Crític Cerca
Opinió

Per què la superilla em farà fora de casa?

La ciutat capitalista s’ha tornat un element de màrqueting en venda amb un embolcall preciós; però, de fet, és un regal només per a qui pugui pagar-lo: no és gratis per a ningú

12/01/2023 | 06:00

Uns joves amb bicicleta a la superilla del barri de Sant Antoni, a Barcelona / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Per desgràcia, en els últims anys hem començat a incorporar una nova paraula en el nostre vocabulari ciutadà: la gentrificació. De definicions n’hi ha diverses, algunes que se centren en l’origen anglès i en fan la traducció: “La gentrificació –ennobliment– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri (o àrea/població més o menys extensa) prèviament degradat en el qual els edificis i l’entorn construït són restaurats o modificats, la qual cosa n’incrementa el valor, fet que a la llarga n’acaba expulsant els antics habitants”. D’altres la veuen com un fenomen casual i puntual, culpa d’alguns fons d’inversió que fan augmentar el preu de lloguer, de venda i el cost de vida. A nosaltres, però, ens agrada definir-la així: la gentrificació és l’única manera possible de construir la ciutat capitalista.

Què vol dir això? Que, en un sistema on qualsevol cosa que es produeix és per un benefici econòmic, la ciutat no n’és una excepció. I tot allò que es construeix al nostre entorn urbà s’espera que sigui “rendible” en un termini de temps més o menys curt per a qui hi ha posat els diners. Així doncs, la ciutat s’edifica d’acord amb una expectativa de plusvàlua, i totes aquelles persones que no siguem rendibles, que no puguem pagar aquestes “millores”, en serem, inevitablement, expulsades. És essencial entendre, doncs, que, perquè existeixi un procés de gentrificació, cal que una classe social sigui expulsada per una de més poder adquisitiu, convertint la qüestió en una lluita de classes. L’essència de la gentrificació, doncs, és el creixement territorial en clau de classe.

És obvi que hi ha construccions urbanes que no busquen un lucre directe; de fet, són deficitàries des de l’inici. Parlem d’hospitals, d’escoles, de museus, de xarxes viàries, de flotes de transport, etc. Tot allò que s’anomena salari indirecte, que és l’Estat del benestar que ens ofereix la institució pública de manera, en teoria, gratuïta i universal. Si bé la teoria pot ser positiva, a la pràctica del sistema capitalista aquestes intervencions públiques deixen de ser drets per esdevenir privilegis.

Les ciutats creixen de manera desigual, amb zones urbanes que són més ‘valuoses’ que d’altres

Com pot ser, però, que les obres públiques acabin sent un element gentrificador? Com s’entén que una escola, un museu o un parc siguin un privilegi? No és públic? Sí. Però, a la pràctica, les ciutats creixen de manera desigual, amb zones urbanes que són més “valuoses” que d’altres. Creiem que tothom entén a què ens referim quan diem que la qualitat de vida també es paga. Els mecanismes del sistema han normalitzat que viure en un entorn urbà prop d’un parc o d’una zona verda, amb bona infraestructura viària, escoles de parvulari, primària, secundària i, per què no, batxillerat, un CAP, museus i espais d’oci, val més diners que viure en un barri dormitori sense serveis. Oi?

Doncs aquesta “lògica” és el que demostra que els serveis essencials són privilegis i no drets. I que, per poder viure’ls, cal poder permetre-se’ls. És a dir, poder pagar més que la veïna per adquirir-los. Això, en un territori com Barcelona, on el percentatge de parc habitacional públic no supera el 2%, obre la possibilitat que els preus de lloguer es disparin fins allà on “algú estigui disposat a pagar”; parlem que la mitjana del lloguer a Barcelona és de 1.030 euros el mes. En barris com el Fort Pienc, l’any 2013 el lloguer es pagava a 700 euros el mes, i el 2022 ja toca els 1.100 euros. O la Vila Olímpica, que en menys de 10 anys ha passat de 950 euros/mes a més de 1.400 euros/mes.

Per entendre que una escola és un privilegi, hem d’entendre que en la lògica capitalista no és important què es construeix (un parc, un CAP, una escola…), sinó que ens hem de centrar en com es construeix, ja que, sempre que sigui sota l’objectiu de la plusvàlua i el rendiment econòmic, hi haurà minories lucrades i majories desplaçades.

L’impacte de la gentrificació, però, va molt més enllà del preu del lloguer. Podem pensar que disposar d’un pis en propietat ens aporta una estabilitat econòmica, però el preu de vida també canvia. En el sistema capitalista, els productes de “primera necessitat” no tenen límit de preu més enllà del que les noves veïnes estiguin disposades a pagar. Aquell cafè que al bar de sempre et costava 1,2 euros, ara, al nou local inaugurat sota la promoció immobiliària costa 2,5 euros. Alimentació, productes d’higiene personal, ferreteries, perruqueria, tecnologia, serveis…; tot s’adaptarà a les noves realitats econòmiques. I qui no pugui adaptar-s’hi haurà de marxar. Nous productes per satisfer noves necessitats de les noves veïnes. Les estadístiques d’augment del cost de vida en barris com el Poblenou, afectat pel [email protected], són de més del 60% en cinc anys (2015-2020; font: Ajuntament de Barcelona).

El procés de gentrificació està tramat de tal manera que no puguis dir-hi que no. Et presenten imatges virtuals meravelloses, amb estadístiques incontestables, espais de participació i àgora ciutadana on les veïnes poden “opinar”. Ens ensenyen projectes on totes voldríem viure, parcs on voldríem fer pícnics i comerços on voldríem fer el cafè cada matí. La ciutat capitalista s’ha tornat un element de màrqueting en venda amb un embolcall preciós. Però, com dèiem al principi, és un regal només per a qui pugui pagar-lo: no és gratis per a ningú.

Des dels aparells de poder es fan moltes valoracions de qualitat de l’aire, de reducció dels accidents d’automòbils o enquestes de satisfacció de les noves veïnes. Però ningú no fa estudis de l’impacte econòmic i social que suposa una superilla, el [email protected] o la nova estació de Sants. No es fan seguiments de les desplaçades que, per impossibilitat de pagament, han sigut expulsades del barri, d’aquelles persones que “no eren rendibles” sota l’òptica del lucre capitalista. Les dades s’utilitzen per legitimar el procés d’expulsió, i la participació ciutadana, per blanquejar les decisions que elles mateixes han generat amb els canvis normatius i la seva permissivitat.

Cal crear resistències efectives davant aquest monstre que conté la ciutat capitalista abans que assoli els nostres carrers i places

Una cosa que volem deixar clara és que cal superar el debat de “gentrificació o res”, referit al fet que sigui un “mal menor” del progrés “necessari” per a la ciutat. Ens calen noves escoles, més zones verdes i una ciutat amable, coses necessàries per a la vida. Sembla que qui alertem de les conseqüències siguem persones immobilistes que preferim no fer res. Si en el sistema capitalista tot gentrifica… què podríem fer-hi?

La resposta òbvia és que, per posar fi a la gentrificació, cal fer la revolució. I això és innegable. Però, mentre trobem la força per derrocar el sistema, cal aprendre noves eines de resistència a curt termini; també ho tenim clar. En aquesta línia hi hauria dues estratègies molt clares.

D’una banda, és necessari alliberar sòl de les mans de les entitats privades. La ciutat és l’escenari d’una batalla entre el seu ús social i l’ús especulatiu. Urgeix augmentar l’espai dins la ciutat que no es regeixi per lògiques mercantilistes; alternatives com l’okupació política d’habitatges de grans tenidors, la masoveria urbana de llarga durada o l’habitatge dotacional públic són respostes que confronten l’urbanisme neoliberal.

D’altra banda, i tornant a l’inici, la incorporació del terme “gentrificació” dins el nostre vocabulari és clau per entendre què és i per què succeeix, però cal aprendre a treballar-lo. La gentrificació és un procés amb unes bases materials, i, com tot procés amb bases materials, es pot calcular i prevenir. Només hem d’aprendre com. Necessitem no només generar respostes en clau reactiva —resistir a posteriori davant les seves agressions—, sinó també en clau preventiva. Tenir aquests recursos ens ha de servir per crear resistències efectives davant aquest monstre que conté la ciutat capitalista abans que assoli els nostres carrers i places.

* Adrià Bardagí i Marc Sureda són membres en actiu de Memòria, Lluita i Resistència, una entitat cultural sense ànim de lucre amb voluntat de divulgar i denunciar situacions de violència sistèmica que es desenvolupen arreu del món, a partir d’eines pedagògiques com el debat, el joc, la interacció i la cooperació.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies