Crític Cerca
Opinió
Pablo Sánchez

Pablo Sánchez

Activista social i militant del moviment sindical europeu.

Per què una part de l’esquerra s’equivoca de bàndol en la crisi de Bielorússia?

És una revolta popular com les de Hong Kong, el Líban o Xile, tot i que un sector de l’esquerra segueixi ancorat en esquemes de la Guerra Freda.

03/09/2020 | 12:16

Protesta contra Lukashenko a Minsk (Bielorrússia) el 16 d’agost / HOMOATROX

La crisi de Bielorússia és molt més que una batalla geopolítica! Ja fa quatre setmanes que Minsk (i altres ciutats del país) acullen manifestacions de masses. El que va començar com unes protestes contra els resultats de les eleccions ha evolucionat en una revolta popular. Com les que hem vist a Hong Kong, el Líban o a alguns països de l’Amèrica Llatina tot i que un sector important de l’esquerra segueix utilitzant els esquemes de la Guerra Freda i només pot veure què ha passat a Síria o Ucraïna, a pesar que el cas bielorús és ben diferent.

Aquí teniu cinc raons per les quals la crisi al país de l’antiga esfera soviètica va més enllà del projecte de desestabilització dels Estats Units contra Rússia.

Què ha passat?

Les eleccions presidencials es van celebrar a Bielorússia el 9 d’agost de 2020. Abans, el president Aleksandr Lukaixenko havia anunciat que es postularia per a un sisè mandat, havent guanyat totes les eleccions presidencials des de la independència del país, el 1991.

Lukaixenko va obtenir una victòria amb més del 80% dels vots, tot i que la legitimitat dels resultats va ser seriosament qüestionada per l’oposició i part de la comunitat internacional. De fet, la Unió Europea ha decidit no reconèixer els resultats. Tots els candidats, excepte Lukaixenko, han presentat apel·lacions davant la Comissió Electoral Central de Bielorússia (CEC) demanant la invalidació dels resultats. Fins i tot, antics aliats del règim com el Partit per un Món Just (escissió del Partit Comunista que dóna suport al govern) que ara es veu amb una part dels seus dirigents a la presó.

A partir del 10 d’agost les manifestacions i vagues se succeeixen al país. Menys d’un mes després del resultat, el govern es manté gràcies, en gran mesura, a la repressió.

Quina era la situació abans de les eleccions?

En els últims mesos, Lukaixenko ha alienat gran part de la població amb les seves afirmacions que la pandèmia no és més que una “psicosi” i no ha fet pràcticament res per frenar la propagació del virus. A diferència de molts països veïns, Bielorússia no va tenir ni tan sols una aturada temporal de l’economia.

Segons la Universitat John Hopkins, amb només 9,5 milions d’habitants, el país ha informat de 68.000 infeccions de la Covid-19 i 567 morts relacionades. La veïna Polònia, que tenia un tancament limitat, ha fet públics 48.789 casos i 1.740 morts amb una població aproximada de 38 milions. Segons alguns informes, el mateix Lukaixenko també va contraure el virus.

A més, durant l’últim any, l’economia bielorrussa ha patit la caiguda d’una prolongada disputa entre Rússia i Lukaixenko pel subministrament d’energia subvencionat per Rússia a Minsk. La reducció de les subvencions russes combinada amb la pandèmia de coronavirus ha creat un dèficit de 700 milions de dòlars en el pressupost estatal.

Els treballadors del país fa temps que no poden guanyar-se la vida amb els seus salaris. Com a la veïna Ucraïna, molts treballadors més joves han sortit del país per treballar a Rússia o a la Unió Europea. L’any passat, Lukaixenko va admetre que Bielorússia havia perdut el 8% de la seva població a causa de la migració laboral.

Els darrers deu anys s’ha produit una despolitització dels bielorussos. Després de les fracassades protestes postelectorals del 2010 i de la “revolució d’aplaudiments” posterior [quan les persones aplaudien al carrer per mostrar la seva dissidència, tement que serien arrestades si muntaven protestes], molts membres de partits i moviments van patir la repressió estatal.

El 2017, després que el govern introduís l’anomenat impost sobre l’atur, Bielorússia va sortir al carrer no només a Minsk, sinó també a petites ciutats provincials, per primera vegada en sis anys. Aquest impost es va ajornar. Però semblava que després de la derrota de partits i moviments d’oposició, la nova oposició a Lukaixenko només apareixia amb formes com a la “revolució d’aplaudiments” i no pas com un moviment de masses i amb vagues espontànies.

Com que una part substancial de l’economia bielorussa segueix sent propietat de l’Estat, la “gent normal” –els votants habituals de Lukaixenko– està formada per treballadors de fàbriques estatals, professors d’escola o personal sanitari. En els darrers anys, el sector públic ha sofert l’austeritat típica de la crisi, cosa que ha  provocat la caiguda dels salaris, la contracció de la força de treball, les vacances forçades no remunerades i l’augment de l’edat de jubilació. Òbviament, això sí que va polititzar la “gent normal” però, malauradament, no va sorgir cap agenda forta.

Tikhanovskaya va anunciar la seva candidatura electoral contra Lukaixenko després que el seu marit, un conegut blogger de l’oposició, fos arrestat al maig i se li prohibís la candidatura en aquest context malestar social. No ha presentat pràcticament cap programa polític que no sigui l’oposició al govern i les convocatòries buides per a la “democràcia” i les eleccions “lliures”. En les darreres setmanes, l’oposició prooccidental ha organitzat diverses manifestacions que han atret milers de persones a Minsk.

L’estat bielorús ha respost empresonant més de 1.000 manifestants des del començament de la campanya presidencial sense tenir xifres exactes de l’últim mes de protestes. Aquest es el terreny on a crescut l’oposició à Lukaixenko.

I què fan la UE, els EUA i Rússia?

Els Estats Units no tenien representació diplomàtica a Bielorússia des del 2008, quan Lukaixenko va reprimir els partits d’oposició nacionalistes i liberals amb suport occidental. Les relacions entre Bielorússia i els Estats Units s’han apropat molt considerant el passat, ja que Washington ha intentat explotar i aprofundir la creixent fractura entre Lukaixenko i Moscou per convertir un país geoestratègicament important en un altre aliat amb el suport de l’OTAN, i els bielorussos han manifestat reiteradament que estan disposats a realitzar exercicis conjunts amb l’OTAN. De fet, Lukaixenko va donar suport públicament al cop d’estat amb el suport dels Estats Units el 2014 a Ucraïna i va establir relacions estretes amb Poroshenko i els subsegüents governs com el de Zelensky.

El febrer d’aquest any, el secretari d’estat dels Estats Units, Mike Pompeo, va visitar Bielorússia per mantenir una conversa de dues hores amb Lukaixenko sobre la disputa del país amb Moscou pel subministrament d’energia. Va ser la primera visita d’un secretari d’Estat dels Estats Units a Bielorússia des de 1993. En una conferència de premsa posterior a la reunió, Pompeo va revertir una dècada de la política exterior nord-americana cap al país i va afirmar que els Estats Units podrien oferir a Bielorússia tot el petroli que necessita. Va dir: “Tot el que heu de fer és trucar-nos”.

El precari equilibri entre Rússia i Lukaixenko ha estat seguit de prop pels grups de reflexió nord-americans, que debaten si recolzar el govern bielorús podria ser un camí viable per perseguir els interessos nord-americans a la regió o és millor tenir-hi un nou regim. Pel ideòlegs del sistema, el fet de no tenir una oposició de masses era l’element que el permetia jugar amb Rússia i la seva oposició com en un joc de pòquer amb les cartes trucades. El moviment de milions de persones canvia aquesta situació.

L’esquema, però per molts a l’esquerra (sobretot del món post comunista i sovint autodenominada anti-imperialista) és veure la mà de Washington i el suport de Brusel·les a les accions contra el règim de Lukaixenko.

Manu Pineda, eurodiputat espanyol del partit d’Esquerra Unida, utilitzant el seu temps de paraula al Parlament europeu durant l’aparició de la líder de l’oposició i auto-proclamada vencedora de les eleccions  Tikhanovskaya va dir: “Senyora Tsikhanouskaya, ja sabeu la pressió que pot exercir la UE. Ho hem vist a Veneçuela. Esteu preparats per garantir sancions contra la vostra gent perquè no us van votar? Com a presidenta, busqueu un bany de sang, tal com va tenir lloc a Ucraïna? Esteu preparats perquè el poble de Bielorússia pagui amb sang, dolor i patiment pel fet que no us hagin elegit presidenta? Perquè d’això es tracta”.

De fet la pressió de la Unió Europea és mínima. Les sancions existeixen ja contra la ‘última dictadura d’Europa’ com els hi agrada dir als periodistes liberals. Bielorússia té com a soci comercial 2/3 de les seves importacions a Rússia i ara Xina ocuparà el segon lloc. El país depèn energèticament del gas rus. A diferència de Veneçuela, les sancions europees o americanes no poden tenir un gran impacte en la societat.

Això no vol dir que els EUA no hagin instigat ni donat suport als opositors al règim. L’ Atlàntic Council, un dels grups de reflexió més bel·ligerants de Washington, va advertir que Lukaixenko podria enfrontar-se a un “Minsk Maidan” després de les eleccions presidencials fa uns mesos. Aquesta referència al moviment de protesta fortament recolzat i finançat pels Estats Units i Alemanya a Ucraïna el 2013-2014, que va culminar amb un cop d’extrema dreta que va instal·lar un règim totalment compatible amb els interessos nord-americans, és una clara indicació de la manera de pensar i actuar d’una part de l’elit dels EUA. Però Bielorússia té encara tropes russes en actiu i una base militar.

A principis d’aquest any, la revista del Consell sobre Relacions Exteriors, Foreign Affairs, va publicar un article titulat: “Serà Bielorússia la propera Ucraïna?” Emfatitzant el significat geoestratègic clau de Bielorússia per a Rússia, va assenyalar: “… si Bielorússia pivotés cap a l’oest, Moscou perdria un potencial escenari militar i s’arriscaria a veure que la influència política i econòmica occidental s’estenia sobre una població que molts russos consideren part de la seva pròpia nació”. La peça es va concloure instant els governs occidentals a recolzar Lukaixenko. I la Unió Europea ha seguit aquest esquema, però el règim trontolla però no acaba de caure.

La classe obrera ‘clàssica’ ha aparegut ‘posant el seu segell’

Uns dels elements que fan la gran diferencia amb la situació a Ucraïna és la participació massiva de les i els treballadors en accions contra Lukaixenko. Entre els líders de l’oposició es troben dirigents sindicals de fàbriques. És important explicar que la classe obrera al país ha crescut gràcies a la política de suport a la industria. Una anècdota prou important ho il·lustra. A l’inici de les protestes, Lukaixenko va dir que els treballadors eren una vintena a les manifestacions. Al dia següent, la fàbrica més gran del país es va manifestar amb la pancarta ‘no som 20 som 16.000’ (que és en nombre de treballadors a aquesta fàbrica). Un dels líders d’aquesta fàbrica és  Sergei Dylevsky, que s’ha convertit en un destacat líder del moviment de vagues i i amb Olga Kovalkova, ajudant de Svetlana Tikhanovskaya, han sigut detinguts a l’inici de les protestes.

Al país existeixen dues confederacions sindicals. El sindicat oficial diu tenir uns 3 milions d’afiliats i dóna suport incondicional al president. Molts afiliats ho són per la força, ja que si no estàs afiliat no pots mantenir el teu lloc de treball. Això no ha impedit que la segona confederació, que és molt més semblant a una ONG a causa de la repressió, ara sigui el punt d’atracció de tota l’onada de vagues que sacseja el país de nord a sud.

Aquesta és la gran diferència amb tots els moviments del món post soviètic. La classe obrera fins ara ha participat al moviment de manera independent, en una aliança tàctica amb l’oposició liberal burgesa que en temps normals no vol ni sentir parler d’obrers o sindicats. Els líders europeus que donen suport a Tikhanovskaya són els que sovint ataquen el món del treball i defensen l’ubertizacio de la societat, a Bielorússia això encara no ho poden dir en públic, i aquest element és molt important. 

La bandera

Un dels elements més repetits a casa nostra és el perill dels grups feixistes i la utilització de la bandera blanca vermella com prova d’aquest perill. Cal clarificar això.

A partir de la revolució de febrer de 1917, diversos estats es van disputar el control del territori en la guerra que va seguir la Revolució Russa. Aquests enfrontaments van culminar en el naixement de la República Socialista Soviètica (RSS) de Bielorússia, que el 1922 es convertí en un dels membres fundadors de la Unió Soviètica. Bielorússia es veié obligada a cedir gairebé la meitat del seu territori a Polònia arran de la derrota soviètica en la guerra poloneso-soviètica (1919–1921). Abans va existir una república democràtica de Bielorússia (BNR) amb la bandera que veiem a les protestes.

El BNR va ser declarat el 9 de març de 1918, a Minsk, pels membres del Comitè Executiu del Primer Congrés bielorús, i dues setmanes més tard, el 25 de març de 1918, va proclamar la independència. El 1919, va coexistir amb un govern comunista alternatiu de Bielorússia (la República Socialista Soviètica de Bielorússia, que més tard va passar a formar part de la República Socialista Soviètica Lituana-Bielorussia), traslladant la seva seu de govern a Vilnius i Grodno, però va deixar d’existir a causa de la presa de tot el territori bielorús per part de les forces poloneses i bolxevics durant la guerra polonès-soviètica de 1919-1921. Actualment, el seu govern a l’exili, el Rada (Consell) de la República Popular de Bielorússia, és el govern més antic de l’exili que encara funciona al món! Molt abans de l’aparició del feixisme, aquesta bandera és potser menxevic o nacionalista, però no feixista!

I ara què?

Ara la situació és oberta. El moviment és viu però no sembla anar en augment i poder fer caure el regiment que ara s’ha tornat a apropar a Rússia que pateix també de protesten contra Putin. La reflexió també ha començat a les files de l’oposició de quina és el full de ruta pel futur. De fet, és ara quan el perill de la infiltració és més fort i no quan sortien milions de persones al carrer. Els bielorussos han tingut el seu 15-M, però els hi caldrà construir les noves alternatives pel futur i, com ja sabem, això no són flors i violes.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies