i transformació social.
“Abans reduïts a la irrellevància que girar a l’esquerra” sembla l’eslògan d’un sector de les elits d’aquests partits. La infiltració dels representants de l’’establishment’ i la seva ideologia sembla total en organitzacions que en el seu historial tenen ítems com la implantació de la salut pública, la instrucció obligatòria o la nacionalització de l’economia.
Aquells que han estat els majors detractors de l”esquerrà’ Corbyn són els que més s’han beneficiat del suport de representants de les antigues “majories blairistes”. Per exemple, Tom Watson ha rebut per la seva acció política 10.000 lliures de Sir Trevor Chinn, filantrop donant del partit conegut pels seus vincles amb l”establishment’ israelià. Al Regne Unit, les donacions individuals d’una certa quantitat han de ser publicades i els partits no reben pràcticament subvencions de l’Estat; això ens permet veure qui dóna suport a qui.
Coneguts membres de la Cambra dels Lords com Lord David Sainsbury, magnat de la distribució alimentària, han donat copioses sumes als grups de la dreta del partit com el ‘think tank’ Progress (en els últims anys, unes 65.000 lliures) i al contrincant de Corbyn en les primàries, Owen Smith. Matthew Alan Oakeshott, també conegut per Baron Oakeshott of Seagrove Bay, és un ‘trader’ multimilionari que va ser diputat liberaldemòcrata i que també va donar 20.000 lliures a Watson.
Un altre dels donants a la dreta del partit és Martin Taylor, que en els últims temps ha finançat amb 250.000 lliures el ‘think tank’ Progress. Aquest senyor és un inversor de borsa que en el passat ja va donar suport al laborisme. Aquestes donacions contrasten amb el miler de petites ajudes que activistes i membres de grups com Momentum han donat a Corbyn i el seu lloctinent McDonnell. Un pot interrogar-se sobre els veritables interessos d’aquests donants a una capa de diputats que s’han guanyat la reputació de conspiradors contra la majoria de l’organització. De fet, el mateix podríem dir del PSOE o del PS francès, però al Regne Unit almenys sabem qui fa les donacions.
Canvi i Momentum
Un dels factors clau de la victòria (dues vegades) de Corbyn ha estat l’existència d’una organització de suport a la seva campanya que inicialment no era excloent de la no-participació en el partit. John Lansman, creador de Momentum, n’ha estat una de les figures clau. Aquest home sempre va donar suport a Corbyn; però, quan Momentum estava discutint sobre la seva estratègia futura, va decidir donar un cop de mà intern i, basant-se en una consulta per Internet als simpatitzants (miracles de la nova política!), va concentrar tot l’aparell de l’organització a les seves mans i les d’una empresa de consultoria de la seva propietat. Aquesta actitud, amb els líders laboristes mirant a un costat, va generar una escissió en el moviment que curiosament ha passat totalment desapercebuda, malgrat que durant mesos Momentum era presentat com el ‘Podem britànic’.
Momentum, que havia estat clau en l’organització de les forces pro Corbyn, es va escindir en el grup de Lansman, amb diversos alliberats i una organització basada en les xarxes socials i el Momentum de base (Grassrots Momentum), que reclamava l’esperit fundador i on dominen els activistes d’esquerra i els sindicalistes combatius. De fet, Matt Wrack, líder del militant sindicat de bombers FBU, que es va afiliar al Partit Laborista (fet que la majoria de l’extrema esquerra no acaba d’entendre) durant l’elecció de Corbyn, n’és la cara pública.
S’ha dit que ‘el fenomen Jeremy Corbyn’ era un exemple dels nous líders que sorgien, però que no havíem d’oblidar “que el que el dota de dinamisme, el que el converteix en un fenomen social viu, és Momentum, aquest moviment on es troba la tradició socialista amb noves formes de fer política”, segons opinen Brais Fernández i Jaime Pastor. Doncs bé, sembla que al Regne Unit, com a l’Estat espanyol, les noves formes de fer política tossudament s’emboliquen en les velles lluites d’aparell; però, a més, sense un programa clar.
Aquests conflictes entre ‘nova’ i ‘vella’ política i entre mètodes de militar basats en la democràcia o les xarxes socials han tingut com a efecte permetre l’ofensiva mediàtica de la dreta del partit per il·lustrar Corbyn i els seus de com són d’incapaços de mantenir la unitat, dibuixant una imatge del partit com la d’un ‘sketch’ de Monty Python.
A dues setmanes de les eleccions, les lluites internes semblen desaparèixer, tant dins dels conservadors com dels laboristes. La diferència entre els dos grans partits es redueix i sembla que qualsevol resultat sigui possible. El resultat el sabrem el 8 de juny; però, si els sondatges inicials es complissin, podria ser catastròfic per als interessos dels treballadors britànics. Si, en cas contrari, es confirmés la remuntada dels laboristes, s’obriria una nova situació al continent, ja que el Govern més progressista se situaria fora de la UE.
L’atemptat ha canviat el signe de les eleccions?
L’atemptat a Manchester del 20 de maig, on van morir una vintena de joves i adolescents en un concert a les mans d’un noi local d’origen libi, ha tingut, com és lògic, un gran impacte en la societat. El Govern va fer sortir els militars als carrers i la campanya es va suspendre. Però l’intent de recuperació política de May ha tingut, de nou, l’efecte contrari. Les declaracions del sindicat de policies en què deia que, si no hi hagués hagut retallades pressupostàries, l’atemptat no s’hauria materialitzat, van iniciar una campanya contra el Govern. De fet, les enquestes que situen els laboristes a només un 5% dels vots dels conservadors són posteriors a l’atemptat, amb una millora de 3 punts per a Corbyn els dies després. Caldrà confirmar aquestes enquestes i encara queda una llarga setmana, però la campanya està donant moltes lliçons sobre com la socialdemocràcia pot recuperar el seu electorat.
