Crític Cerca
Opinió

Per què l’educació ha de ser inclusiva en una societat democràtica?

20/02/2019 | 18:23

No es pot parlar del dret fonamental a l’educació -universal i gratuïta- si el sistema educatiu públic no és inclusiu. Entenem que la diversitat és un valor fonamental de desenvolupament i progrés humà que ha d’estar integrat dins el nostre sistema educatiu, des d’una perspectiva que no faci diferència entre un “nosaltres” i un “ells o elles”. Apostar per l’educació inclusiva vol dir treballar per una educació crítica, democràtica i innovadora. Vol dir parlar de capacitats, interculturalitat i feminisme.

L’advocada en drets humans i directora de la FaPaC, Lidón Gasull; i el doctor en psicologia i professor titular de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Gerardo Echeita, especialista en l’anàlisi de polítiques i pràctiques educatives sobre educació inclusiva; aprofundeixen en aquest article sobre la importància de treballar per una educació inclusiva en una societat democràtica. Amb aquest objectiu, ambdós especialistes participen en el Primer Curs de la FaPaC sobre educació inclusiva els pròxims 5, 7, 12 i 14 de març a la Lleialtat Santsenca.

Gerardo Echeita/ Foto: FAPAC

L’educació inclusiva, garantia del dret a l’educació de qualsevol persona

Quan ens referim a l’educació inclusiva, parlem d’un assumpte de caràcter polític que versa sobre el projecte de societat en el qual volem viure. Ningú s’estranyarà si s’afirma que el mandat rebut per “l’escola” (que engloba a totes les institucions d’educació formal que persegueixen el ple desenvolupament de la personalitat de nens i nenes, adolescents, joves o adults), fins fa molt poc temps, no era el propi dels qui han volgut una societat inclusiva, justa i amb oportunitats equiparables per a tots i totes. Ho era, més aviat, dels qui han volgut i s’han beneficiat d’una societat estratificada, segregada i desigual. Lamentablement, tot apunta al fet que no parlem només “del passat”, sinó també d’un present molt inquietant.

El sistema educatiu és hereu d’unes formes de valorar la diversitat en categories excloents i jerarquitzades

El sistema educatiu actual és hereu d’unes formes de pensar i valorar la diversitat de l’alumnat en termes de categories excloents i jerarquitzades. L’adjectiu ‘inclusiu’ afegit al substantiu educació, com hagués dit el professor Jarque, es refereix al fet que hem de treballar per aconseguir, primer, que l’educació escolar aculli tot l’alumnat, independentment de les seves necessitats educatives. Segon, que tots i totes se sentin reconegudes, partícips actius i persones volgudes i estimades pels seus iguals i el seu professorat. I tercer, l’educació inclusiva ha de tenir suficients estratègies, formes d’organització i maneres d’ensenyar i avaluar variades i diversificades, que permetin l’aprenentatge, al més alt nivell i rendiment possible, de tot l’alumnat i de forma personalitzada.

Dins d’aquest marc, en l’actualitat i en les nostres societats democràtiques, el dret a una educació de qualitat ha d’entendre’s com el dret a una educació inclusiva de qualitat. No són coses diferents o addicionals, sinó el mateix dret que ja reconeixia la Declaració Universal dels Drets Humans fa 70 anys. El que ara estem fent és “rellegir” aquest dret bàsic i habilitant per a la resta de drets humans a la llum del progrés social i democràtic de les nostres societats al llarg d’aquests anys.

L’educació inclusiva com a eina de transformació social

Difícilment, una societat pot dir-se democràtica si deixa fora de les seves aspiracions el fet que l’educació escolar – en el marc de la ‘nova ecologia de l’aprenentatge’ que bé ens ha descrit el professor César Coll-, no arribi a tot l’alumnat. Seria bastant hipòcrita i cínic que es vulgui una educació de qualitat per a alguns o algunes, mentre que per a uns i unes altres es desitgés caritat, commiseració o una educació devaluada i pobra.

No cal parlar d’un sistema educatiu de qualitat (i per extensió d’una societat democràtica de qualitat), si no van de la mà de l’equitat. Parlar d’equitat és actuar sota el principi que cap circumstància de caràcter personal, social, cultural, de procedència o de qualsevol altre tipus, sigui un impediment o un condicionament negatiu per a poder aspirar a les mateixes oportunitats educatives, condicions d’aprenentatge i d’assoliment que altres persones.

L’educació inclusiva és una aspiració universal per una societat justa, on l’equitat o el respecte a la diversitat siguin els seus senyals d’identitat

L’educació inclusiva és una aspiració realment universal per una societat justa, on l’equitat, el respecte a la diversitat i la convivència en pau dins d’aquesta diversitat siguin els seus senyals d’identitat. Si és aquesta la societat a la qual aspirem, hem de construir una nova escola, una escola extraordinària, que diria el professor Roger Slee, que concordi amb les nostres ambicions.

Com construïm aules inclusives?

Les aules són, en efecte, el nucli de la millora que es necessita portar als centres escolars. Tot i que cal una transformació del conjunt del sistema educatiu, els canvis han de convergir i incidir en el que allí es fa, i per tant en el que se sent, s’observa i es pensa per part de docents, alumnat i altres agents educatius.

De forma resumida, diríem que ens trobem amb l’oposat a la uniformitat i l’homogeneïtat que és tan habitual en moltes aules. L’esquema de “l’oferta o talla única” per a tots i totes: mateixos continguts, mateixa organització d’aula, mateixa activitat, mateix material, mateix temps d’aprenentatge, mateixa seqüència, mateixa forma de presentar els continguts i de comunicar allò après, mateixa forma d’avaluar, mateixa forma de donar suport o mateixa forma d’intentar motivar a…. la diversitat d’alumnes de la seva aula! Realment és increïble que encara continuem observant això i que ho fem conviure amb el suport a normes i declaracions de tota mena en favor de l’equitat, la inclusió o l’atenció a la diversitat.

El propi d’una aula inclusiva és, entre altres, la varietat d’opcions sobre què i com aprendre

El propi d’una aula inclusiva és, entre altres, la varietat d’opcions sobre què i com aprendre: la diversitat de formes d’organització de l’espai dins de l’aula (tallers, racons) i del temps i ritme d’aprenentatge (més a qui més ho necessita); la riquesa d’estímuls i d’espais coordinats d’aprenentatge (dins i fora de l’aula, dins i fora del centre); l’abundància d’oportunitats que té l’alumnat per a interactuar amb els seus iguals, per a pensar junts, dialogar, cooperar, sentir, emocionar-se, gaudir i donar-se suport mútuament; l’existència de múltiples formes de contextualitzar el que s’està aprenent, a través d’experiències reals i pràctiques (investigant i experimentant), integrant i aplicant a problemes reals les competències apreses (conèixer, fer i ser) i desenvolupant totes les intel·ligències segons les edats dels i les aprenents. En definitiva, és trobar-se amb alumnat interessat pel que es dóna al seu voltant; alumnat autònom que ha après i és responsable del seu propi aprenentatge i progrés, i que pren decisions informades sobre el que vol aprendre, sense que això signifiqui ser aliè a les necessitats i sentiments dels seus companys i companyes.

Això no es dóna de forma espontània o natural, perquè es tracti de “bon alumnat”. Passa perquè el seu professorat ha “programat i implementat” el seu treball amb els principis i valors propis de la pedagogia inclusiva. Per això, ha posat els mitjans, ha creat les oportunitats i ha pensat, sentit i actuat d’una determinada manera: escoltant les “veus” de les persones estudiants, per a crear i sostenir la confiança que necessiten per a implicar-los en tot el que els pot oferir. Ha empatitzat amb l’alumnat, promovent el seu interès i curiositat per tot el que es pot aprendre; cuidant la seva autoestima, els afectes i el sentiment de competència; facilitant oportunitats de reconeixement i valoració de les seves identitats i de les seves herències culturals i familiars; actuant com a facilitador del coneixement sense oblidar que és l’alumnat qui ha de prendre la responsabilitat del seu propi aprenentatge; generant espais i oportunitats perquè cada alumne pugui aprendre de l’altre de forma cooperativa; sent tolerant i comprensible amb un raonable nivell de soroll, bullícia i moviment a la seva aula; estant obert al fet que a la seva aula entrin i surtin altres adults (companys, suports, familiars, voluntaris,…) amb els quals col·laborar i implicar-se en la implementació d’aquestes idees i valors. Sent, per tot això, un professorat reflexiu que posa contínuament en relació el que fa i com ho fa amb els valors propis.

LIDÓN GASULL

El feminisme, clau pel desenvolupament de l’educació inclusiva

Ja hem afirmat que l’educació inclusiva és el reconeixement del dret fonamental a l’educació, en condicions d’igualtat i equitat, de totes les persones, independentment del seu origen, naixença, ètnia, gènere, religió, discapacitat o qualsevol altra circumstància personal o social.

Si bé existeix un reconeixement formal del dret a l’educació de totes les persones, la forma d’entendre i enfocar l’educació segueix sent, conscient o inconscient, androcèntrica i eurocèntrica, incapaç d’atendre i donar resposta a la diversitat d’alumnat que realment hi ha (o hi hauria d’haver) a les aules. Això té com a conseqüència que no puguem parlar encara d’igualtat real. I és en aquest punt que el pensament feminista és la via per avançar cap a una educació realment inclusiva.

La forma d’entendre i enfocar l’educació segueix sent, conscient o inconscient, androcèntrica i eurocèntrica

El reconeixement d’un dret comporta necessàriament una obligació de garantir-lo. En aquest sentit, la literatura jurídica avui ens parla d’equitat, d’igualtat d’oportunitats per al ple desenvolupament de la personalitat a través de l’educació, la inclusió educativa, la igualtat de drets i oportunitats que ajudin a superar qualsevol discriminació, l’accés universal a l’educació, etc.

Però això és només una aparença de neutralitat ideològica, perquè ‘de facto’ ens topem en un seguit de mecanismes polítics destinats a regular les relacions de poder dins de les escoles, reproduint un imaginari social que implica una educació diferencial d’acord amb el gènere, és a dir, segons les inscripcions dona o home. En aquest sentit, el sistema educatiu, a la pràctica, no és coherent amb els principis que proclama, quan el que es consolida és la reproducció d’un sistema que invisibilitza, naturalitza, aparta i exerceix violència contra les persones adscrites a la categoria de dones.

Socialment, és evident que persisteix l’exclusió per motius de gènere. Es manifesta en els diferents àmbits de desenvolupament social, ciutadà, escolar o individual. D’aquí la importància innegable de desenvolupar nous patrons potenciats des de l’àmbit educatiu que estan arribant de la mà de les teories feministes postmodernes i que formen part dels principis que regeixen l’educació inclusiva.

Les discapacitats es converteixen en capacitats en un entorn escolar inclusiu

En primer lloc, cal assenyalar que un dels principis bàsics que regeix l’educació inclusiva és que cada alumne/a és diferent i, per tant, les seves necessitats educatives també són diferents, independentment que un organisme de l’administració hagi diagnosticat –o no- una discapacitat en sentit estricte.

Això significa que, independentment que tinguem un informe de l’EAP (Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica) que acrediti una determinada discapacitat, el sistema educatiu ha de detectar quines són les necessitats de l’alumnat i adaptar-se a les seves característiques, interessos i capacitats d’aprenentatge diferents.

El sistema educatiu ha d’adaptar-se a les característiques, interessos i capacitats de l’alumnat

Però, centrant-nos en el que entenem per discapacitats, els estudis demostren que quan els alumnes amb discapacitat són part de l’aula i de l’entorn escolar, i els alumnes amb i sense discapacitat aprenen plegats, esdevenen resultats molt positius que impacten directament en el desenvolupament afectiu, en el rendiment acadèmic, en el rendiment general dels centres, en el desenvolupament de plantejaments ètics i socials, i en la innovació, entre altres.

L’educació inclusiva és la vertadera innovació pedagògica

Sovint sentim parlar de projectes educatius innovadors i gairebé sempre es relaciona innovació amb tecnologia. De fet, hi ha una mena d’obsessió per cercar aquella escola que tingui un projecte educatiu innovador i que ens resulti atractiu. És més, l’administració educativa i determinades entitats fan grans esforços per convèncer a les famílies que han de fer la tria d’escola en funció del projecte educatiu i que aquest ha de tenir el segell d’innovador. No sabem si aquest projecte educatiu s’adaptarà a les necessitats de les nostres filles i fills, però ens quedem tranquil·les si aconseguim entrar en un centre educatiu amb la placa d’escola innovadora concedida per un petit grup d’empreses i entitats privades avalades per l’administració educativa.

Amb l’educació inclusiva, els paràmetres d’èxit o fracàs deixen de regir

Tots aquests projectes educatius “innovadors” tindran el mateix èxit que qualsevol altre projecte educatiu en la mesura que l’alumne s’adapti al projecte, i fracassarà si l’alumne no aconsegueix adaptar-s’hi. La tecnologia és només un instrument d’aprenentatge com ho van ser en el seu moment els llibres de text. La tecnologia ha de formar part dels centres educatius perquè és part integrant de la societat. No hi ha res d’innovador aquí. En canvi, l’escola inclusiva sí que és innovadora. I ho és des del moment que canviem qui s’adapta a qui. És l’alumnat qui s’ha d’adaptar al sistema o és el sistema el que s’ha d’adaptar a l’alumnat?

Amb l’educació inclusiva, els paràmetres d’èxit o fracàs deixen de regir en la mesura que l’educació inclusiva s’adapta a les característiques i necessitats de l’alumnat i, per tant, el fracàs no és possible. Aquí rau la vertadera innovació.

Gerardo Echeita és doctor en psicologia i professor titular de la Universitat Autònoma de Madrid i especialista en l’anàlisi de polítiques i pràctiques educatives sobre educació inclusiva.
Lidón Gasull és advocada en drets humans i directora de la FaPaC.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació