31/01/2020 | 11:20
Existeix el mite que la classe obrera britànica, i en particular anglesa, ha trencat amb el seu passat i ara és conservadora i antieuropea. És el Brexit la prova que la classe obrera britànica ja no és d’esquerres? Si mirem el resultat de les últimes eleccions i el comportament polític, la realitat és molt complexa i no només tenim un ‘odi’ contra la Unió Europea, cal mirar les tendències de fons, les dades, els perfils segons edat i gènere.
Aquest divendres 31 de gener, el Regne Unit ha finalment sortit de la Unió Europea, han sigut tres anys i escaig després del referèndum. Convertint-se en el primer país a fer-lo en els més de 50 anys de la Unió i després de moltes ampliacions, ara per primer cop la UE es redueix. La pregunta que clarament es posa és com hem arribat aquí. La visió que ‘little England’ ha triomfat i que els treballadors anglesos, després parlarem dels escocesos i altres britànics, s’han passat tots al partit conservador o pitjor, al UKIP o BREXIT Party és molt popular però té poca base material.
Intentem respondre a aquesta pregunta en quatre punts:
1) Tots els ‘brexiteers’ són incultes i no saben llegir?
La setmana passada el famós escriptor, Louis de Bernières (almenys famós al Regne Unit amb llibres que han donat films com el de la ‘Mandolina del capità Corelli’) explicava com ell havia passat de ‘remainer’ a ‘brexiteer’ en un article al ‘Financial Times’ dient que no només ‘little England’ s’ha oposat, “La meitat del partit laborista s’hi va oposar, però. Els restauradors han agradat de representar als ‘leavers’ com a petits anglesos i de dretes, però també hi ha raons impecables per a la seva oposició. Recordo els grans cartells que ens envoltaven per “Noa l’Europa dels empresaris” i el manifest laborista del 1983 que declarava que marxaríem si fossin elegits. Els preocupava el preu dels aliments, la política agrícola comuna i les restriccions a la política industrial socialista”. El mateix article explica fins a quin punt l’assalt a la sobirania grega ha tingut un impacte entre una important capa del vot laborista.
El Lexit (Left Exit) ha sigut una campanya que ha tingut un impacte relativament petit entre l’electorat però ha donat veu a intel·lectuals i sindicalistes que porten denunciant la Unió Europea per la seva deriva política i econòmica. Aquestes persones han sigut desprestigiades per intel·lectuals com Owen Jones, Paul Mason i Varoufakis per fer campanya amb Farage o Johnson, però oblidant el que la troika havia fet entre el 2009 i el 2016. Pel Lexit, sortir de la UE és trencar amb la regla d’or i nacionalitzar parts importants de l’economia.
2) El Brexit és culpa d’un gir a la dreta de la classe obrera?
Si mirem els resultats del referèndum, i pensem que Anglaterra va votar el 53.4% (una mica mes de 15 milions de vots) un resultat que no dóna marge a debatre el resultat. Agafem dues regions que històricament han sigut laboristes: North Tyneside i Northumberland. La primera al nord de Newcastle i la segona té al seu interior Blyth, la regió industrial més important i que ha sigut laborista des de la seva creació el 1950 situada prop de la frontera escocesa. Ara comparen el resultat històric d’aquestes regions, el referèndum i les eleccions del 12 de desembre 2019.
North Tyneside va votar exactament com la resta d’Anglaterra (53.4%) i Northumberland una mica més (54%). És difícil pensar que aquestes regions obreres han radicalment passat a la dreta. A Blyth els laboristes van perdre 16% i el diputat, a North Tyneside van aconseguir aguantar. Blyth va tenir un diputat miner durant trenta-quatre anys apadrinat pel sindicat de miners (NUM). Tant la candidata de Blyth com de North Tyneside eren de la dreta del partit, eren contra Corbyn i eren ‘remainers’. Les úniques diferències que a Blyth la candidata era nova i que el resultat del Brexit Party va ser substancialment diferent. Si aquest partit no fa un bon resultat, els laboristes guanyen. Què vol dir això? A Anglaterra hi ha hagut un fort sentiment que el resultat del partit a Londres ha determinat les seves decisions nacionals. El sentiment entre una part important de l’electoral d’esquerres ha sigut el no-respecte de la sobirania.
El Brexit Partit ha sigut la força que ha capitalitzat una part del vot laborista amb un sector del seu electorat ha decidit no votar. Cal dir que el Brexit Party no és una còpia de l’UKIP. Han ha sigut capaç presentar-se com una força interclassista amb Brexit com únic element amb candidates i candidats de dreta i de l’extrema esquerra. Hem agafat aquestes dues circumscripcions perquè són les que inspiren la pel·lícula ‘Billy Elliot’ i permet de veure el tipus de societat que eren, i fins a cert punt són encara.
Cal també dir que la classe obrera britànica, ja no és el que era ara fa quaranta anys. Aquestes últimes quatre dècades han sigut traumàtiques pels milions d’obrers industrials que han vist els seus llocs de treball partir per sempre i amb ells el futur de regions. Aquesta experiència també ajuda a explicar el vot entre les poblacions del nord de l’Anglaterra que voten Brexit a més del 55% a partir dels quaranta-cinc anys. Precisament aquells que encara poden recordar com era el país abans de l’entra a la comunitat econòmica europea. Potser és la resposta dolenta, però vist que el partit que ha sigut responsable per la desindustrialització demanava formalment continuar a la UE no se’ls pot culpar d’això.
3) Milers de votants del Partit Laborista prefereixen el Brexit
Una de les característiques del Brexit, sobretot durant el referèndum, ha sigut la desconnexió entre la població i la classe política. La campanya del referèndum només va tenir a UKIP com partit donant suport al si; Ni el partit laborista ni el conversador donaven suport al si. Al partit conservador hi havia una facció (amb Boris Johnson al cap) fent campanya pel si, però al partit laborista el fins ara portaveu de la sortida era ara líder del partit. Molts acusen Corbyn de no fer campanya posant-hi el cor, però la posició oficial era per votar no.
A les eleccions del 2015, entre laboristes i conservadors tenien 20 milions de vots. Als nacionalistes escocesos i liberals ( molt proeuropeus) 24 milions de vots.
Al referèndum van votar 33 milions de britànics. O sigui els partits oficials van perdre més de 8 milions de vots a una opció que al seu millor moment abans del referèndum no va rebre mai més de 4,5 milions de vots, el UKIP de Nigel Farage.
La qüestió és la següent: com el Brexit va passar de 5 milions de vots (UKIP i DUP) a més de 17 milions. Perquè milers de votants laboristes van decidir de sortir de la Unió Europea? La desafecció davant la paupèrrima situació social és la única hipòtesi plausible.
Una part de la classe obrera mai ha pogut enviar els seus fills a la universitat i, lògicament, no han anat d’Erasmus
Per milions de persones al Regne Unit, la Unió Europea no té cap plusvàlua. Fa quaranta anys eren un país industrial i ara ja no, els mateixos que van impulsar l’adhesió amb ‘Europa’ els hi donen l’oportunitat de rebutjar-los, gent que mai han pogut enviar els seus fills a la universitat i lògicament no van d’Erasmus. Però si cal una hipòtesi per a la resposta inicial, és la desafecció social com la vàrem veure al referèndum per la constitució en França o als països baixos.
A tota aquesta gent, cal sumar-li aquells que tenen nostàlgia del passat imperial i de les colònies i tenim la combinació perfecta pel resultat del 2016. Cal recordar que un vot a un referèndum és si o no, no hi ha explicació possible i pots votar el mateix per motius ben diferents. Molts treballadors, pensionistes i aturats votants laboristes han abandonat al partit el 2019, però no varen fer al 2016 quan Corbyn semblava ser capaç de guanyar. Potser la hipòtesi és que per fidelitzar el vot protesta s’ha de rebutjar l’establishment.
4) Però… la classe obrera d’Escòcia i Irlanda del Nord vota diferent
Tot el que s’acaba de dir no es pot aplicar a Escòcia, Irlanda del Nord, fins a cert punt el sud de Gal·les i Londres i la seva perifèria. No es pot afirmar que la situació social a les regions amb nacionalisme és millor que a Anglaterra, però és molt important entendre que la identitat britànica ha sigut fagocitada per l’anglesa i la pertinença a Europa és una manera de sobrepassar les mateixes contradiccions.
A Londres, la ciutat més multicultural d’Europa i on la població és clarament més jove, centre financer mundial, el Brexit és percebut com una aberració. De fet ara mateix el debat a les primàries del partit laborista és si cal seguir amb una direcció molt centrada a Londres, i per consegüent ‘remainer’, o ‘federalitzar’ la direcció i escoltar a les regions que han votat Brexit.
Ara que el Regne Unit ha sortit de la Unió es negociarà un acord comercial amb l’UE. Els dotze mesos que vénen seran claus pel futur dels partits al Regne Unit i sobretot el partit al govern, ja que han promès al mateix temps, una política social, menys impostos i acords comercials amb la UE i els Estats Units. Continuarem a parlar del Brexit els pròxims mesos.
