04/04/2016 | 00:15
“Però on vas, desgraciat? Vas a l’Ateneu madrileny. Allà hi ha intel·lectuals importants i comtes; Romanones presidirà la teva xerrada, i tu sembles del més tirat així com vas vestit”, li va recriminar la Teresina (companya de Salvador Seguí) al Noi del Sucre quan el líder mític del sindicat CNT de principis del segle XX estava sortint de casa cap a l’Estació de França per agafar el tren. No se sap com, si llogat o comprat al robavellaire, però el dirigent anarcosindicalista es va desfer del seu vell vestit, de la gorra obrera, del mocador de seda que acostumava a dur lligat al coll i va optar per defensar —molt satisfactòriament— el nou ‘look’ amb el qual els llibres d’història i Google avui ens el presenten. “Volen que vestim com a pobres perquè volen que pensem com a pobres”, li repetia un vell/bell militant de la CNT cada diumenge al seu nét, un tal Antonio Baños, mentre s’engalanava davant del mirall abans de sortir de casa.
Però avui, i des de fa tres dècades, la gran majoria de representants de l’esquerra catalana insisteixen a vendre la seva mediocritat indumentària com un reclam d’austeritat i de transparència que hem de saber agrair i aplaudir. I té certa conya que manifestin el seu progressisme rebutjant tot el que té a veure amb l’aparença, obviant que aquesta actitud és una herència perversa —i, pel que es veu, força eficaç— de la filosofia i la religió occidental més retrògrada: a diferència de l’ànima (l’esperit), tot el que es refereixi al cos (material) és pecaminós i superflu.
A les cartes que el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, condemnat a mort arran de la Setmana Tràgica, va poder adreçar als seus companys europeus perquè l’ajudessin a defensar la seva innocència davant els tribunals, una de les seves principals preocupacions i denúncies era que l’haguessin disfressat com un delinqüent comú. “Protesto perquè m’han tret tota la meva roba i m’han vestit amb una altra d’humiliant, cas mai vist pels funcionaris. El jutge refusa concedir-me un vestit per comparèixer davant el tribunal per estar també embargats tots els meus béns. Ni un parell de mocadors de butxaca he pogut obtindre”, va escriure protestant Ferrer i Guàrdia.
Si repassem la història, el poder sempre s’ha diferenciat i ha sotmès els altres també a través de la vestimenta. Ja en l’època dels romans existia una estètica definida per a cadascun dels estaments socials als quals es pertanyia. A la baixa edat mitjana es van crear les lleis sumptuàries (de despeses) per establir els colors, els teixits i les peces que estaven vetats al poble. Després la Revolució Industrial i l’auge del capitalisme, l’encarregat de controlar les tendències per a cada classe va ser el mateix sistema econòmic.
Al llarg del segle XX, van esclatar una sèrie de moviments contestataris que es van rebel·lar contra aquestes imposicions i adoctrinaments estilístics. Però és curiós, i gens casual, que els més influents (‘hippies’, ‘punks’ o ‘grunges’) insistissin tots a exagerar, recalcar, revalidar i eternitzar l’estigma (“bruts i garroners”) atribuït contra ells per l’’establishment’.
En canvi, el desafiament i l’esforç que van fer homes i dones de pensament llibertari i anarquista —molts d’ells d’origen humil i en èpoques molt més convulses i precàries que l’actual— per exterioritzar la seva riquesa (superioritat) intel·lectual i moral davant patrons i aristòcrates ha sofert el pitjor dels càstigs: l’oblit. Joan García Oliver, ministre de Justícia a la Segona República, mai no perdia l’oportunitat de declarar que li agradava “vestir bé” per no regalar-li a la dreta més satisfaccions. “Aquí estic: cada dia més radical i amb la camisa més neta”, frase del filòsof i pedagog Francisco Giner de los Ríos convertida en crit de guerra per a tots aquells que, fins i tot, durant la Guerra Civil es van negar a rendir-se a la deixadesa que l’enemic pretenia per a ells.
L’any 1930, la revista ‘Imatges’ captava el moment en què un sastre li prenia les mides al dirigent del POUM Andreu Nin. “Després de la seva estada a l’URSS —apuntava el peu de foto— es fa el seu primer ‘trajo’ a la moda occidental. Ja podem perdonar-li doncs aquest clàssic somriure de satisfacció de l’home que estrena un vestit nou”.
