Tots els camins van a Atenes

Després dels tràgics esdeveniments de París i de Brussel·les, l’atenció mediàtica es gira una altra vegada cap a Grècia. Les eleccions anticipades del 25 de gener poden suposar un canvi històric. Sovint es diu que el que hi està passant  no és res radicalment nou, però no hem de menystenir el fet que, des de les eleccions presidencials franceses del 1981, és el primer cop que l’esquerra europea considera un procès electoral amb l’esperança d’un punt d’inflexió decisiu. De fet, com al 1981, la dreta i les elits econòmiques avui també es mostren dividides sobre com reaccionar a la probable instauració d’un govern de canvi social.

Les comparacions, certament, són odioses, i comparar François Mitterrand amb Alexis Tsipras pot semblar una exageració, més que no pas una comparació. Però el 25 de gener d’enguany, com el 10 de maig del 1981, es pot escriure una nova pàgina de l’esquerra a Europa i, com s’esdevingué amb Mitterrand, el que pugui passar a Grècia transcendirà el seu àmbit nacional. Els activistes socials, els militants d’esquerres i els sindicalistes al peu del canó han fet seva la campanya electoral de SYRIZA i promouen debats sobre cada punt del programa. Feia molt de temps a Europa, potser des del 1981, que no deixàvem de banda la discursivitat efectista de la política espectacle, per apropiar-nos d’un programa que s’ha d’aplicar. Sortida o no de l’euro, pagament o no del deute, nacionalització o no de certs sectors privatitzats… aquests debats, que animen avui la societat grega, constitueixen una primera desfeta del discurs liberal dominant.

Eufòria de l’esquerra europea a principis dels vuitanta

Per entendre-ho tot plegat més bé, deixeu-me tornar a la França del 1981. El país havia sofert set anys (el mandat presidencial de l’època era de set anys!) d’austeritat’, com en diríem avui, i de gestió monetarista de la crisi del petroli. Al Regne Unit, Margaret Thatcher era al govern des de feia gairebé un parell d’anys i l’orientació general de les seves polítiques ja estava prou definida. Les dictadures militars de Grècia, Espanya i Portugal havien estat vençudes per la mobilització popular. De fet, a Portugal, milions de persones desfilaren amb l’exèrcit arborant banderes vermelles, cosa que ens hauria d’inspirar una certa prudència a l’hora de jutjar les dimensions històriques d’un fenomen com el del 15-M i els indignats.

En aquest convuls context, tota Europa mirava cap a França, com també ho feia, fins a un cert punt, cap a Itàlia, on un partit comunista de masses obtenia el 34% dels vots a les eleccions generals del 1975, i el 31% al 1979 (però el Partit Socialista, amb un 10-12% dels vots, no volia saber res dels comunistes). Avui mirem cap a Grècia. SYRIZA i la seva gran coalició obtindran la majoria absoluta? El Partit Comunista grec (KKE) els continuarà titllant de traïdors i d’oportunistes?

El 1981 francès fou la culminació d’una dècada sencera de lluites, vagues, revoltes, i de la pitjor crisi coneguda des del 1929. Fou la primera elecció d’un president amb el suport dels comunistes. Encara avui, les relacions entre el PS francès i el PCF estan marcades per aquell famós (i malhaurat) ‘programa comú’, el qual hauria estat impossible d’assolir sense l’ajuda del contetx europeu d’aquells anys. L’Europa de SYRIZA també marca avui el ritme i la (des)composició dels front d’esquerres. A Itàlia, l”esquerra verda’ es trenca en el debat sobre el suport a Tsipras a les eleccions europees. A Eslovènia, una nova esquerra entra al parlament després de la guerra de Iugoslàvia, amb gairebé un 10% dels vots, i gràcies a un model d’unitat d’acció i de diversitat de posicions.

És traslladable SYRIZA aquí?

Mirem Catalunya, mirem Barcelona. Hi ha una voluntat clara d’inspirar-se de SYRIZA i del seu èxit? Fer treballar junts, i no sense baralles, però amb ferms objectius comuns, ecologistes, ecosocialistes, socialistes, comunistes, social-demòcrates, maoistes, trotskistes (i d’altres) per a combatre l’hegemonia liberal present. Es pot criticar SYRIZA. Es pot i s’ha de denunciar l’oportunisme, a dosis variables, d’alguns dels seus membres (com oportunistes foren alguns del 1981 francès). Però no hem d’oblidar els deures i els reptes que ens imposa la grisor d’on venim, la tecnocràcia, les privatitzacions, la negació de la política.

Aquell 10 de maig del 1981, un govern amb un programa contra la crisi va guanyar-se l’adhesió eufòrica de tot un poble. Els milions de militants d’esquerres, que havien fet caure dictadures i havien lluitat contra les polítiques liberals, no podien deixar de pensar, certament, en aquell 11 de setembre del 1973 a Xile. Però aquest cop es tractava de França, del cor d’Europa, i pocs mesos després es començava a nacionalitzar.

La ingenuitat és mala consellera en política. Ja ho deia Spinoza; ni plorar ni riure, comprendre. Des que Mitterrand arribà a l’Elisi, el poder fàctic, és a dir, el poder econòmic, els mercats que en diríem avui, posà en marxa una intensa campanya d’assetjament. Es va propiciar la fuita de capitals, malgrat la nacionalització de certes empreses, i es va pressionar per a l’adopció d’una política econòmica que destruí la unitat entre socialistes i comunistes. El missatge era prou clar, i s’adreçava a tots els altres partits europeus de la família socialista a punt d’arribar al poder, o que acabaven d’arribar-hi, per fer-hi viure els primers mesos de democràcia (PSOE, PSP, PASOK). La victòria dels mercats i les polítiques de Thatcher i Reagan tingueren, i tenen, un efecte devastador. N’hi ha prou amb comparar el nivell del suport a la socialdemocràcia avui amb el de fa 40 anys, i no només a Suècia, a tot el continent.

La victòria liberal dels anys 80, en bona part filla de les renúncies de Mitterrand, sumada a l’ensorrament del bloc soviètic, va fer possible el gir dretà que estem pagant i patint avui, amb unes polítiques d’austeritat que reben molt poca contestació política i que han encetat el principi de la fi dels sistemes polítics de post-guerra. A Itàlia, cap dels partits que, fa 30 anys, sumaven gairebé el 80% dels vots no existeixen avui en la seva forma precedent. A Grècia, és força probable que el PASOK s’esfumi del mapa electoral, quan deu anys enrere mobilitzava el 50% de l’electorat. Tot i que els processos no són lineals, n’hem de saber treure lliçons.

No sabem si SYRIZA guanyarà, si aplicarà el programa votat pels seus adherents o si serà víctima de la por escènica. Malgrat aquestes incerteses, de ben segur, i passi el que passi, la seva victòria demostraria la falsedat del discurs d’una impossible alternativa. L’alternativa fóra possible, i a un nivell macro. Però hem d’analitzar-ne críticament les polítiques, hem de saber que en podem aprendre, i ens hauríem d’estalviar desil·lusions i maniqueismes si mai els sectors que no volen un canvi acaben guanyant espai. Ho deia un amic, candidat a les eleccions gregues: “La lluita de classes avui a Grècia és a l’interior de SYRIZA”. Jo afegiria que la lluita de classes és internacional. Avui toca recolzar el canvi i l’esperança, però també treballar-hi de valent, sense deixar de fer els nostres deures.

El futur de la socialdemocràcia

Per acabar, i cloure la meva analogia històrica, hem de dir que ningú no espera un canvi social de part de la socialdemocràcia. Però tampoc s’hauria de negar les potencialitats que hi rauen, la seva reserva d’energia utilíssima de cara al futur si es donen les condicions adequades. Si no fos així, les sigles socialistes entraran als llibres d’història per tancar-ne un capítol, com el PASOK avui a Grècia, o el PSI ahir a Itàlia. Quan Mitterrand deixà caure el ceptre, d’altres haurien pogut recollir-lo del terra. Tonny Ben, que ens va deixar fa poc, i que fou un referent per a l’esquerra del Regne Unit, estigué a punt de guanyar la direcció del Partit Laborista i de poder encarar-se a Thatcher. Si avui Grècia no assoleix la ruptura necessària, haurem de mirar de comprendre-ho, de millorar-ho, de rectificar-ho. Però, sens dubte, avui totes les mirades, tots els camins van a Atenes.