15/01/2016 | 00:10
Aquesta és la primera col·laboració entre el blog ‘Política y Moda’, elaborat per Patrycia Centeno, i CRÍTIC. Les seves afilades i interessants crítiques sobre el vestuari i l’actitud corporal dels polítics catalans han fet créixer aquesta periodista catalana especialitzada en moda. Ja té gairebé 10.000 seguidors a Twitter.
CRÍTIC li ha proposat un repte: comentar, amb sentit crític, la roba, la postura i l’entorn de 10 dels nostres entrevistats durant l’últim any. Un examen a les fotografies fetes per Jordi Borràs, Ivan G. Costa o David Sabadell per a CRÍTIC. Analitzem l’estil que duien el dia de l’entrevista a CRÍTIC de dirigents polítics actuals com Pablo Iglesias, Oriol Junqueras, Miquel Iceta, Ada Colau, Inés Arrimadas, David Fernàndez, Antonio Baños, Xosé Manuel Beiras, Ernest Urtasun, Carme Forcadell i Lluís Llach.
Antonio Baños
A veure, tot no anava a ser tan #cuquiCUP… Aquest ‘pincho’ revela que s’acaba de cruspir un animaló (pobret!). Però, tot i que és carnívor i podria clavar-te una queixalada en qualsevol moment, resulta veritablement entranyable com ha escurat el plat. Influenciat per la vella (bella) anarquia intel·lectual, demostra un coneixement refinat i exquisit en termes de protocol: els coberts col·locats en paral·lel, en posició de les quatre i vint (o dos quarts de set), la forquilla amb les puntes cap amunt i el tall del ganivet cap endins. ‘Cuqui’, ‘cuqui’, ‘cuqui’. A més, l’’attrezzo’ és sensacional. Combina el groc del llibre amb la serigrafia de la seva samarreta i el dispensador de tovallons de paper (aquesta coordinació no hauria passat ni en una promoció de Torrente). El Bic blau subjecta el full que el seu entrevistador, el Sergi Picazo, li ha hagut d’arrencar de la llibreta per prestar-l’hi; i la ‘birra’, encara que arraconada contra la paret, és ben present (no fotem). En fi, per què agrada en Baños? Perquè t’ofereix “La rebelión catalana” amb la mà estesa (sinceritat) i el polze en alt (optimisme). #loveBaños
Xosé Manuel Beiras
De tant en tant, el déu dels déus abandona l’Olimp per vigilar de prop els homes: d’aquí vénen la seva cara de desesperació i la seva mirada consternada en comprovar la passivitat dels seus fills en assabentar-se que ara és Alemanya la qui rapta Europa. Zeus s’allotja al paradís terrenal, Galícia, i és fàcil reconèixer-lo perquè manté la seva aparença divina: presència majestuosa, atractiva maduresa, constitució forta, ulls blaus impenetrables, cabell frondós, barba suau, canície celestial… Si el seu llamp és ara un Samsung Galaxy, l’ègida s’ha convertit en una preciosa camisa blanca de lli 100% (orgànic i ecològic) sense coll que li permet lluir un delicat #pecholobo —justificadíssim, al mes de juliol, com amb les ‘guayaberes’ o les ‘Mao’. Observeu-la bé perquè no tornareu a veure una peça com aquesta.
Ada Colau
En aquest número de la revista ‘DecoCrític’, Ada Colau ens ensenya la seva nova residència: un palau situat al centre històric de la cosmopolita ciutat de Barcelona. L’edifici ha estat construït al llarg de diversos segles i hi conviuen En Comú molts estils (gòtic, renaixentista, neoclàssic…). Tot i que està molt enfeinada i encara no s’ha posat amb les grans reformes, ens confessa que una de les primeres decisions que va prendre, tot just instal·lar-s’hi, va ser la de retirar un bust que no li feia gaire el pes. També ens explica, divertida, l’anècdota d’un dia que es va quedar atrapada a l’ascensor amb uns amics de la colla. En aquesta fotografia podem admirar com l’Ada —vestida amb uns simples retalls d’estar per casa— subjecta dissimuladament la barana del pati interior perquè no caigui tot l’escenari de cartró pedra.
Segons el #runrun popular —o el “diuen, diuen, diuen” de Jordi Pujol—, l’única pega que troba la regenta a aquest meravellós palau és el veí del davant…
Ernest Urtasun
Ui, ara heu fet enfadar l’Ernest Urtasun. Arrufa el nas i es tapa la boca amb la mà en forma de puny… L’heu feta grossa! Però què li heu preguntat a un ecosocialista perquè el seu llenguatge corporal esdevingui tan agressiu? Hauré de repassar l’entrevista… Vet aquí que no sigui quan li heu demanat pel Raül Romeva. És clar, ja està! A mi si em feu pensar en el promotor del #pecholobo, també m’emprenyo. Ja us dic que l’Omar Sharif català no s’ho mereix, tot això. Juntament amb els #cuquiCUP, l’Urtasun és un dels pocs polítics del nostre país que mai no traeixen el principi dels homes de veritat: mai descordar-se més d’un botó de la camisa. Seriositat.
Carme Forcadell
El polze fa un intent per imposar en els seus llavis un somriure, però aquests sembla que també siguin independents i la mitja rialla, en comptes d’amistosa i agradable, es dibuixa perversa. Els ulls de Carme Forcadell confirmen la lectura: mirada d’autosuficiència (fiscal, jurídica, social, moral…). Sobre una cadira de ‘plasticuir’ amb cremallera al seu despatx de la seu de l’Assemblea Nacional Catalana, a la reina de les solapes —sempre amb un excedent de teixit en els colls de les seves bruses— només li manca acariciar un CAT sobre les cames per dominar el món sencer. Al temps…
David Fernàndez
Mira-te’l… “Un radical, antisistema, amb plantejaments estrafolaris” assegudet de costat en un banc —i no enfilat sobre el mobiliari públic amb les sabates brutes com en Rajoy quan fa campanya— intentant seduir la càmera transmetent serenor (les idees reposen sobre els artells de la mà). A diferència dels ‘hooligans’ de 13tv i pseudoderivats que el presenten com el mateix Satanàs, l’exdiputat de la CUP David Fernàndez llueix un cabell i una barba curosament retallats (polit, polit). I, com sempre, sense dir ni piu, en la seva mirada es pot llegir nítidament el que duu escrit a la samarreta. Samarreta negra amb lletres blanques d’una frase del poeta Vicent Andrés Estellés: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot”. Si la coherència és el dimoni, benvingut siguis, infern.
Lluís Llach
L’amor (al procés) ha millorat moltíssim l’estilisme del cantautor. El cantant Lluís Llach i la periodista Mònica Terribas s’estan convertint en les icones de moda de la futura república catalana en apostar pel disseny independent (com aquesta camisa de cotó fred, ideal per a l’estiu). Ja se sap, les noves il·lusions sempre et fan lluir més guapo. I la seva felicitat es mostra ben sincera perquè, a més de somriure amb la boca i la mirada, sobresurt insultant la vermellor de les seves galtones. Amb la seguretat que donen els anys (i ja en són 67), les mans entrecreuades sobre la taula no donen possibilitat a cap puntualització sobre la seva visió de la vida. I, malgrat que alguns ja havíem condemnat les ulleres magnètiques des que les vàrem veure penjades a l’Ortega Cano, cal reconèixer que només és necessària una personalitat potent per donar-li una nova oportunitat a una tendència maltractada per les masses. Les de sol de butxaca romanen d’’attrezzo improvisat sobre la taula esperant que aviat tinguem sort i el dia sigui net i clar…
Pablo Iglesias
Cada cop és menys comú, però encara queden exemplars… Mascles alfa que ocupen més espai del necessari per marcar territori. El líder de Podem, Pablo Iglesias, acostuma a adoptar la postura imperialista per excel·lència, tant assegut com dret (i amb les mans als malucs, a l’estil ‘cowboy’). Aquesta actitud es considera tan irrespectuosa, agressiva i dominant que, fa alguns mesos, el metro de Nova York va iniciar una campanya en què demanava als homes que deixessin d’expandir-se (#manspread). La formació morada viu capficada preguntant-se per què la cueta del seu xicot no atreu més el vot femení… Potser, el fet d’espaterrar-se públicament i a totes hores (encara que ara ho faci amb un gran somriure i no amb les celles arrufades d’antany) hi té alguna cosa a veure.
Nota important: Demostrat psicològicament, tancar o encreuar les cames no incapacita l’aparell del partit.
Inés Arrimadas
Deu ser el fet de pertànyer a una formació amb una tonalitat corporativa tan estrident el que et motiva a utilitzar tota la gamma cromàtica Pantone en la teva vestimenta. En aquesta ocasió, la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, s’ha posat torera (a joc amb el carmí rosa dels seus llavis i contrastant amb l’’eyeliner’ verd) per envestir totes les preguntes. I encara que l’abús de color emfatitzi encara més unes faccions ja per si infantils (inexperiència) i els cabells llisos de planxa no siguin el més convenient per a una constitució tan menuda (dèbil), ella no s’acoquina i jutja (barbeta recolzada sobre la mà) altiva (coll estirat i cap lleugerament aixecat per sobre la mirada dels altres) el panorama català. Ole!
Oriol Junqueras
Com llueix Oriol Junqueras panxeta sense complexos? Primer, el cervell ha de reproduir alguna cançó animada per escalfar l’ambient… “I’m sexy and I know it” és ideal. Cal posar-se de perfil, dur una camisa per fora el pantaló (imprescindible perquè no se sàpiga on acaba la prominència) d’un color atrevit i plena d’arrugues (que cridi l’atenció cap al focus de la qüestió). El coll ha d’anar ben descobert (com a mínim, dos botons) per oferir una sensació permanent d’asfíxia. L’americana (en comptes de recollir la figura elegantment i dissimular-la) deixeu-la descordada (a qui li importa el protocol del vestir?) i tireu-la cap enrere (potenciant el relleu) ajudant-vos amb les mans a la butxaca per marcar bé la silueta. Molt útil també que la jaqueta sigui quatre talles més gran de la que pertoca augmentant encara més, si és possible, la grandesa assolida.
Macià, Companys, Tarradellas… Ai…
Miquel Iceta
D’aquelles persones que es deixen un detall de decoració de Nadal tot l’any (a menys que l’estrella daurada sigui el trofeu d’un concurs de ball individual). D’aquelles persones que prefereixen utilitzar una tassa com a portallapis i fer sevir un got de plàstic (contaminant i cancerigen) per beure. D’aquelles persones que suporten contemplar diàriament la tristor que provoca una llibreria mig buida. D’aquelles persones que tenen la sensibilitat suficient per tenir un dibuix de l’arc de Sant Martí però seuen amb una supèrbia i ‘xuleria’ que, en principi, no fa per a elles. D’aquelles persones que diuen defensar un estil clàssic, i l’únic que aconsegueixen amb la seva deixadesa és menysprear-lo. D’acord, prou… ‘Stop me now’!