Encara que resulti un plaer visual estudiar la vestimenta dels vells/bells anarquistes, és trist assumir que la qualitat dels teixits (físics i culturals) ja no és la mateixa. Però, tot i així, totes aquestes fotografies ens recorden que l’hedonisme és, ahir com avui, una manera exquisida i molt més efectiva de revoltar-se. Com sentenciaria Emma Goldman mirant-nos fixament a través dels seus distingits ‘quevedos’, “si no es pot ballar (gaudir, menjar, beure, riure, vestir bé…), aquesta no és la meva revolució”.
El Noi del Sucre: #NoSoisSherpas
Sabeu quan a Twitter començo a hiperventilar perquè la majoria dels nostres representants segueixen la tendència de lluir motxilles? Alguns em pregunteu com podrien dur les seves possessions si no ho fessin. Doncs una d’altres tantes opcions (incloent-hi la possibilitat de decantar-se per una motxilla formal, d’adult, i no d’institut o de pujar el Pedraforca) és escollir un preciós maletí de metge com el del Noi del Sucre. Pesa? Sí, però així aprofiten l’ocasió, fan bíceps i combaten el sedentarisme que comporta el despatx. Ja ho veieu: la sofisticació només comporta avantatges.
Ferrer i Guàrdia: per treure’s el barret
El barret mai no es va arribar a democratitzar. Era un dels accessoris que més delataven la pertinença a un determinat grup sociocultural: com més alt era el barret, més elevada era la classe social de la qual formava part el seu portador. Ferrer i Guàrdia acostumava a lluir-ne un de palla (conegut com de pagès). En entrar a la presó, l’hi van substituir per una gorra. “Sincerament, semblo un escombraire”, va escriure sobre el seu aspecte. Al fundador de l’Escola Moderna li arriben a vaticinar com acabaríem vestint (pensant) voluntàriament al segle XXI, i és víctima d’un atac.
Joan Garcia Oliver: clàssic vs. ranci
No confonguem l’estil clàssic amb l’estil ranci. El vestit clàssic que defensa la dreta d’aquest país (exceptuant-ne dos o tres exemplars) no és clàssic: és caspós. Com es cura aquest atordiment estètic conceptual? Veient una ‘pel·li’ de TCM… Bé, una ‘pel·li’ en concret: ‘Casablanca’. Una altra opció és comparar aquesta fotografia de Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República i dirigent de la CNT, amb qualsevol imatge de presentadors i tertulians d’Intereconomia, de 13 TV i de pseudoderivats… Què? Oi que no és el mateix? Correcte.
Andreu Nin i el sastre
Des dels vestits de Paco Camps i el ‘cas Gürtel’, mencionar la paraula “sastre” en política és com invocar el dimoni. Cal aclarir que el de l’expresident valencià no era un sastre: era un dependent que li agafava els baixos dels vestits confeccionats. Les modistes i sastreries artesanals catalanes fan un treball exquisit i no és gaire més car que comprar el model penjat en una botiga. Us asseguro que enfundar-se una peça de roba feta a mida (única), avui com l’any 1930, no és un luxe econòmic: és un luxe per reconciliar-se amb un mateix.
Emma Goldman i Alexander Berkman: modernets (de merda)
“La moda passa de moda, l’estil mai”. I aquí, un exemple d’estil ideològic i estètic: els anarquistes Emma Goldman i Alexander Berkman, el 1917 després de ser jutjats i condemnats a dos anys de presó per conspirar contra la llei que obligava a complir el servei militar.
Altres observacions sobre aquesta genial estampa:
1. Estar prim o gras no té res a veure per fer goig.
2. Als que porteu ulleres de coloraines que tant us en foteu de les ulleres de l’Eulàlia Reguant, vull advertir-vos que les blanques, vermelles, blaves o verdes són avui de #TotalLoser. Recupereu els ‘quevedos’, els monocles o les muntures de les lents dels vostres avis i besavis.
3. Abans que algú em retregui els mitjons blancs de Berkman —que us conec—, vull dir-vos que amb botí alt és permès (#peròjomaihofaria).
Patrycia Centeno és periodista i autora del blog Política y Moda. La imagen del poder i autora del llibre ‘Espejo de Marx, ¿la izquierda no puede vestir bien?’
