Crític Cerca
Opinió
Pablo Sánchez

Pablo Sánchez

Activista social i militant del moviment sindical europeu.

Lliçons de l’escaramussa de Grècia i Syriza

05/09/2015 | 00:08

Alexis Tsipras, de visita al partit Die Linke, a Alemanya / DIE LINKE
Alexis Tsipras, de visita al partit Die Linke, a Alemanya / DIE LINKE

Podria ser molt crític amb Crític per haver deixat passar tres mesos sense cap article sobre la situació grega. Esmenem-ho.

L’article present no vol ser una enèsima descripció del panorama actual a Grècia, sinó més aviat una anàlisi de les seves conseqüències per als que consideràvem SYRIZA com un instrument de canvi.

S’ha dit que a Europa s’està lliurant una guerra entre l’austeritat i la democràcia. Però l’únic que es pot dir és que a Europa hi ha un model de polítiques d’austeritat que suposen l’assumpció de certs plans, com el tercer memoràndum. I no es tracta pas d’una qüestió moral, és una qüestió pràctica: o s’accepten les privatitzacions o no s’accepten. O es baixen les pensions o no es baixen. No val a cercar d’altres elements: poden ser-hi, però no poden justificar-ho tot. No caiguem en la lògica explicativa dels Grandes Capitanes del Reino: que si una tempesta ens ha desballestat la flota, que si els indis se suposava que no anaven armats…

Es parla, a voltes, de les “lliçons de la batalla”, com si la batalla ja s’hagués acabat. La batalla acaba de començar, i només n’hem viscut els primers moviments. Els qui confonen la primera càrrega d’una batalla amb els seus darrers episodis estan condemnats a perdre-la d’antuvi. Vet aquí el que sembla que pot passar amb certs estrategs que defensen l’indefensable.

La primera escaramussa d’aquesta gran conflagració que vivim ha de servir per a preparar les nostres tropes, i no pas per a felicitar-nos de com ho hem fet de bé, quan les evidències indiquen tot el contrari.

Les inflacions teorètiques poden justificar-ho tot i més. Un exemple. L’argumentari canònic de l’esquerra alternativa és que, si bé s’ha perdut una batalla, no s’ha perdut l’honor; no hem de ser caïnites ni sectaris, hem de donar suport a SYRIZA, que són dels nostres. Amb aquesta regla de tres, s’hauria de continuar donant suport al Partit Socialista francès perquè, el 1981 (!), Mitterrand va nacionalitzar bancs (més d’un encara ho fa, per això…)

Als qui critiquem la decisió del govern grec de signar un memoràndum, se’ns diu que no entenem la conjuntura, i que no sabem “pensar el escenario, pesar las fuerzas, entender lo que ha pasado, y analizar cuáles son los márgenes que quedan abiertos, los que se han cerrado, los que se pueden abrir, y los que no”, citant el responsable de política internacional de PODEMOS, el qual resumeix prou bé la línia del seu partit i, fins i tot la d’Izquierda Unida.

Potser tenen raó. Tanmateix, com el 62% que votà en un referèndum grec un pla menys draconià que el que es va acabar signant, nosaltres no pesem, ni sospesem, ni busquem els marges oberts, ni els tancats, ni els mig tancats, ni els que es poden mig obrir. Nosaltres veiem jubilats sense mesada i jovent sense futur. I preferim basar la nostra acció política en aquestes realitats, més que en justificacions tàctico-aforístiques que ens recorden la foto d’en Ribbentrop. Les acrobàcies discursives poden voler tapar veritats, però aquesta no l’amagaran.

Més acrobàcies: Grècia ha de ser analitzada d’acord amb el seu context. Grècia depèn d’importacions, no hi ha liquiditat, etc. I un bon seguit d’excuses de mal pagador. Pregunta: quan SYRIZA es presenta a les eleccions, oi que sabia que el seu país no era Alemanya ni Veneçuela? Oi que sabia que hi havia problemes? Potser l’esquerra radical només ha de guanyar eleccions amb situacions de zero atur, autonomia econòmica i bona salut bancària? Acabarem demanant-nos perquè l’extrema esquerra de Luxemburg no obté el 40% dels vots. Esperem que Podemos no “salga a ganar” només quan hagi desaparegut l’atur… I encara més acrobàcies: ja m’hauria agradat prou no haver signat, no teníem cap més remei, no ho farem més, OTAN no, d’entrada…

L’argumentari oficial ens continua explicant que “la pugna esencial sigue siendo por el control político de esa estructura productiva”. Ara sí que m’agrades, estic 100% d’acord. M’he passat els darrers sis mesos parlant cada dia amb activistes i sindicalistes. Encara espero ara les mesures per a fer efectiu aquest control… Això no és municipalisme. Això fóra: així que el ministeri de planificació econòmica ha aprovat un projecte d’expropiació de la xarxa elèctrica, de gestió participativa dels béns comuns…? Doncs si ho ha fet, la cosa ha fet tan poc de soroll que ni els grecs se n’assabentaren. I pensar que es pot canviar la relació de forces només amb declaracions… Això sí que és idealisme implacable.

Capitulació

I no faig pas un judici moral, és un fet objectiu i puc justificar-lo. Capitulació: “Acta en què consten els termes de la rendició d’un exèrcit, plaça forta o qualsevulla unitat militar”. El conveni és el tercer memoràndum. Les condicions són la venda de les empreses de l’aigua, dels aeroports, les reduccions salarials, etc. I l’exèrcit que ha capitulat és SYRIZA, que se suposava que era la força de combat del poble grec contra la troica.

No s’ha lliurat la plaça als alemanys (mala gent i pitjors persones, diuen alguns). S’ha capitulat a una política que romandrà sempre l’única possible si no se sap sortir de la seva lògica sistèmica i dominant, cosa que el govern grec no va saber fer. Ho demostra el fet que, durant les negociacions, no hi hagué cap intent seriós de contestar aquesta dominació. Varoufakis va intentar presentar el seu “pla B”. Al final, ni pla B, ni pla Z. Només s’acceptaren les condicions de l’enemic. Un enemic que, tot sigui dit, mostrava diferències tàctiques importants, revelant la manca de cohesió de la socialdemocràcia.

I si bé és ben cert que el govern alemany va tenir (i té encara) un paper particularment nefast, no s’ha d’oblidar que són els amos de la caixa i fan el joc que han de fer. On és la crida a la mobilització dels moviments socials alemanys? Per què no es va fer cap cimera per a forçar els sindicats alemanys a trencar amb el SPD? La socialdemocràcia ha obert una nova crisi, i patirà molt a partir d’ara.

Aquesta crisi està revelant totes les contradiccions de la socialdemocràcia, però també totes les seves oportunitats, encara que molts diguin, des de fa dècades, que PP i PSOE són la mateixa cosa. Als qui ens indignava tanta brutalitat política (i així ho escriguérem en aquest blog), ens sembla evident que el que dugué SYRIZA al govern, i el que està forjant ara tota una generació de nous líders socialdemòcrates (de moment candidats, i ja en parlarem), és la mobilització del que se’n deia, no fa pas tant, les masses.

Aquestes masses, de formes i estructures diverses (PAH, 15M, lluites sindicals, xarxes de solidaritat, lluites contra la privatització de l’aigua) demanen una sortida política. Si les organitzacions pel canvi social acaben deslligant-se de la voluntat popular, la gent continuarà lluitant per allò que meresqué l’OXI del 62% dels grecs. I, al final, la gent oblidarà qui l’havia oblidada.

El que toca fer ara és vèncer l’austeritat i els seus predicadors, tot demostrant que hi ha alternatives. Si SYRIZA no ho fa, seguirà el mateix camí de tots aquells que acabaren desats al calaix de la història. I no estic fent cap mena de judici moral. És una qüestió de temps, si SYRIZA és qui regala els béns comuns, retalla salaris i no ofereix cap futur al jovent, el poble abandona qui la deixat de banda. I això també val per a tots els qui prometen la lluna abans de les eleccions, per dur-nos després de cap al purgatori.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies