Crític Cerca
Opinió
Pablo Sánchez

Pablo Sánchez

Activista social i militant del moviment sindical europeu.

Quan ningú ja no parla de Portugal

La lliçó que les esquerres haurien de treure d'aquest país és que, quan es dóna suport a un Govern, trencar expectatives populars es pot pagar ben car

15/12/2019 | 19:00

Portugal ha estat un dels exemples més esmentats per l’esquerra del PSOE (Comuns, Compromís, Podemos, Errejón…) durant els últims dos anys. Ara sembla que hagi desaparegut del mapa polític, i com a referència de l’esquerra.

Amb un resultat electoral que, malgrat els canvis, no ha modificat essencialment la simetria política, serà interessant veure si es torna a evocar l’exemple portuguès, ara que el Partit Socialista portuguès no renovarà la coalició del mandat precedent i que a l’Estat Espanyol, al contrari, s’albira un possible Govern de coalició.

Amb un Govern de minoria socialista, amb suport extern del Bloco de Esquerda (Bloc d’Esquerra) i de la CDU (Candidatura Democràtica Unitària, una coalició de 22 anys entre el Partit Comunista portuguès i els Verds), el Govern de Portugal va arribar a definir un programa de Govern contra les polítiques d’austeritat de la darrera dècada, sense renunciar, però, als criteris d’estabilitat europeus, és a dir, la famosa regla d’or. Aquest acord de Govern, que va tenir com a padrí el president de la República, fou anomenat “a geringonça”, terme que, en llenguatge figurat, tant pot designar una construcció improvisada i poc sòlida com un aparell o mecanisme complicats, una andròmina. Aquesta troballa política era, doncs, el fruit d’un compromís, responent a la demanda d’assolir una mica d’estabilitat després dels durs anys de la ‘troica’.

Quin balanç?

Després de la desfeta grega, els últims quatre anys donaven una oportunitat històrica a l’esquerra de la socialdemocràcia d’aplicar una política exemplar, capaç de donar empenta a les forces progressistes del continent i de dibuixar un horitzó polític nou. Però no ha estat així. El model portuguès només ha resultat “modèlic” als qui el comparen amb la desastrosa política de SYRIZA, però no pas a una bona part del seu electorat.

De fet, el que hem vist han estat quatre anys d’acords parlamentaris ‘in extremis’ que han suposat atacs a alguns moviments socials de base. Aquests darrers quatre anys, les condicions d’habitatge, de vida i de treball de la majoria dels portuguesos només han empitjorat. L’assistència sanitària s’està privatitzant de manera gradual, les factures de les llars han crescut, la manca d’inversions en educació ha provocat un dels conflictes salarials més grans de la història del sector i els lloguers a les ciutats portugueses són ara dels més cars d’Europa, encara més cars amb relació a la mitjana dels salaris. En aquest context el Partit Comunista Portuguès (PCP, el primer partit de l’esquerra alternativa en nombre de militants i el que més pesa al món sindical) ha ignorat en gran manera les lluites dels treballadors precaris, i n’ha pagat, en conseqüència, un important cost electoral.

El que hem vist aquests quatre anys són acords parlamentaris ‘in extremis’ que han suposat atacs a alguns moviments socials de base

No es pot negar, però, que el Govern portuguès ha fet algunes reformes per corregir les polítiques aplicades per la ‘troica’, sobretot durant el període anterior a les eleccions del 6 d’octubre. Per exemple, ha restablert la setmana laboral de 35 hores per als treballadors del sector públic, ha decretat la gratuïtat dels llibres de text escolars per a determinades franges d’edat i, aquest darrer juny, va fixar uns màxims pels lloguers, dins d’una reforma del mercat immobiliari.

Però la situació es fa cada cop més difícil. Només en l’exercici del 2018, els preus de l’habitatge van augmentar un 15,9%, l’increment interanual més gran durant dècades. Si bé això passava mentre les pujades del preu dels habitatges, a Lisboa i a Porto, s’alentien, els preus als suburbis i les ciutats de rodalia augmentaven dramàticament. Als llocs on els treballadors de Lisboa i de Porto havien hagut de cercar un habitatge encara assequible, cada cop més lluny de la feina. La recuperació econòmica quedava, doncs, corcada per l’augment del cost de la vida.

El caràcter parcial de cadascuna d’aquestes i d’altres reformes governamentals reflecteix la timidesa dels partits d’esquerra a l’hora de defensar els interessos de classe que se suposa que representen. Les reformes del PS han estat totes així. En el sector de l’aigua, mentre s’anuncia, amb tota la megafonia institucional, una llei que prohibeix la gestió privada de l’aigua, no es prohibeixen les col·laboracions publicoprivades. Cap canvi substancial.

Aquest era, en definitiva, el context polític de les eleccions del setembre. Ningú no volia, certament, tornar a la dura austeritat de la dreta (PSD), però l’entusiasme dels començaments del mandat ja no hi era…

El millor resultat per a un partit socialista a Europa

El resultat del PS, fins i tot sense aconseguir la majoria absoluta, és indubtablement una molt bona notícia per a aquest partit. La seva victòria és deguda més a la desfeta de la dreta i a l’augment de l’abstenció que no pas als seus resultats absoluts. Malgrat tot, se li ha obert una situació ideal per formar Govern en solitari i poder buscar aliances a dreta o esquerra, lliurement, com ja ho havia fet els darrers mesos de la “geringonça”.

El Bloco de Esquerda ha perdut 60.000 vots i el PCP ha perdut 115.000 vots, el pitjor resultat de la seva història

Qui ha pagat el preu de la falta d’audàcia són, de fet, els altres partits d’esquerres. El Bloco de Esquerda ha perdut 60.000 vots (però manté el mateix nombre de diputats) i el PCP ha perdut 115.000 vots, i ha fet el pitjor resultat de la seva història. El Partit Socialista millora d’un 4% el seu resultat, però perd 120.000 vots. En total, la “coalició de Govern” perd pràcticament 300.000 vots. Aquest fet que ha permès al PS poder formar Govern en minoria, quan la resta dels partits d’esquerres s’han d’acontentar a debatre les causes dels mals resultats.

Fa 20 anys, els percentatges de participació en les eleccions portugueses eren sempre superiors al 80% (el 1975, hi va votar el 91,5% del cens). Portugal era un país amb una gran participació política, i amb un Partit Comunista que semblava no haver patit gens de la caiguda del Mur de Berlín. Avui, la participació arriba, amb prou feines, al 50%. La població que vota menys és la que més ha sofert els anys de la crisi; a les àrees més pobres, la participació només arriba al 30%.

La “geringonça” ha trencat el sistema tradicional de partits a Portugal. El veí atlàntic ja no és l’únic país d’Europa sense extrema dreta.

L’experiència dels darrers 20 anys demostra que, mentre la socialdemocràcia neteja la seva imatge, la seva esquerra paga peatge

La desfeta del PSD i del CDS-PP, que el 2015 van anar junts a les eleccions i amb possibilitats de mantenir el Govern de dretes, ha estat significativa; ara fa quatre anys van ser el primer partit en vots però no tenien ningú amb qui pactar, aquella coalició electoral que va galvanitzar el vot d’esquerres cap al PS, el Bloco i el PCP i va forçar la coalició. Durant quatre anys, les divergències han estat grans i han permès la irrupció d’un partit anomenat Chega! (Prou!), bastant proper al que és Vox (per primer cop des del 1975 un partit que trenca amb la revolució), i també l’entrada al Parlament d’un nou partit liberal (Iniciativa Liberal), de caràcter molt diferent del PSD.

Per la banda esquerra, la pèrdua de vots de les forces tradicionals ha estat capitalitzada per dues noves forces: LIVRE (un partit –secció portuguesa de DIEM 25– amb una candidata de color) i el PAN (un partit proper al PACMA).

Un element important per entendre la caiguda de l’esquerra és el creixement de nous moviments a l’exterior del sindicalisme tradicional i de les estructures típiques. Portugal era un país amb un partit comunista hegemònic en els moviments socials, veïnals, etc. Amb la seva participació en el Govern, el PCP ha estat durament castigat, en part també per les seves posicions dins dels moviments, i molts activistes li han girat l’esquena.

A Portugal, la davallada de l’esquerra ha estat, finalment, moderada; potser perquè, fet i fet, no es tractava de socis de Govern, sinó de programa. Ara bé, la lliçó que caldria treure de tot plegat, i particularment per als altres partits d’esquerra ibèrics, és que, quan es dóna suport a un Govern, i encara que no s’hi tinguin ministres, trencar expectatives populars es pot pagar ben car. L’experiència d’aquests darrers 20 anys sembla demostrar-ho: mentre la socialdemocràcia neteja la seva imatge, la seva esquerra paga peatge.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies