27/10/2021 | 06:00
Fou el cantautor català Joan Isaac, el primer que en va parlar del Tenco. Jo feia anys que organitzava un cicle de cançó d’autor, com a resposta a la postmodernitat amnèsica que volia enterrar les i els cantautors amb la complicitat absoluta del business.
Aquell cicle, es deia i es diu Barnasants. Un projecte que va néixer aixecant la bandera de la cançó d’autor, la bandera de la bellesa de la paraula, que era i és alhora la de l’esperança. Segur que et sona, oi Amilcare?
Així que, quan vaig venir per primer cop a San Remo, al Tenco, vaig saber que pertanyíem al mateix club. Al club, com diria el professor Nuccio Ordine, dels partidaris de “la utilitat de l’inútil”, és a dir, de la defensa d’allò que el mercat considera inútil, perquè no produeix beneficis crematístics, però que ens apropa a l’essència bàsica del que no s’hauria de perdre mai: l’humanisme.
Som d’un club que estima la cultura. Per això ens agraden les cançons que ens acompanyen en el camí cap a Ítaca
Som d’un club que estima la cultura. Per això ens agraden les cançons, aquestes cançons que ens acompanyen en el camí cap a Ítaca, les cançons que són llavor, les cançons que no callen, les cançons que s’aixequen, les cançons que abriguen, les cançons que curen, les cançons que són records d’infantesa, les cançons que venen de mil silencis.
Les cançons que estimen la plaça Gran, les cançons de mala reputació, les cançons d’exili, les cançons que no volen anar a la guerra, les cançons dels qui no tenen res, les cançons que escolten la llibertat de nit, les cançons que canten al temps de les cireres, les cançons que s’alcen de matinada i topen l’enemic, les cançons que ens diuen que la història som nosaltres, les cançons que ens diuen que els somnis són possibles. En definitiva, les cançons, que com el cinema o el teatre d’autor, són part de la cultura necessària, com ho és el pa de cada dia.
Les cançons, que, com la cultura, no són, no poder ser, moneda de canvi. Aquesta cultura que ens alimenta l’ànima i el coneixement, que ens fa lliures i sobirans, independents i solidaris, en definitiva ens fa humans.
Perquè odiem les cançons que sorgeixen de la indiferència, com Gramsci odiava els indiferents.