31/01/2017 | 20:05
“La primaire de la Belle Alliance populaire”. El nom n’era ben bonic; la cosa, potser no tant. Un dispositiu de comunicació, amb extres i figurants, orquestrat per l’aparell del Partit Socialista per desdibuixar el balanç del quinquenni d’Hollande, promoure el candidat oficiós Valls, tot contenint ‘La France insoumise’ de Jean-Luc Mélenchon, a l’esquerra, i el moviment ‘En Marche’ d’Emmanuel Macron, a la dreta. Manuel Valls hauria hagut de guanyar, certament. Malgrat alguna relliscada –degudes sobretot a la imperícia dels seus col·laboradors més propers–, Valls ho ha fet prou bé, Valls ha fet de Valls. Benoît Hamon, però, ha fet somiar. L’apparàttxik bretó Hamon, diputat per Trappes, a la ‘banlieue’ parisenca, antic ministre d’Economia Social i Solidària i, molt breument, d’Educació, ha sabut fer somiar la pessimista França?
El darrer debat, la setmana passada. Valls: “Una cosa són els teus somnis i una altra la credibilitat d’un projecte”. Hamon: “Tu has finançat els somnis dels qui ja n’han pogut realitzar molts”. Valls: “Jo sóc el candidat del full de la nòmina, i no voldria pas que el meu amic Hamon acabés sent el candidat del full dels impostos”. Hamon: “Hem d’acabar amb el dogma del 3% de dèficit públic!”. I encara Hamon: “Si l’esquerra vol guanyar, ha de girar l’esquena a l’ordre antic!”. Redistribució del treball, setmana laboral de 32 hores, legalització del cànnabis, prohibició del dièsel, dret de vot per als residents extracomunitaris, referèndums, participació ciutadana, nou impost sobre el patrimoni, nou impost sobre els robots (‘sic’) i, sobretot, salari universal. “Si volem guanyar, hem de proposar un futur desitjable”.
De desitjable, per a una bona part de l’electorat socialista, ho ha estat. La campanya d’Hamon ha donat a la militància la satisfacció de tornar a sentir un discurs d’esquerres. Després de les vergonyes passades durant el quinquenni d’Hollande, després d’haver hagut d’amagar el cap sota l’ala per culpa de les reformes liberals del dret laboral i de les crispacions autoritàries de l’Executiu socialista, la victòria d’Hamon encarna una mena de redempció per a un ampli sector de l’electorat socialista.
Sí, Hamon ha fet somiar. Directe, cordial, divertit, Hamon es vol modest –“No proposo cap veritat, només opcions”– i amb bones intuïcions. ‘Disruption’ digital, automatització, fi del treball assalariat? Salari universal! Utopia concreta, horitzó mobilitzador, desig polític. L’esquerra, segons Hamon. “L’esquerra no pot guanyar mai unes eleccions presidencials sense el jovent”, deia Mitterrand. I Hamon ha entès que no pot adreçar-se al jovent de la precarietat massiva com se li parlava no fa gaire, o com li parla Valls. Si un nou món s’anuncia, ens diu Hamon, anticipem les mesures que ens l’han de fer més just, creguem en les nostres forces per canviar-lo. Hamon ha sabut fer canviar la modernitat de bàndol. Valls encarna l’aparell de partit i l’acció d’Estat, el quinquenni d’Hollande, el PS més dretà de la història, la indiferenciació gairebé total entre la dreta i l’esquerra, la política gestió més grisa, el pragmatisme més mal entès. Hamon no solament proposa un gir a l’esquerra i una regeneració del partit, sinó també una refundació de la comunitat política sota el signe de la participació ciutadana, del desig polític i, sobretot, de l’esperança. “Si l’esquerra no sap mobilitzar l’imaginari francès, tindrem Marine Le Pen a la segona volta de les presidencials”.
Precisament. Hamon ha dedicat el seu primer discurs de candidat oficial a convidar Jean-Luc Mélenchon, ‘La France insoumise’, i Yannick Jadot, ‘Europe Écologie – Les Verts’, “a construir junts una majoria de Govern pel progrés social, ecològic i democràtic”. L’ecologista Jadot (no és cap sorpresa) no hi veu cap pega: “El missatge d’aquestes primàries és que els electors socialistes n’estan tips, de l’aparell. Els electors ecologistes també creuen, potser, que EELV ja no encarna l’ecologia… La qüestió és si sabrem crear, plegats, una dinàmica política prou forta sense els aparells”. Universitaris i actors de la societat civil ja acaben de fer una crida en aquest sentit i per la candidatura unitària. Mélenchon, l’esquerra de l’esquerra, parlarà aquest diumenge… La victòria d’Hamon els posa tots dos en competició directa pel mateix electorat. Comparteixen posicionament pel que fa a l’assumpció del deute públic i denuncien les mateixes disposicions comunitàries. A més, francament, no es pot responsabilitzar Hamon, secular opositor intern a les polítiques d’Hollande-Valls, de l’herència nefasta del darrer quinquenni.
Emmanuel Macron, la marxa del gendre ideal
I el PS? Malgrat la desfeta del candidat Valls, i malgrat trobar-se molt a prop de la situació viscuda el 2005 després del no en el referèndum francès sobre el projecte de Constitució europea, el PS no és mort. A condició de passar la primera tanda de les presidencials… Aquest dilluns, el secretariat nacional del partit ha aprovat un text franc de suport. Una crida “per la unitat, pel combat, pel nostre candidat”. Amb una reserva ben sentida, però, a tall d’advertència a l’utopista Hamon: “Les grans ambicions socials necessiten polítiques que funcionin. L’esquerra és també la distància entre els somnis i la realitat”.
Darrere d’aquesta unitat de façana, si bé no hi ha, de moment, perill d’implosió, el que es tem més és l’hemorràgia. El cant de la sirena Macron, antic banquer a Rothschild & Co, antic ministre d’Economia, pare de les desregulacions econòmiques i de la reforma laboral d’Hollande; Macron, darrera i fotogènica fugida endavant del reformisme blairista a la francesa. El seu moviment ‘En Marche’ –receptacle d’aspiracions d’elits i d’emocions populars– no té programa definit, però no deixa de guanyar punts a les enquestes. Molts quadres i electors socialistes ja perceben Macron com la millor opció per combatre la dreta i l’extrema dreta, per assolir la segona volta. No cal dir que la victòria d’Hamon en les primàries ha suscitat una forta inquietud al PS més dretà… Ségolène Royal o Jean-Marc Ayrault no amaguen les seves simpaties envers el moviment de l’exbanquer Macron, i diputats, ‘barons’ i senadors socialistes li han expressat públicament el seu suport. El nombre de desertors socialistes podria augmentar considerablement quan Macron presenti, finalment, el seu programa.
A Benoît Hamon se li gira feina. Haurà d’aclarir el finançament del seu “salari universal”. Haurà d’espolsar-se les sospites de “comunitarista” religiós, que l’allunyen de l’electorat popular. Haurà de reunificar el partit i allunyar-ne la temptació Macron de la seva ala més dretana. Li caldrà trobar un espai entre la proposta de l’exbanquer de Rothschild i la de Mélenchon: tots dos representen, i esperen, la fi del PS. En fi, haurà de saber resistir les pressions externes i internes perquè abandoni la cursa electoral, pressions que esdevindran cada vegada més fortes, en funció dels resultats de les properes enquestes. En funció de la famosa tirania del vot útil contra la dreta o contra el Front Nacional.
La campanya electoral de les presidencials franceses acaba de començar aquest darrer diumenge. I ens hi juguem molt més que el futur del Partit Socialista. No us ho perdeu.
