20/04/2015 | 07:00
A l’Estat espanyol les enquestes situen Podemos lluitant per la primera plaça amb el PP i superant el PSOE. Avui ‘El Periódico’ publica una enquesta que situa la nova formació en segona posició, superant al PSOE. A Catalunya l’última enquesta publicada als mitjans de comunicació col·locava Podem com a cinquena força al Parlament -amb 11 o 12 diputats, per sobre del PSC, la CUP i ICV-EUiA- i els situava disputant la primera posició frec a frec amb CiU en unes eleccions espanyoles. El seu resultat a les eleccions d’Andalusia no ha estat tant com l’esperat però no es pot negar que és un nou fenomen electoral: de zero a 15 diputats i tercera força política. Però l’èxit dels de Pablo Iglesias en unes eleccions espanyoles i, fins i tot a Catalunya, podria ser la sensació política del proper cicle electoral. Fa poc més d’un any el partit no existia. Avui marca l’agenda del debat polític a Madrid i, tot i que amb menys potència, a Barcelona. Com s’ho ha fet?
L’estratègia de comunicació política de Podemos explica, en bona part, el seu èxit electoral i la seva estratègia política per arribar al poder. No ho explica tot, evidentment: la situació de crisi econòmica, el desprestigi dels partits tradicionals, els casos de corrupció i la forta mobilització social dels últims anys han estat el caldo de cultiu. Però faltava la guspira. L’estratègia de Podemos per guanyar l’hegemonia política no neix a posteriori de la creació del partit, al gener de 2014, sinó que és fruit de molts debats i hipòtesis dels professors de ciència política de la Universitat Complutense, que van agafant forma i que es van acabant de polir durant els anys anteriors del 15M. Tot està pensat premeditadament. Ara bé, quina és aquesta estratègia?
1. Populisme com a forma d’articulació política
L’estratègia de comunicació del partit està subordinada a una forma d’articulació política en particular: el populisme. Però el populisme no com a ideologia o adjectiu despectiu, sinó com a forma d’articular i construir un projecte polític. Aposten per una interpel·lació difusa i transversal al ‘poble’ i la ‘pàtria’, per la presentació d’aquest com a un grup o grups exclosos i en oposició a les elits, i pel paper catalitzador d’un líder carismàtic en l’acumulació de forces.
“La pàtria”, segons Pablo Iglesias, “és la gent”. En concret, en el famós míting del “Tic, tac”, va exclamar: “La pàtria és poder portar els teus fills a l’escola pública. La pàtria és que si el teu avi és gran algú el cuidi. La pàtria és el dret a que t’atenguin en un hospital”.
https://www.youtube.com/watch?v=sX30T0KN2HI
Aquesta forma d’articulació política necessita primer de tot construir discursivament un ‘poble-nosaltres’, després construir discursivament qui són ‘ells’ i finalment dibuixar la frontera antagònica que els separa, els diferencia i que impossibilita una situació d’harmonia.
2. Sentit del moment històric
Els ideòlegs de Podemos van adonar-se de que les condicions de vida de bona part de la població havien saltat pels aires a conseqüència de la crisi econòmica, i que a causa d’això, a poc a poc es va produir un canvi cultural que obria un escenari polític abans tancat. El significat de paraules com “democràcia” va deixar d’estar tancat. El 15M ho va escenificar. Aleshores van veure que era el moment de “l’antipolítica”, el moment de l’audàcia política. El descontentament i la indignació política estava allà, esperant que algú la capitanegés. Però això no ho faria qui tingués millors arguments, sinó més talent polític. En política tenir la raó no sempre importa, el que importa és saber com fer-ho perquè els altres en siguin conscients. El 15M havia sembrat i ells van veure l’oportunitat de collir el blat.
3. Hipòtesi Tuerka
Pablo Iglesias exposa la Hipòtesi Tuerka sobre la necessitat de construir un “dispositiu audiovisual” per a l’esquerra del segle XXI. Segons deia en aquest vídeo ja fa uns anys: “El 95% d’una campanya és un dispositiu audiovisual. El 95% d’un discurs polític és un dispositiu audiovisual”. Ho va explicar, al juliol de 2012, en una conferència de qui aleshores només era presentador de La Tuerka i professor de Ciència Política de la Complutense.
3.1 La batalla dels significats
S’havia de pensar com transformar la indignació en canvi polític i van apostar per la batalla cultural, l’element hegemònic que explica l’italià Antonio Gramsci. El poder no sabia explicar de forma exculpatòria que no hi havia relació entre el patiment de la població i l’enriquiment d’una minoria. Hi havia una crisi d’imaginació. I les arrels intel·lectuals de Podemos van donar la batalla per alterar la correlació de forces.
La seva comunicació política es basa també en la construcció de significats que promoguin canvis polítics. Com diria l’intel·lectual de l’anàlisi crítica del discurs Siegfried Jäger, Podemos va tenir clar que un discurs en si mateix exerceix poder. I per crear discurs i hegemonia van apostar pels mitjans de comunicació, entenent que, com diria Manuel Castells, la televisió és el major productor d’ideologia de la nostra societat. Així van crear La Tuerka i van anar a totes fins que Intereconomia va caure en la trampa i va convidar Pablo Iglesias a un tertúlia. Allà va començar la campanya electoral de Podemos.
3.2 La traducció i simplificació del discurs
La Tuerka va ser el seu laboratori de comunicació política, i des d’aquest programa penjat a Youtube van apostar per traduir i simplificar el misatge. Després d’entendre que la televisió és el principal productor d’hegemonia, la segona variable en la “Hipòtesi Tuerka” era la necessitat de traduir i simplificar el discurs. Era necessari que l’esquerra, a part de fer una bona anàlisi de la situació política, econòmica i cultural, també tingués empatia i parlés el llenguatge de la gent. Van apostar per abandonar el llenguatge acadèmic d’una part de l’esquerra alternativa i aquestes traduccions simplificades van ser utilitzades per construir el ‘nosaltres’ i el ‘ells’.
Pablo Iglesias, en una conferència a Portugal, explicava els cinc ingredients de “la pócima mágica” de Podemos.
1) Posar fi al pessimisme. “Els partits se surten a guanyar. L’actitud quan surts al camp és la de sortir a guanyar”.
2) No a les receptes clàssiques i intocables de l’esquerra. “L’esquerra no pot ser una religió, amb cures, rituals i símbols”.
3) Parlar un llenguatge que la gent entengui. “L’audàcia política és dir a la gent: ‘Veieu aquells d’allà, doncs, aquells d’allà són els vostres enemics'”.
4) Trencar el tauler polític. “Si el problema és veure qui és més d’esquerres… sempre guanyen ells. El tauler ha de ser un altre: els que estan del costat de la democràcia i els que estan al costat de les elits i dels bancs”.
5) L’empatia. “No hem de renyar la gent. Dèiem: ‘La culpa és vostra, és que esteu tot el dia mirant futbol, en lloc de llegir a Marcuse’. Hem de somriure”.
4. La construcció del discurs: de la teoria a la pràctica
El seu discurs sempre s’ha basat en la construcció d’un ‘nosaltres’ i un ‘ells’ antagònics. A més a més, sempre s’ha fet a través de Pablo Iglesias, un líder carismàtic. La construcció discursiva del ‘nosaltres’ i el ‘ells’ s’ha fet bàsicament a través de la diferència antagònica. Per simplificar qui eren ‘ells’ van utilitzar la paraula ‘casta’. I va ser un èxit comunicatiu, ja que aquesta simplificació permet atribuir-li a l’enemic la gran quantitat de demandes insatisfetes pel règim polític existent en una sola paraula.
A més a més, simplifica la lògica de submissió del poder polític al poder econòmic i l’existència de dos subjectes polítics enfrontats en una sola frase: són casta (no són poble). Per definir el ‘nosaltres’, van optar per no definir-se com “d’esquerres”. Van creure que aquest taulell polític jugava en contra seva. Van ser pragmàtics i van assolir la contradicció que els hi podia generar entre una part de l’electorat que sí que es considera totalment d’esquerres.
A Podemos prima el pragmatisme: tot està encaminat a esdevenir una màquina electoral per conquerir el poder. Però a més, van girar el taulell i el van posar en una posició que els hi era totalment favorable. Van substituir, en les seves aparicions mediàtiques, el clàssic eix esquerra-dreta per l’eix demòcrata-no demòcrata. Primer van donar la batalla pel significat de la paraula “democràcia” per tots els platós de televisió. Van posar en entredit el significat liberal del terme afirmant que “democràcia és tenir drets socials assegurats”. No només votar cada quatre anys. Després d’això van empènyer les contradiccions de l’enemic, dicotomitzant de forma antagònica l’espai polític, denunciant que privatitzar, retallar i vendre empreses públiques -és a dir, segons ell, vendre la sobirania- no era compatible amb ser un demòcrata. A això feien referència quan parlaven de trencar el taulell.
La utilització de la consigna “democràcia” en el sentit més leninista de la paraula i la utilització d’aquest terme com a element que traça la frontera entre la comunitat política que delimita el ‘nosaltres’ i el ‘ells’, és l’èxit més gran de la seva estratègia de comunicació. Després d’apostar pels mitjans de masses i traduir i simplificar el discurs, han obligat les elits a posicionar-se dins d’un marc discursiu que els hi podria resultar desfavorable, i en conseqüència, on els ciutadans també s’havien de posicionar. La democràcia, per a ells, significa tenir drets socials i aquests “ens (nosaltres-poble) els està robant una casta (ells-elits) corrupta i no democràtica”. Per tant, “l’hem de recuperar”. Aquest relat discursiu s’escenifica molt bé en els discursos de la “marxa pel canvi” a la Puerta del Sol i amb el famós “tic-tac” d’Iglesias. L’estratègia estava clara. La democràcia és un concepte acceptat per la majoria de la població. La democràcia mola! Qui està en contra de la democràcia? Nosaltres som demòcrates i ells no. I tu, amb qui estàs?
Com a Podemos prima el pragmatisme, caldrà estudiar com solucionen els casos mediàtics que els hi restin votants potencials, com va ser la polèmica amb la qüestió fiscal de Juan Carlos Monedero o l’afer acadèmic a la universitat d’Iñigo Errejón. El forçarien a dimitir si això suposés guanyar vots? S’han convertit en una màquina electoral, però la capacitat de realitzar transformacions profundes des del govern és inversament proporcional a la quantitat de contradiccions que has hagut d’assumir per arribar-hi. El temps ens permetrà avaluar els resultats i la història els jutjarà. Veurem més endavant si en surten absolts.
Aquest article és un extracte periodístic d’un treball acadèmic sobre comunicació política publicat a la Universitat Autònoma de Barcelona.
