Crític Cerca
Opinió

Per una cultura postxarnega, transmarica, barbuda

19/02/2018 | 19:00

Néixer a la perifèria i, sobretot, créixer a la perifèria, vol dir coses diferents per a diferents persones, segons si la perifèria és Cornellà o l’Aldea. En el meu cas, un barri d’immigrants en una població de l’òrbita de Barcelona era, sens dubte, la perifèria de la perifèria. Al barri de Rocafonda, a la ciutat de Mataró, el carrer era un espai de ciment que acabava allà on començaven els camps, i als camps no hi havia res més que insectes i males herbes, i l’inici dels polígons que no visitàvem mai perquè no hi havia res a veure.

L’escola pública més nova del barri va agafar una colla de xarnegos i ens va fer creure que també érem catalans. Ens van ensenyar a parlar “lo pus bell catalanesc”, a menjar coca en forma de sabre el dia de Sant Simó i a ballar el ball de gitanes, que tenia poc a veure amb la Feria de Abril on ens duien els pares un cap de setmana a l’any. Cantàvem amb convicció en “Joan petit quan balla” i aixecàvem el dit obedientment, i no dubtàvem ni per un moment que aquella cançó era nostra, que aquella coreografia ens pertanyia.

L’escola pública del barri va agafar una colla de xarnegos i ens va fer creure que també érem catalans

Va ser un procés d’assimilació perfecte, que no va tenir cap mirament amb les arrels de les nostres famílies. Se’ns venia una única manera de fer, una única possibilitat de salvació, i no se’ns demanava mai com es feien les coses a casa. En part, perquè cada casa és un món i, si havien de fer-nos catalans, més valia anar per feina. En part, perquè sabien que les coses a casa es feien com es podia, com permetia la precarietat dels tallers de confecció il·legals (les fabriquetes, en dèiem també en castellà) on les nostres mares passaven catorze hores al dia, i on nosaltres solíem berenar un entrepà de xòped abans de fer els deures a sobre el bancal d’una màquina de cosir.

Amb tot, aquesta cultura que abraçàvem amb fe i alegria, aquesta cultura catalana que sens dubte ens pertanyia, no ens representava en absolut. Als llibres que llegíem a l’escola dels xarnegos no hi havia xarnegos, i de fet xarnego pretenia ser una paraula més ofensiva que no pas descriptiva, com passa amb ‘bollera’ o ‘moro’. A les sèries de TV3 van trigar a sortir-ne, i en general era una gent que parlava estrany i feia gràcia, com els ‘mariques’, però tenia poc protagonisme. I no només no érem considerats material literari interessant, sinó que tampoc no érem emissors de res, massa ocupats com estaven els nostres pares guanyant-se les garrofes.

Els xarnegos no només hem crescut a la perifèria de les ciutats; hem crescut, també, a la perifèria de la cultura. Se’ns ha pres com a receptors, com a beneficiaris, com a col·lectiu que calia educar, però no se’ns ha donat un lloc com a emissors. Fora dels guetos de les associacions regionals que hi havia en alguns barris, que ‘produïen cultura’ per a l’autoconsum dels enyorats d’una terra que en molts casos havien trepitjat ben poc, no se’ns reconeixia cap art apreciable.

Però la cultura catalana que sens dubte ens pertanyia no ens representava en absolut

Els que van voler refugiar-se en la cultura espanyola tampoc no van tenir gaire més sort: més enllà de les històries de la guerra i la postguerra, que a la meva generació ens quedava lluny, la migració espanyola cap a Catalunya no existia en un relat que s’acostés a res amb què ens poguéssim identificar.

Així, els xarnegos de la meva generació vam créixer assimilats en una cultura que volia devorar-nos (amb les millors intencions i abans que no la devoréssim nosaltres a ella), i amb les tensions que podien generar les resistències que trobàvem a casa per cedir-nos totalment a una cultura catalana que potser havia de ser nostra, però que en cap cas ho era encara, i molt menys dels nostres pares.

Els que hem adoptat el català com a llengua principal ens camuflem tant com ens ho permeten els cognoms, mirem que no se’ns noti gaire el xarneguisme, que és folklòric i de mal gust. Som una mica com les dones que escriuen, que està bé que escriguin mentre no es noti gaire, mentre no destorbin l’ordre establert, mentre paguin tribut a la fal·locràcia. Sabem que se’ns tolera la naixença perifèrica si exercim com si haguéssim nascut al centre, com a les dones se’ls permet que ocupin el discurs públic si parlen com si fossin homes. Res de reivindicar-se, res de diferenciar-se, res de ser res que no sigui central.

Aquesta assimilació fagocitadora és la mateixa que viu qualsevol individu que, per una causa o una altra, neixi fora del que la societat considera ‘normal’. Si ets de la perifèria, si no ets heterosexual, si no ets catòlic, t’ensenyen a ser ‘com cal’. Si passes desapercebut, estàs salvat. Tota la maquinària del control social treballa a favor d’aquest principi despietat amb la diferència i que se’n fa ressò només per ridiculitzar-la o destruir-la.

Els xarnegos sabem que se’ns tolera la naixença perifèrica si exercim com si haguéssim nascut al centre

Ara, però, és el moment de les perifèries. Els discursos més interessants de l’actualitat provenen, precisament, dels marges. Les mores orgulloses de reivindicar el hijab com a forma d’alliberament no només de l’opressió dels homes, sinó també dels feminismes eurocèntrics i excloents; els homes trans que fan bandera de la ploma i rebenten el sistema binari i rígid de gèneres exigint el seu lloc al carrer; les dones barbudes que dinamiten les concepcions tradicionals del que ha de ser la feminitat.

Si parlem d’escriptura, no em sembla casual que alguns dels escriptors més prometedors de la meva generació siguin precisament perifèrics. Joan Todó i Marta Rojals diuen (i molt ben dit) el que sentim milers de no tan joves que ens acostem perillosament als quaranta amb una mà al davant i l’altra al darrere, des dels contes, des de les novel·les, des dels articles, des de la víscera. Àngels Gregori va començar a organitzar la Poefesta d’Oliva a força bruta de voluntat i ha aconseguit fer-ne un referent internacional que té poc a envejar als fastos de la capital que ocupen i preocupen la premsa i les autoritats, però que fa anys que pocs es creuen i que, certament, no compten amb una implicació de la població comparable al miracle d’Oliva. Gerard Coll-Planes està acostant amb els seus assajos la perspectiva ‘queer’ i la reflexió sobre la identitat i l’expressió de gènere a Catalunya, i no hi ha gaires teòrics que puguin dir que els ha prologat el llibre Santa Judith Butler en persona.

I, en tot això, què hi pintem els xarnegos? Doncs no se sap, i d’això em queixo. Els xarnegos ens hem adaptat tan bé que ja no se’ns distingeix dels fills dels petitburgesos que regentaven les botigues on la mare ens enviava a buscar quatre coses “i que t’ho apuntin, que cobro divendres”. De fet, xarnego ja no vol dir ‘fill d’immigrants espanyols o fill d’un autòcton i un immigrant’, sinó que vol dir persona dels barris pobres, inculta i explotada laboralment, que parla un castellà defectuós i un ‘catanyol’ deplorable.

Si als fills (i néts) assimilats dels immigrants, que ara mateix devem acostar-nos a la majoria entre els catalans, ens han robat la identitat xarnega i hi han donat un significat que no ens representa, només ens queda fer com han fet les ‘bolleres’ i els ‘mariques’, i convertir el que era un insult en un tret identitari que interroga l’estereotip. Que el nostre ser xarnegos incomodi els que ens volen en una casella fàcilment gestionable i menyspreable. Fugir de la centralitat, deixar de passar per ‘normals’, tornar a la perifèria. O, encara millor, ocupar la centralitat per deixar d’escriure històries intranscendents des d’una perspectiva de catalanets de classe mitjana que no hem estat ni serem mai.

Som catalans a la nostra manera, criats amb xòped i Bordón Cuatro, pa amb tomàquet, ‘Joan Petit quan balla’

En el pla polític, l’exemple clar del que proposo seria Súmate, un col·lectiu de xarnegos ‘indepes’ que ha curtcircuitat els cervells de les centralitats catalana i espanyola gairebé en la mateixa mesura. Si s’haguessin reivindicat com a ‘catalans com els altres’, no haurien tingut pas tanta força. El poder subversiu rau precisament en reivindicar la diferència i, alhora, exigir un espai al discurs públic. Ja no volem ser assimilats, educats, ensinistrats per ser bons catalans. Volem ser catalans a la nostra manera. Som catalans a la nostra manera, criats amb xòped i Bordón Cuatro, pa amb tomàquet, “Joan Petit quan balla”.

No hi ha res d’interessant a dir des de la norma, no hi ha cap proesa (cultural o social) a fer des de la sopa tèbia de la massa dòcil. Si tenim alguna cosa a dir, no serà de cap manera amb una disfressa que ens uniforma i ens nega. Sense els postxarnegos, sense els transmariques, sense les barbudes, no hi ha revolució. I sense revolució no hi ha cultura.

Bel Olid és escriptora. Aquest text forma part del llibre ‘El canvi cultural a Catalunya‘ (Editorial Pòrtic, 2015).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Tres dies a la presó'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació