Crític Cerca
Opinió

Podem ‘copia’ la casta

19/12/2014 | 17:13

“Comença el canvi”. De qui és aquest lema de precampanya? De CiU? Del PP? O de Podem? Doncs de tots tres. Aquestes tres formacions polítiques l’han utilitzat darrerament. CiU ho va fer l’any 2010, el PP el 2011 i ara és Podem qui s’ha decantat per aquest típic i recurrent missatge. Així anuncien l’acte de Pablo Iglesias al pavelló de la Vall d’Hebron d’aquest diumenge, el primer que fa a Barcelona des que va ser escollit secretari general.

Alguns poden pensar que aquesta coincidència és un detall sense importància. Altres que és un detall menor que només entretindrà una estona periodistes i analistes. Segurament tindran raó, però també és cert que el lema trenca la coherència del missatge de Podem en favor de fer política, en tot el sentit de la paraula, de forma diferent a la resta de partits.

La irrupció de Podem està sacsejant el mapa polític estatal i català. Han aconseguit convertir-se per a molts ciutadans en l’única esperança real per poder acabar amb la dinàmica actual capitanejada pels partits hegemònics, PP, PSOE i CiU, especialment. De fet, aquests partits serien la facció política de la “casta” a la que tant apel·la Podem.

Histèria col·lectiva

Aquest jove partit ha aconseguit en menys d’un any fer que PP i PSOE i gran part dels mitjans de comunicació de l’establishment estiguin neguitosos pel que pot passar a les properes eleccions generals. Fruit d’aquesta histèria alguns mitjans han iniciat una campanya de descrèdit cap a Podem que més que perjudicar-los els afavoreix. És una tècnica coneguda. Amb el tema del procés a Catalunya ja van utilitzar-la i van treballar en la mateixa direcció que l’ANC, Òmnium o els partits sobiranistes.

Podem marca l’agenda. Pablo Iglesias és el polític de moda. Cometen errors, però fan que els seus rivals, degut a la seva persistència i contundència, en cometin més. Han irromput amb tanta força que condicionen la forma de fer dels seus rivals. Un exemple clar és el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que va fent propostes, algunes poc afortunades i altres amb rectificació l’endemà, per intentar seguir el ritme de Pablo Iglesias i Podem.

La improvisació i la precipitació mai són bones. Al PSOE haurien d’assumir que guanyar-se la credibilitat costa molt de temps i que perdre-la costa molt poc. Amb una modificació de l’article 135 de la Constitució pactada amb el PP en ple estiu és suficient. Però no va ser l’únic error que els ha portat fins on són ara. Ja fa uns anys que han perdut la reputació que van tenir. I recuperar-la és una quimera que necessita temps i coherència. Intentar aconseguir-ho en sis mesos a cop de titular no sembla el millor camí. Els cal paciència, però Podem no els ho permet perquè els està trepitjant els talons.

Pablo IGLESIASVella política versus nova política

Precisament per aquest contrast constant que busca Podem amb PP, PSOE i CiU sobta que utilitzin un lema idèntic al que han fet servir en el passat els partits que ells mateixos anomenen “casta”. Podem, que s’erigeix com un referent de la nova política, opta, a les primeres de canvi, per un missatge típic dels partits que representen la vella política.

Caldria posar sobre la taula si realment hi ha una nova i una vella política, i si existeixen, quines diferències hi ha entre una i l’altra. El que està clar és que els ciutadans independentment de si és més nova o més vella reclamen una política amb uns valors i unes prioritats molt diferents a les actuals i Podem i altres forces polítiques com Guanyem han posat aquest debat imprescindible sobre la taula. Després caldrà veure com gestionen el poder.

El marc mental de nova política versus vella política està molt ben treballat per aquestes noves formacions polítiques que acaben d’irrompre a l’escenari i que aspiren a ser decisives en governs estatals, autonòmics i municipals. Han introduït aquest eix on surten guanyadores en contra dels partits amb més anys d’història.

Però incidir tant en la vella i la nova política per marcar diferències sovint té una contrapartida: caure en contradiccions. De la vella política hi ha aspectes que funcionen i que per tant les noves formacions copien. El lema “Comença el canvi” podria ser un exemple. L’objectiu dels partits en una campanya, en general, és guanyar eleccions i d’aquí que Artur Mas, Mariano Rajoy i Pablo Iglesias, tres polítics completament diferents, hagin optat pel mateix mantra per afrontar unes eleccions. Per cert, darrerament es fan moltes anàlisis comparatives sobre les similituds entre Podem i el PSOE de 1982. Per exemple: quin va ser el lema del partit liderat per Felipe González? “Por el cambio”.

PodemEl somriure que no falti

Es va plantejar la direcció de Podem qui l’havia utilitzat abans? Una cerca a google amb les paraules clau “Comença el canvi” i apareix la web de CiU i unes quantes fotos d’Artur Mas. En castellà succeeix una cosa similar amb el PP i Rajoy. Però hi ha més coincidències. CiU va utilitzar el somriure com a recurs per generar bon ambient. El somriure és gran connector en política. I què fa Podem? El mateix. Una mà oberta amb un somriure al mig i la frase “El seu odi, el nostre somriure”.

Una de les paraules més utilitzades en les campanyes electorals és “canvi”. Els partits que estan a l’oposició, que tenen vocació d’arribar al poder i que saben que tenen la victòria segura o molt a prop l’utilitzen habitualment. Així ho va fer CiU amb el tripartit i el PP amb el Govern de Zapatero. En tots dos casos es percebia a l’ambient i a les enquestes un canvi de cicle. I per tant, van optar per un terme neutre que buscava la complicitat del nombre més grans de ciutadans que desitjaven que una altra formació liderés la política catalana i espanyola. Res de mullar-se. Com diria Felipe González, en tots dos casos, tant CiU com PP havien de fer una campanya on tocava fer-se el “muertito”. És a dir, deixar passar el temps fins a la victòria final.

Es troba Podem en la mateixa situació? Les té guanyades o necessiten continuar mobilitzant ciutadans si volen aconseguir ser la força més votada? Els lemes per si sols no fan guanyar ni perdre campanyes, però sí que mostren l’estat d’ànim i el rumb dels partits. Per exemple, el PSOE en las darreres eleccions generals davant la derrota segura va decantar-se per apel·lar l’èpica per mobilitzar al seu electorat: “Pelea por lo que quieres”.

Els estudiosos de les campanyes electorals diuen que qui s’apodera del concepte del “canvi” acostuma a guanyar les eleccions. Potser per això Podem ha optat per aquest recurs habitual i de passada prendre-li al PSOE. Ha desaprofitat Podem una oportunitat de marcar un cop més diferències amb els partits hegemònics donant-li més força al lema? Hagués pogut adjectivar el “canvi” per dotar-lo de més contingut polític, però potser han decidit no fer-ho perquè no volen ensenyar més cartes del compte.

Buscant noves fórmules

Però Podem intenta innovar en determinades qüestions. Per exemple, han decidit obrir forat en un tema clau: la submissió dels partits a les entitats financeres. De cara a l’acte de diumenge a la Vall d’Hebron han engegat una campanya de crowfounding per recaptar fons per cobrir les despeses que es generin. Aquesta és una nova iniciativa que pretén allunyar-se dels partits que han conviscut amb els bancs i les caixes. Així ho expliquen a la web de mecenatge “una candidatura popular i ciutadana sense préstecs bancaris”.

Però que passa quan una campanya d’aquest estil no té un bon pla de comunicació? Doncs que fins i tot Podem que té cada dia més militants i es mou com peix a l’aigua a les xarxes socials no aconsegueix el seu objectiu d’una bona difusió que permeti recaptar la quantitat estipulada. El primer dia de recollida de diners van recaptar 1.317 euros dels 11.700 que volen, un 11%.

Sigui com sigui, prescindint d’etiquetes i sense donar més importància de la necessària a coincidències en lemes, Podem ha canviat les normes del joc i ha incomodat partits que vivien de rendes. Era imprescindible l’aparició d’una força política que fes qüestionar la manera de fer política.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'Homenatge a Catalunya'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació