Crític Cerca
Opinió

Que totes les cases que ara són presons puguin ser refugi

El confinament actual fa palès que no només hem de lluitar perquè tothom tingui un habitatge, sinó que cal lluitar per uns habitatges adequats i confortables i que cal vincular salut i habitatge més enllà de l’estat d’alarma

15/04/2020 | 07:30

Confinar-se en pisos petits i amb poca llum exterior és molt diferent de fer-ho en cases grans i lluminoses / CELOBERT

L’emergència residencial també és una pandèmia global amb efectes greus sobre la salut i una de les causes principals de desigualtat entre la població. La tendència al creixement de les àrees urbanes al Sud global, la mercantilització de les ciutats, els efectes de l’emergència climàtica o la guerra i les migracions fan que l’emergència residencial s’estengui. Però trobar la vacuna per a aquesta pandèmia, mentre l’habitatge sigui una mercaderia i el sòl un bé d’inversió, és una utopia.

Tenir un habitatge, un lloc on viure dignament, amb confort, temperatura adequada, espai, vistes… sense por de ser expulsades, és un privilegi i hauria de ser un dret. Aquests dies, diferents articles es fan ressò de les desigualtats i la duresa del confinament en algunes llars. Però la desigualtat és criminal sempre: si parlem de Barcelona, l’esperança de vida a Torre Baró és 9 anys inferior a la de Pedralbes; també la mortalitat per malalties respiratòries és major en els barris amb menor renda i, és clar, també ara, són aquests alguns dels barris barcelonins amb més positius de la Covid-19 (vegeu aquest reportatge de dades, publicat fa pocs dies a CRÍTIC).

Tancades a casa, encara ens fem més conscients de la injustícia, podem empatitzar —o patir en la pròpia pell— amb el que significa viure en un pis de 40 metres quadrats, o en una habitació, sense llum natural, sense balcó, amb fred, humitats, sense un espai de privacitat, amb el risc que ens facin fora; o sense ni tan sols un sostre on confinar-nos. Una situació difícil que se suma a la resta de motxilles que portem cadascú, amb relació a les cures, la feina, la salut, i també al que ens arriba de l’exterior, l’exposició constant a notícies que ens espanten.

Ens aferrem a l’esperança que aquesta situació excepcional prengui sentit, serveixi per començar a canviar les coses

Per sort, moltes fem front a la por, la por de la mort de gent propera —o fins i tot la nostra— o la por de la crisi econòmica, i ens aferrem a l’esperança que aquesta situació excepcional prengui sentit, serveixi per començar a canviar les coses. Reivindicar fites inimaginables que hem assolit aquests dies, com ara respirar aire net enmig de la ciutat o fer realitat la vaga de lloguers, ens ha de servir de punt de partida, de palanca de canvi.

En aquesta llista llarguíssima de coses que volem canviar, nosaltres, com tantes d’altres, posem l’habitatge i el clima al centre.

La lluita per l’habitatge té una batalla clau: que tothom tingui un habitatge. L’accés i el manteniment de l’habitatge és el primer pas, per la qual cosa cal consolidar i posar en marxa tots els mecanismes, i més, que ens puguem imaginar: regular els lloguers, promoure habitatge públic i cooperatiu, activar habitatge buit i un llarg etcètera. Però el confinament actual fa palès que no solament ens podem centrar a tenir un sostre, sinó que hauríem d’incloure, com un aspecte fonamental de la lluita, la necessitat de millorar la qualitat dels habitatges, la necessitat de disposar d’habitatges adequats i confortables i vincular la salut i l’habitatge més enllà de l’estat d’alarma.

Aquesta batalla passa per fomentar la rehabilitació de façanes i de cobertes, facilitar la instal·lació d’ascensors i millorar l’interior dels habitatges. I ens situa davant de dos grans reptes: la transició energètica i la gentrificació.

La reducció del consum vinculat a la climatització és clau per reduir la petjada ecològica de les llars

Transició energètica

El consum de les llars aporta el 21% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, només per darrere de la indústria i amb una tendència a l’alça. La reducció del consum vinculat a la climatització (calefacció i aire condicionat) és clau per reduir la petjada ecològica i va lligada a la millora de l’eficiència energètica dels habitatges. Actualitzar els edificis amb la millora dels aïllaments, de les finestres o de la caldera i la incorporació de proteccions solars, i la producció d’energia renovable, ha de ser un dels camins per abordar la transició energètica.

Aquesta inversió també tindrà efectes positius amb relació al confort, a la reducció de la pobresa energètica i fins i tot permetrà evitar situacions de risc vinculades a l’ús de brasers i d’estufes de butà que poden provocar incendis, una vegada més, posant la vida al centre.

Gentrificació

La inversió en la millora urbana s’ha utilitzat massa sovint com a mecanisme de revaloració del sòl, on el capital immobiliari n’ha estat el gran beneficiat i les veïnes han estat expulsades cap a zones més perifèriques i degradades.

No obstant això, la por de generar un procés de gentrificació no pot paralitzar la necessitat de millora. Per aquest motiu s’han de buscar mecanismes que facilitin que la població resident pugui seguir vivint al seu pis i al seu barri i que limitin la possibilitat que la propietat privada rendibilitzi la inversió pública.

El programa "Renovem els barris", de Santa Coloma de Gramenet, promou la rehabilitació d'edificis amb una certa antiguitat i amb el lideratge de l'Administració local / AJ. STA COLOMA DE GRAMENET

Exemples com el programa “Renovem els barris”, de Santa Coloma de Gramenet, o el Programa de rehabilitació de finques d’alta complexitat, a Barcelona, marquen el camí, on el suport públic es basa en l’acompanyament a les residents, que majoritàriament viuen en habitatges de propietat, però que no disposen de recursos econòmics suficients ni de capacitat de gestionar un procés de rehabilitació. A més, en el procés s’estableixen condicions perquè no es pugui augmentar el lloguer i perquè grans tenidors o entitats financeres hagin d’assumir el cost total de l’obra.

Un dels aprenentatges d’aquests dies és que la lluita per l’habitatge hauria d’incloure com una prioritat la millora de les condicions dels habitatges, i batallar perquè, en aquest món postcoronavirus que estem començant a construir, totes les cases que ara són presons puguin ser refugi.

* Paula Martí i Núria Colomé són arquitectes urbanistes i sòcies de la cooperativa Celobert.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies