Crític Cerca
Opinió
Pablo Sánchez

Pablo Sánchez

Activista social i militant del moviment sindical europeu.

Macedònia, un referèndum pactat que potser no resol res

27/09/2018 | 19:00

Manifestació a Tesalònica (Grècia), el 10 de setembre, contra l’ús del nom Macedònia per part de la república balcànica / Foto: STAVROULA POULIMENI

Aquest diumenge que ve, 30 de setembre, Macedònia vota en referèndum el canvi de nom del país que passarà de ser FYROM (Former Yugoslav Republic of Macedonia) a ser República de la Macedònia del Nord. Aquest canvi anodí per a molta gent a l’oest d’Àustria pot esdevenir una bomba amb retardament al cor dels Balcans. Fem una mirada a la situació en una regió que ara ja porta 20 anys sense guerra, però que no ha tancat les ferides obertes amb la desaparició de Iugoslàvia el 1992 i que regularment amenaça amb una nova crisi.

Els macedonis votaran en un referèndum consultiu

El referèndum té com objectiu ratificar l’acord del passat juny entre el govern grec i el govern macedoni. Fins ara Grècia havia estat el principal responsable del bloqueig de Macedònia tant per integrar-se a l’OTAN com a la Unió Europea. Grècia continua reivindicant l’exclusivitat del nom ‘Macedònia’ per a la seva regió nord. El govern macedoni estaria disposat a cedir, per donar una segona oportunitat pel país. Ara bé, els nacionalistes macedonis ho veuen com una traïció i una ‘baixada de pantalons’ de cara als grecs i a la minoria albanesa. Els darrers anys, el govern macedoni s’ha passat el temps erigint estàtues d’Alexandre el Gran i recuperant la seva figura, cosa que a Grècia no ha caigut massa bé i que té poc sentit en un país que no té, dins el seu ADN, la cultura hel·lènica.

La pregunta del referèndum és: ‘Vostè està a favor de pertànyer a l’UE i a l’OTAN i acceptar l’acord entre la república de Macedònia i Grècia?’. A Macedònia l’acord del govern divideix i exacerba les divisions socials existents. Segons nacionalistes macedonis, la minoria albanesa del país votarà en bloc pel ‘Sí’ i això serà la dissolució de la identitat del país (els albanesos son un 25% i els turcs un 4% de la població). Cal recordar que al 1999 quasi 400.000 kosovars es van refugiar a Macedònia, al final del conflicte entre Sèrbia i Kosovo, i que, durant sis mesos (del febrer a l’agost de 2001) esclataren escaramusses entre les milícies albano-kosovars (UCK) i l’Estat macedoni, el qual les acusava de fomentar la independència de la minoria albanesa de Macedònia. Aquestes tensions van tornar al 2012 i, de fet, mai no han desaparegut.

El referèndum, que és consultiu, hauria de convèncer l’oposició de Gruevski, líder del VMRO-DPMNE, (partit de la família ‘popular’, com la CDU alemanya i el PP espanyol) que està sent jutjat per corrupció, però que fins ara s’ha oposat a l’acord. Encara que els seus aliats polítics europeus estiguin fent campanya electoral a Macedònia a favor del Sí. A tot això, cal afegir l’oposició declarada de Rússia a l’entrada de Macedònia a l’OTAN. Algunes forces polítiques estan cridant al boicot del referèndum per tal de no arribar al 50%, fet que el deixaria molt debilitat. Angela Merkel va fer una visita oficial la setmana passada per ajudar al resultat positiu. Ara fa uns dies, després de l’últim discurs de Juncker i de l’aparició de Viktor Orban al Parlament Europeu, el primer ministre ‘social-demòcrata’, o nominalment dins d’aquesta família europea, va fer un apassionat discurs. Si els eurodiputats fossin macedonis segur que votarien per entrar a l’OTAN, però a Macedònia no està tan clara la cosa.

De fet, sigui quin sigui el resultat, trobarem una secció de la societat que sortirà ‘insultada’. Si guanya el ‘No’, els albanesos ho veurien com un obstacle a l’entrada a l’UE i l’OTAN (i pot exacerbar les tendències independentistes). Si guanya el ‘Sí’, el nacionalisme macedoni tindrà el seu ‘casus belli’. En el cas de tenir un’Sí’, però amb menys del 50% de participació, el govern i la seva base sortiran debilitats i no cal descartar eleccions. Aquest episodi macedoni està sent d’una gran ajuda, a Grècia, per treure la dreta nacionalista del forat on era des de l’arribada de SYRIZA al govern. Tant Nova Democràcia, els Grecs Independents com Alba Daurada, han fet del tema macedoni la seva mobilització clau. El passat 10 setembre, 15.000 persones es van manifestar a Tessalònica per oposar-se al canvi de nom. Si el 30 de setembre hi ha un clar suport a Macedònia, el nacionalisme grec tornarà a sortir i jugarà un paper a les properes eleccions. De fet, el problema és que el referèndum canviarà l’equilibri existent a la regió, que és insatisfactori però és un equilibri acceptat per la majoria. Qualsevol petita modificació d’aquest equilibri obre la via perquè tothom intenti aprofitar-se de la inestabilitat de la situació i, quan diem tothom, ens referim a les elits que governen tots els països balcànics.

Moviments a Sèrbia i Kosovo

El passat 7 de setembre, el president serbi Aleksander Vucic i el seu homòleg kosovar Hashim Thaçi es van reunir després que el primer hagués fet una proposta d’intercanvi de territoris entre Kosovo i Sèrbia per al reconeixement del petit país balcànic. Recordem que l’estat espanyol no ha reconegut encara Kosovo… i Rússia tampoc. Les organitzacions nacionalistes sèrbies  estan mobilitzant les seves bases amb eslògans surrealistes (‘España-Kosovo: No pasaran!’ era la pancarta que hi havia davant l’edifici del govern serbi durant aquest estiu). Per si algú tenia dubtes de l’impacte internacional del procés. És útil recordar que tant Eslovènia al 92 com Kosovo al 2008 tenien gran potències darrere que van permetre el seu reconeixement més o menys ràpid.

Pancarta davant l’edifici del govern serbi a Belgrad / Foto: JAUME GRAU

La proposició de Vucic és intercanviar Presevo (ciutat al sud de Sèrbia, de majoria albanesa) per la meitat nord de Mitrovica (de majoria sèrbia). La Comissió Europea havia vist amb bons ulls el canvi, ja que obriria la porta al reconeixement de Kosovo i a l’adhesió de Sèrbia a la Unió Europea (cosa que demostra la desesperació de la diplomàcia europea per arribar a acords abans de les eleccions europees de juny de l’any vinent que donaran un canvi en la política d’ampliació de l’UE). Però ni Merkel ni May donen el seu vist-i-plau; pel que diuen, obriria la ‘caixa de pandora’. Alguna cosa han après del període 1991-1995. Amb la negativa dels països importants (i cal començar a admetre la realitat europea: si alemanys, britànics o francesos volen alguna cosa, s’acaba fent i, si no volen, no es fa), Sèrbia ha tornat a la vella cançoneta de ‘no reconeixerem mai Kosovo’. I torna a reclamar una posició clau com a frontera exterior de la UE i com frontera davant el flux migratori.

La proposició del govern serbi té com objectiu avançar cap una possible entrada a l’UE. El referèndum macedoni es converteix aleshores en part de la jugada d’escacs regional que tothom està jugant (o intenta jugar, si se’ls deixa). Si Macedònia accepta el canvi i dóna un pas cap a l’UE i l’OTAN, Sèrbia vol que s’accepti la seva proposició i el canvi de fronteres; si no, el tema kosovar es pot quedar encallat i el ‘problema albanès’ a Macedònia augmentaria. La política de la majoria d’actors importants envers els Balcans, des dels anys 90, sembla reflectir la voluntat de transformar una regió que, culturalment i ètnica, s’assembla a una pintura de Kokotschka més que un quadre de Mondrian. Ara bé, el problema és que parlem de gent que viu a pobles i ciutats des de fa massa temps per voler ser “minoria immigrada”, però que, ètnicament, se sent més propera a un país que, finalment, no és el seu.

La crisi entre Bòsnia i Croàcia

Amb tot aquest enrenou de fronteres, i la paràlisi institucional i política a Bòsnia, Croàcia està aprofitant la mala maror per avançar la seva pròpia agenda. O sigui, aconseguir una continuïtat geogràfica al seu país. Potser pot passar desapercebut que la costa croata es trenca durant 20 km, que pertanyen a Bòsnia. Aquest punt dels acords de Dayton volia donar una sortida al mar a Bòsnia. Però el govern croat ha trobat la solució per comunicar la regió de Dubrovnik amb la resta del país: construir un pont entre Duboka i la península de Peljesac, connectant així l’illa que va veure néixer Marco Polo (Korcula) i que deixaria, de facto, aïllada Bòsnia. I tot això es vol inaugurar durant la presidència croata de l’UE al 2020!

El govern bosnià ha posat el crit al cel, però necessita l’acord de totes les entitats que governen el país: la minoria croata i la República Sprska (de majoria sèrbia i semi-autònoma). Els croats bosnians semblen voler utilitzar això com a moneda de canvi, de la mateixa manera que els serbis veuen el canvi de fronteres com a una oportunitat històrica per ‘sortir’ de la Bòsnia actual o guanyar encara més autonomia. A Bòsnia, la possible partició de Kosovo, l’aïllament del seu govern, els moviments de la República Sprska i la política croata fan mal i fan augmentar la por d’una veritable aïllament polític, diplomàtic i físic, que seria la recepta ideal per a més conflictivitat territorial interna. Recordem que la pau a Bòsnia és encara molt feble a certs llocs, on la coexistència ètnica està garantida per tropes de les Nacions Unides.

Tot això només indica una cosa: les crisis balcàniques no han desaparegut, encara que la Unió Europea ho repeteixi cada cinc minuts, i ara per ara les contradiccions s’acumulen, com qui amuntega bastons de dinamita tot esperant que una espurna faci explotar tota la pila. La prova és l’augment de la capacitat de FRONTEX a la regió balcànica, amb l’excusa de l’onada migratòria. Les fronteres exteriors a l’Est són menys clares i més poroses del que es pot pensar.

Tothom mira el referèndum a Macedònia

La qüestió macedònia, i el discurs del seu president, Gjeorge Ivanov, al Parlament Europeu ho demostra clarament, deixa al descobert les mancances dels processos d’independència que es van tancar amb els acords de Dayton i que van posar fi teòricament a uns enfrontaments latents des de fa segles. També recalca la importància d’una regió que té interessos geo-estratègics molt importants: ara mateix, capitals russos i xinesos desembarquen a Sèrbia i a Macedònia en vistes d’una entrada dins la UE,  i així ‘saltar-se’ les sancions existents, en el cas rus, i obrir mercats, en el cas xinès. Sí, cal entendre com es comporten els estats quan es tracta dels seus interessos o dels seus veïns. Actualment, qualsevol diria que els Balcans tornen a ser l’escenari d’un ‘Grand Jeu’ com el que vam veure ara fa una mica més de cent anys i que va ser l’espurna de la Primera Guerra Mundial.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació